Les presons són un indicador molt expressiu de diferents aspectes de la vida dels països i molt concretament pel que fa a la situació dels drets humans i la democràcia, segons amplíssim consens en el món de les entitats i persones que es dediquen a la defensa o promoció d’aquests dos àmbits. Si del que parlem són els dits Centre d’Internament per Estrangers (CIE), molt més encara.
A l’Estat espanyol, les primeres no marquen nivells acceptables en cap dels dos nivells. La institució dels CIE posa en evidència que la situació pot ser pitjor encara. Això és el que denuncien des de la campanya pel tancament d’aquests centres que són de facto “presons administratives”, tal i com afirmà en Marc Serra, membre d’aquesta campanya que presentà el passat 22 d’octubre el documental “Sobren raons” (http://www.youtube.com/watch?v=Iz8ScsBOLVU), dirigit per Susanna González i Marielle Paon.
“La vida dins del Centre d’Internament d’ Estrangers no és vida, és espera. Espera i por. Por a l’expulsió, por a perdre el rumb entre les quatre parets de la cel·la, por a un futur que sembla impossible que sigui pitjor.” Diferents persones que han sigut internades en el CIE de la Zona Franca, així com advocades i defensors del drets humans són testimonis que ens apropem a la realitat d’aquestes presons “encobertes i il·legals”.
No cal cometre cap delicte per ser ingressat en aquest lloc, la majoria no ho són de delinqüents, de cap mena, només no portar els famosos “papers”. Creuada la porta, l’estada pot tenir un temps màxim de 60 dies, temps per preparar una eventual expulsió de la persona afectada. Durant aquest temps, però, les persones detingudes viuen en una situació d’excepció legal i jurídica, a més d’haver de patir situacions de permanent vexació en cel·les plenes, sense serveis, havent de menjar fatal, passar fred i ser víctima de violència, com ara tota mena de maltractaments i, fins i tot, tortures. En alguns casos fins a la mort.
Els CIE funcionen des de l’any 1985, creats en el marc de la Llei d’Estrangeria, que els creà com a suposada mesura “cautelar”. No hi ha, tanmateix, dades publiques sobre el nombre d’internats ni tampoc de les característiques d’aquestes persones. La sola existència dels centres, explicà en Marc Serra contravé la Constitució espanyola i convenis internacionals signats per l’Estat. De fet, funcionen en una mena de regió d’ombra; se n’ha parlat fins i tot poc, al menys fins la primera mort d’un intern, que va tenir ressò mediàtic.
Clarament, d’altra banda, és un dispositiu de caràcter molt racista. L’entrada, per començar, ja forma part d’una selecció de carrer, feta a discreció per la mateixa policia. Òbviament, el color de la pell o d’altres trets físics són els arguments immediats per fer la tria. En no pocs casos, les persones detingudes són treballadores i fa anys que treballen al país, que per motius diversos poden haver perdut o no tenir en regla en aquell moment el permís de residència.
La situació al conjunt de la Unió Europea, on existeixen més de 200 CIE, està regida per una directiva, coneguda com a “de la vergonya”, la mateixa que orienta la llei espanyola, que permet la retenció de persones fins a 18 mesos. Així mateix, en aquest tema tampoc s’ha conegut molta diferència entre governs d’un o altre signe polític.
Deixa un comentari