La qualitat de vida de la gent gran, de l’actual i de la futura que ens espera, ha de girar al voltant del concepte de l’Atenció Centrada en la Persona (ACP). Per explicar-nos millor en què consisteix, conversem amb Isabel de la Fuente Cruz, psicòloga general sanitària. La Isabel treballa a l’empresa Grup Mutuam, en un projecte impulsat per la Fundació La Caixa, dins un equip d’assistència a les malalties cròniques avançades. Aquí es fa suport en situacions de dol i final de vida, acompanyant el resident, la seva família i l’equip de treball.
Miquel Gordillo
Què és l’Atenció Centrada en la Persona?
Vol dir que ens centrarem en les necessitats de les nostres persones grans i que hem d’escoltar-los per saber què volen. El terme, de vegades s’utilitza massa per fer màrqueting, i ara tothom fa ACP. Fins ara, ens hem centrat en les cures, l’organització, en com fem que els professionals arribin on han d’arribar, en la Covid… I al final, el que vol la persona, on queda? La clau és que tothom pugui decidir què és el que vol. Com a societat ens hem de plantejar: realment estem escoltant els nostres grans?
I cada cop la gent viu més anys.
Fa vint anys, l’esperança de vida era de 70 anys, però ara quan algú es jubila, li queden potser vint anys de vida. La gent gran vol continuar dirigint la seva vida, clar que és normal que a mesura que passa el temps ens fem dependents. Hem de veure de quina manera la societat és capaç de compensar aquestes necessitats i, a la vegada, trobem els valors d’aquesta gent gran, perquè els necessitem. Continuaran votant, continuaran comprant, i si poden i volen, han de continuar vivint a casa. Tampoc l’ACP és una barra lliure per poder fer el que et doni la gana, això ningú ho pot fer, però hem de trobar l’equilibri entre la seguretat i la llibertat per donar valor i dignitat a totes les persones.
La gent gran vol seguir estudiant, votant, comprant i fent la seva vida. Font: cedida
Com es treballa tot això?
Ens hem de reinventar, en cada una de les situacions serà diferent. I sempre mirant l’altre amb el mateix respecte que a tu. En el domicili, el treball serà d’una manera, en una residència d’una altra, sempre tenint en compte que tothom té drets i deures, i que tothom pot ser actiu fins al final. Per exemple, quan algú té una demència o Alzheimer, tothom s’organitza perquè ja ho deixi de fer tot, això és una pèrdua de drets i un paternalisme, potser no pot demanar una hipoteca, però hi ha coses que sí que pot fer. Que sigui el més autònom possible, fins allà on les seves capacitats li permetin, decidir sobre la pròpia vida és un dret que no es pot perdre.
Ha de ser un treball multidisciplinar?
Sí, i és una feina de tota la societat, que ha de mirar la gent gran de forma diferent. Existeix gerontofòbia, no ens agrada veure vells, que vagin en cadira de rodes… L’estigma sobre les residències també és molt greu. Durant la Covid, tot i ser cert que hi ha hagut centres on les cures no han estat les adequades. Però la gent gran no ha mort sola, ha estat acompanyada de la gent que hi treballa. Evidentment, s’han de dotar de més recursos les residències, però no ens podem quedar que els deixen sols i lligats, això no és així.
Hom prefereix viure al domicili propi.
S’ha de potenciar el temps a casa, és el lloc que hem escollit per viure. Les residències ja s’estan organitzant en unitats de convivència petites de 10 a 15 persones, però la idea és viure el màxim de temps possible en el domicili. També les tecnologies ajudaran a millorar les adaptacions. Tot i això, que les persones puguin escollir viure en una residència.
La societat és paternalista amb els nostres pares, la nostra generació ho és. Hem pensat que sabem el que els hi convé, com ara que el pare vidu tingui una parella. Quan ja no és un valor actiu, la societat s’encarrega de decidir per ell. I també té dret a equivocar-se, ho han fet tota la vida, no cal protegir-los tant!
“Encara es poden fer moltes coses amb 70 i 80 anys”.
“La societat és molt paternalista, i encara hi ha gerontofòbia, els vells molesten”
Crec que un dels mals endèmics que tenim és la solitud no desitjada, hem de veure com ho gestionem, ja que cada vegada et trobes més gent sola. I hem d’aprofitar la solidaritat i el voluntariat, cada cop més persones fan coses de manera altruista, serà una de les grans potes per poder sostenir que la gent gran jubilada tinguin un paper a la societat i que els omplim de sentit. Ha d’haver-hi un reconeixement perquè encara es poden fer moltes coses amb 70 i 80 anys.
El que no se és fins a quin punt tothom té les ulleres posades, vol dir seure al seu costat i escoltar, i que ells ens diguin. Si continuem decidint nosaltres, no tenim les ulleres posades. Hem de permetre’ls que facin. Es fan molts plans, però tinc la sensació que es fan per a ells. Cal demanar què necessites perquè continuïs planificant la teva vida.
Però quan la dependència és més avançada el panorama potser no és el mateix. Evidentment, et permetré ser autònom fins on el teu grau ho permeti. Una persona que es troba en el llit, també decideix obrir la boca o no per menjar, i tu ho veus.
Llavors l’eutanàsia encaixa en aquest àmbit de decisió personal.
Sota aquesta mirada de l’ACP sí. És un debat complex, amb connotacions ètiques i religioses, però si em preguntes a mi, jo hi estic a favor, poder decidir que aquesta vida ja no li trobes sentit perquè la qualitat de vida no és l’adequada. Tenim a l’abast les voluntats anticipades. Pensem a fer testaments, deixar els diners a algú sembla més important. Però què farem amb tu fins que et moris? Llavors, no fem el document de voluntats anticipades. És el testament vital on detalles com vols que sigui el teu final de vida. O com no vols que sigui en realitat. A més ens pot passar en qualsevol moment, per exemple en un accident de jove.
Així, hi ha una consciència més gran en canviar aquesta mirada.
Cada vegada es fa més palès que la gent que ara té 60 anys té una altra manera de fer, de forma que l’ACP arribarà a bon terme i se li donarà una gran empenta, la gent gran defensarà aquest dret. La meva generació no permetrà que altres decideixin per tu. Cada vegada hi ha més cohousing, es pensa com fer les residències arquitectònicament de manera diferent… La generació anterior era més resilient, s’adaptava al que els havia tocat viure, però nosaltres no ho acceptarem i ho canviarem tot plegat. A més ens sembla que no ens farem grans, oi? Doncs és mentida!
Voluntats anticipades: com escollim el nostre final de vida?
El document de voluntats anticipades (DVA) es denomina també com el testament vital. En aquest document dirigit al metge o metgessa responsable, com a persona major d’edat, amb capacitat suficient i de manera lliure, expressem les instruccions, les atencions mèdiques i les cures que desitgem rebre o rebutjar quan ens trobem en una situació en què les circumstàncies no ens permetin expressar la nostra voluntat. El document també serveix per designar un representant que actuï com a interlocutor o interlocutora vàlid o vàlida amb el metge o l’equip sanitari, en cas que no puguem expressar la voluntat per nosaltres mateixos. Aquest document s’ha de formalitzar, a través de notari o davant de tres testimonis.
Així, el DVA ens proporciona tranquil·litat, ens permet controlar com serà el final de la nostra vida. A més, les persones properes, queden descarregades de la responsabilitat de decidir per nosaltres. A l’equip mèdic que ens atén, els donem orientacions sobre com actuar. Cal incorporar aquest document a la història clínica del pacient.
En aquest document, arran de la llei d’eutanàsia, pots instar que s’inici el procés eutanàsic si no tens les teves capacitats preservades. Has d’estar cognitivament preservat, per això una persona amb demència no podrà accedir a aquest dret, a no ser que estigui recollit en el document de voluntats anticipades.
Per tal de facilitar-ne l’accés als metges que l’han de tenir en compte, el DVA es pot inscriure al Registre de voluntats anticipades del Departament de Salut. D’aquesta manera el document queda incorporat a la història clínica compartida dels pacients i també pot ser visualitzat a la resta de l’Estat espanyol.
| Entrevista publicada a l’Espai Cuidem-nos Assistència activa a la gent gran i atenció a la llar Contacte: 685 624 480 / 937 364 722 www.cuidemnos.info |
|
 |
Deixa un comentari