En el número de març 2017, el 407, la revista Cooperació Catalana editorialitza l’adhesió de la Fundació Roca Galès al Pacte Nacional pel Referèndu (llegir més abaix): «El dret a decidir, com a principi democràtic, i el referèndum, com a instrument democràtic, per exercitar-lo demanen avui el nostre compromís i la participació activa de la Fundació en aquells espais transversals i plurals on la immensa majoria de la societat civil organitzada treballa des de fa temps. El moviment cooperatiu, en el seu conjunt, i la Fundació no hi podem restar al marge. Tot el contrari, hi volem ser, de manera activa, incorporant les nostres propostes i idees i defensant els valors i les actituds que fan de la cooperació un instrument al servei d’un país millor, més lliure i més just.»
A portada, una nova, innovadora i famosíssima cooperativa de produccions audiovisuals, Metromuster (es pot llegir íntegre a continuació). Plantejant-se com a fi i mitjans «l’activisme i les cultures audiovisuals emancipadores», en poc més de 5 anys han deixat ja petjada, i documentals com ‘Ciutat morta’ o ‘Tarajal’ en són prova fefaent de l’èxit professional i artístic d’aquest grup que considera que «la forma d’empresa més coherent amb pràctiques professionals, treball en horitzontal, sense jerarquies, era la cooperativa».
La Carme Herranz Salinero, del Col·lectiu Ronda, respon a les preguntes del Tornaveu; mentre que la consellera de Treball, Afers Socials i Famílies Dolors Bassa ho fa a les de Montse Pallarés: «Des del Govern estem convençuts que l’economia social representa una alternativa real d’organització i funcionament de l’economia».
Notícies breus, però picants al Noticiari, sobre la convocatòria de beca de recerca històrica cooperativa, la col·locació de la primera fusta de la cooperativa d’habitatges en cessió d’ús La Borda, l’adhesió del Centre de Documentació Cooperativa a la Declaració Universal dels Arxius; l’inici dels debat-cafè «els emprius del cooperativisme», organitzats per la pròpia Fundació; premis als millors casos pràctics en l’àmbit de l’economia social, i la Conferència Catalana per un Futur Sense Nuclears.
«Sobre els ateneus cooperatius», una nova línia de treball dins del programa Aracoop, una informació i opinió signada per la Confederació de Cooperatives, on considera que «aquesta acció respon a una política dirigida a descentralitzar el cooperativisme al territori i, per tant, proposar el cooperativisme com a una eina pròxima per resoldre les necessitats allí on es produeixin que, per altra banda, és també el lloc on són majors les possibilitats de trobar solucions adequades».
Cristina R. Grau López, advocada i cooperativista signa una «nota crítica a l’esmena presentada per Junts pel Sí i Candidatura d’Unitat Popular-Crida Constituent a la Llei d’Acompanyament» que modifica la llei de cooperatives, demanant la serva «retirada», una opinió, assegura, «compartida per la major part del sector».
També s’obre via i camina l’economia solidària per terres de Portugal, tal i com informa en Jordi Estivill, amb la creació de la Xarxa Portuguesa de l’Economia Solidària a finals del passat any 2016. Antoni Gavaldà, professor de la Universitat Rovira i Virgili, així com patró de la Fundació Roca Galès, presenta el llibre sobre Ramon Vidal-Barraquer, de la Col·lecció Cooperativistes Catalans, que arriba així al número 27.
A la secció Memòria Cooperativa, l’economista i historiador del cooperativisme català Gabriel Plana escriu sobre en «Josep Roca i Galès, l’emancipació econòmica, moral i intel·lectual de les classes populars catalanes», una vida i pensament per entendre el cooperativisme al nostre país que explica, també, el perquè del nom de la pròpia Fundació.
A Salut Cooperativa, Eva Llach, de COS cooperativa de salut, ens apropa a la teràpia neural i el seu funcionament. En Josep Edo Puertas, economista, defensa a la secció d’opinió l’experiència d’Aposta, «escola de cooperativisme», davant la notícia del seu tancament: «Em pregunto si és veritat», declara encara incrèdul i demana «potser algú podrà explicar el perquè del tancament d’Aposta i ho ha de fer amb claredat (…) L’explicació és necessària. La justificació, sens dubte, pot ser molt més difícil perquè aquesta és una Aposta que no s’hauria de perdre».
Editorial Cooperació Catalana 407:
Amb el referèndum
L’origen i l’essència del moviment cooperatiu entronca i s’arrela amb els valors i les actituds en les quals es fonamental la democràcia. La naturalesa del cooperativisme i la cooperació són democràtiques. I en el cas de Catalunya, el moviment cooperatiu, com a moviment popular, ha format part i ha fet sempre camí al costat de les mobilitzacions cíviques, que han reivindicat el progrés, la llibertat, la democràcia, l’autogovern, la solidaritat, la igualtat i la fraternitat al nostre país.
Tot plegat són raons prou de pes que també ens interpel·len des de la fa temps com a Fundació i que, poc o molt, ens obliguen a pronunciar-nos i assumir les nostres responsabilitats en relació amb el moment concret que viu Catalunya. Un moment en el qual fonamentalment està en joc la capacitat dels catalans de poder esdevenir amos del nostre destí col·lectiu i en què l’exigència de sotmetre a la consideració del poble de Catalunya quin ha de ser el futur estatus polític de Catalunya té un suport popular enorme i transversal.
Des d’aquestes perspectives, el darrer patronat de la Fundació decidí que ens incorporéssim al Pacte Nacional pel Referèndum, que es constituí el passat mes de desembre i que és l’hereu del Pacte Nacional pel Dret a Decidir. És una decisió meditada i coherent amb els nostres valors i trajectòria. El dret a decidir, com a principi democràtic, i el referèndum, com a instrument democràtic, per exercitar-lo demanen avui el nostre compromís i la participació activa de la Fundació en aquells espais transversals i plurals on la immensa majoria de la societat civil organitzada treballa des de fa temps. El moviment cooperatiu, en el seu conjunt, i la Fundació no hi podem restar al marge. Tot el contrari, hi volem ser, de manera activa, incorporant les nostres propostes i idees i defensant els valors i les actituds que fan de la cooperació un instrument al servei d’un país millor, més lliure i més just.
Reportatge ‘les nostres cooperatives’:
Metromuster: activisme i cultures audiovisuals emancipadores
Tot relat és una interpretació, creació o recreació de la realitat, a partir d’aquesta. Assumir la responsabilitat, la perspectiva o interessos implícits, ja és opció particular. A Metromuster ho tenen clar, fer cultures audiovisuals emancipadores, deconstruint codis en l’activisme, una empresa que només pot ser cooperativa.
Ciutat Morta, Tarajal i el vídeo de campanya de la CUP, el de la furgoneta en una carretera deserta, són filmacions que ha guanyat un espai en la memòria cultural i política del país; han estat grans èxits d’audiència i jugat un paper clau en el debat polític. Les tres pel·lícules són creació d’un mateix equip de creadors, una productora audiovisual i cooperativa de treball que respon al nom de Metromuster i es planteja com a objectius fer «cultures audiovisuals emancipadores, deconstruint codis en l’activisme».
Agent i producte d’una època, d’aquesta fase de la història recent marcada per la crisi i el qüestionament dels fonaments de tot plegat, Metromuster neix de l’empenta d’en Xavi Artigas, d’una visió del món que intenta vincular sociologia i cinema, dos àmbits en els que s’havia format. Ja es mou al 2010; d’aquí sorgeix el primer llargmetratge, No-res. Vida i mort d’un espai en tres actes, que tracta de l’enderrocament de la colònia Castells, antiga fabril, al barri de Les Corts.
Però és en el bullir de la indignació, en els campaments del 15M, on la trobada i inici de treball conjunt del Xavi amb el Xapo Ortega, membres tots dos de la comissió audiovisual, on el projecte agafa embranzida. Comparteixen «una manera semblant d’entendre l’audiovisual, que intenta trencar els codis habituals d’aquest mitjà dins l’activisme», relata i analitza en Salva Rodríguez, altre membre de la cooperativa: «Sempre passava que hi havia molt d’interessant a dir des de l’activisme, però no es contaven de la forma més atractiva i així el discurs queia en sac buit».
Calia doncs trobar la forma, i ho feren treballant molt, «realitzant molts vídeos, cap a un centenar segurament», afegeix, «treballant en aquesta clau de trencar el discurs hegemònic, des del contingut i també amb la forma». Enmig d’aquesta agitació coneixen el cas 4F, la mort de la Patrícia Heras, i es posen mans a l’obra, fent Ciutat Morta.
Després, estem ja al 2014, s’ha incorporat nova gent. Primer, el citat Salva, després la Marina Freixa i en Roger Sabà. Un ritme intens, urgent i accelerat, com els temps. Amb el creixement, la necessitat de canviar d’espai i forma empresarial. L’actual és a tocar de la gracienca plaça del Raspall. Pel que fa a l’empresa, havia funcionat de forma totalment instrumental com a societat limitada, però «ens plantegem que la forma més adient, més coherent amb les pràctiques audiovisuals i professionals, treball en horitzontal, sense jerarquies, era fer-nos cooperativa», declara en Salva amb un accent fort de la ciutat de Carcaixent, d’on és arribat.
El finançament dels canvis el van aconseguir per via d’un micromecenatge amb Verkami. A l’agost de 2015 tot queda enllestit. Actualment, ja han incorporat una sisena persona, amb contracte, «però que volem que acabi sent sòcia, perquè entenem que la naturalesa del projecte ho requereix».
Pel camí van provar una fórmula d’associació a Metromuster, semblant al que són alguns grups de suport, amics o sòcies i adhesions que, però, confessa en Salva, no ha funcionat. Considera que en el procés van fer coses «sense prou coneixement» (ni de legislació ni d’altres experiències), amb més voluntat i desig que entendre bé què suposava. Volen, de fet, tenir un espai per projeccions, xerrades i tallers, organitzades per l’equip o altre gent, «però, la veritat, per la dinàmica que hem tingut no hem pogut fer massa, tot plegat hem tingut poc temps».
Però tenen clar que una de les qüestions que els diferencia de les productores a l’ús, és el «crear comunitat, perquè els nostres projectes, a prop del 100%, tenen un marcat caràcter polític, i això per definició necessita d’una comunitat, per donar difusió, trobar continguts…».
És el que estan posant en pràctica amb els treballs propis més grans, com ara Idrissa. Crònica d’una mort qualsevol, una producció sobre el jove que va morir al Centre d’Internament d’Estrangers (CIE) de Zona Franca fa 5 anys, la nit de reis. Hi ha una campanya en marxa, es va fer un homenatge a la plaça Felip Neri, amb Tanquem els CIES, amb el Sindicat de Manters, amb Tras la Manta, també participació i cobertura del periòdic La Directa. «Intentem crear sempre aquests lligams amb col·lectius i persones, ens seguim sempre a les xarxes socials i ens ajudem a aconseguir els objectius».
Això es veu molt clar amb Ciutat Morta, que es va retransmetre a TV3 «per la pressió popular, sinó la peli s’hagués quedat en l’oblit». Primer, es va passar per casals, ateneus i «espais alliberats»; després, arribà al circuit de festivals, guanyà el premi al millor documental al Festival de Màlaga i fou seleccionat al Festival de Donosti; «però TV3, que va parlar de totes les pel·lícules catalanes presents, ni en va fer esment; no sembla casual. Però, la pròpia gent va fer seva la iniciativa». Després, també es va fer pressió al Parlament, amb la CUP, que va interpel·lar. «Tot això fa que es crei una força comú», emfasitza en Salva, «i que entre totes s’arribi als objectius».
La productora té dos línies de treball: encàrrecs i produccions pròpies. Fins avui, de totes formes, els dos tipus es mouen àmbits temàtics i interessos propers. Per exemple, el documental Tarajal és un encàrrec, com el vídeo pel 40 aniversari de l’Ateneu de 9 Barris; i també el de campanya de la CUP, o Tanquem els Cies. Han fet treballs per a la CGT, USTEC, Metges Sense Fronteres i altres ONGs i col·lectius implicats políticament. Després, en tenen també encàrrecs d’institucions públiques. Voldrien, però, dependre menys dels encàrrecs.
Audiovisuals a banda, hi ha la part de tallers, projeccions, cursos i seminaris. De moment, només han fet un sobre «Guerrilla de comunicació». I encara una qüestió que estan començant a experimentar ara amb el documental Idrissa, la comunicació com a campanya de difusió i de donar publicitat.
Amb pocs recursos es poden fer coses grans. Aquesta cooperativa ho sap bé. «Fins ara, tot ha funcionat amb finançament propi, posant les pròpies mans, material i hores», explica en Salva, «no hem demanat cap crèdit». Però, assegura, cal fer un pas en aquest tema, i han contractat una persona amb aquest perfil, «perquè en ser totes de perfil audiovisual això ho portem una mica descuidat». Destaca que «per sort els treballs que fem tenen una bona rebuda i això porta més feina, ha provocat el creixement de la marca, diguem-ne». Per fer-se al menys una idea de què es parla, la facturació anual ha estat entorn dels 200.000 euros.
Pel que fa al micromecenatge, «que vam creure que podria ser una forma alternativa de finançament», l’experiència els ha portat a la conclusió que té un tope: «L’entenem més com una manera de crear comunitat. Perquè fas una campanya de setmanes o mesos que et fa arribar a gent encara que no posi diners, però ja està coneixent. De fet, estem explorant com fer això de manera pròpia, sense plataforma externa».
A més de la «comunitat» esmentada, des que són cooperatives treballen amb agents de l’ESS en tots els temes possibles, «intentem buscar espais en els quals ens sentim més còmodes». Al temps, hi ha contactes amb altres productores, com Claraboia, Quepo i Bruna, una relació que volen fer més viva.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari