Ens trobem amb la Usi, integrant del Casal de la Dona per parlar d’històries: la del casal, que ha celebrat recentment els trenta anys d’existència i la de les seves integrants. La conversa aviat pren un to personal malgrat la insistència de la nostra interlocutora en parlar únicament del paper del casal a dins el moviment feminista de la ciutat.
Però el cert és que la seva història és comuna a la de moltes dones que formen aquest moviment tal com el coneixem no només a Terrassa sinó a tot Catalunya. «Jo vaig arribar molt joveneta, des de Badajoz i va ser un canvi brutal…» diu quan comença el relat de la seva politització, precoç i gairebé a corre-cuita «perquè hi havia molt per fer ». Ens parla de partits que «estaven a l’esquerra del PSUC, imagina’t!» i amb ulls emocionats explica com llegien «a la Kollontai» i a altres feministes, perquè allò més important era dotar la seva lluita de contingut i riquesa ideològica.
Integrants del Casal de la Dona en una manifestació a Barcelona el 8 de març de 2015. Foto: PV
La gestació de tot aquest moviment feminista inicial va estar en la lluita antifranquista. «Aquesta era, diguéssim, la nostra urgència.» El moviment antifranquista s’articulava a les fabriques, als sindicats, als partits d’esquerres i a les associacions veïnals. Les dones obreres eren presents en tots aquests àmbits però aviat s’adonaren de que les seves reivindicacions eren sovint menystingudes o considerades secundaries pels seus companys. És per això que van començar a unir-se i reivindicar en comú coses molt bàsiques: il·luminació al carrer, voreres asfaltades, transport públic que enllacés els barris perifèrics amb les fàbriques… «les dones de la ciutat van ocupar fins a dos cops l’ajuntament per a demanar escoles bressol on poder deixar els fills quan marxaven a la fàbrica», explica.
«Mai no havíem tingut una situació tan bona a Terrassa, amb tants col·lectius de dones que es declaren feministes i antipatriarcals!»
En arribar la transició, tota aquesta lluita va anar prenent cos i definint-se. El 1976 el grup de dones que integraven la Coordinadora Feminista de Terrassa va participar a les Primeres Jornades Feministes al paranimf de la Universitat de Barcelona. Deu anys més tard i atenent a les seves demandes, l’Ajuntament de Terrassa cedia l’espai que avui coneixem com a Casal de la Dona.
El Casal de la Dona ha servit molts propòsits. Potser un dels més importants ha estat l’acompanyament de dones maltractades en uns anys en que aquelles que finalment s’atrevien a denunciar als seus marits a les comissaries, eren menyspreades o ridiculitzades. El Casal de la Dona s’encarregava de l’acompanyament d’aquestes dones que patien situacions de violència fins i tot ajudant a algunes d’elles a marxar de Terrassa quan la seva vida estava en perill. «Aleshores a Terrassa no hi havia ni tan sols pisos d’acollida així que les acompanyàvem a Barcelona on la Coordinadora es podia fer càrrec d’elles». En aquells temps des del Casal de la Dona ja s’insistia en una tesi que ha estat fonamental dins el feminisme: que «allò personal és polític» i que la violència exercida contra les dones no era, com es deia aleshores, un tema familiar que s’havia de resoldre de portes endins. «Nosaltres sempre hem defensat que la violència masclista és un fet polític, que l’administració ha de destinar-hi recursos i que s’ha de legislar i penar. No és un fet privat, és un assumpte social, és violència fruit d’un sistema patriarcal i el temps ens ha donat la raó defensant això.»
Veient l’èxit de la celebració del trigèsim aniversari del Casal, es fa difícil imaginar que aquesta entitat també hagi passat per moments complicats però, com qualsevol col·lectiu, aquestes dificultats també formen part de la seva història. Un d’aquests episodis va tenir lloc al voltant del vigèsim aniversari, en una època en que el local cedit per l’ajuntament estava tancat per obres. «Algunes companyes van pensar que el Casal ja havia fet el seu recorregut» i que la lluita havia quedat diluïda per la irrupció de institucions que havien fet seves algunes reivindicacions de la lluita feminista. «Algunes van marxar», ens explica la Usi, «d’altres ens vam quedar».
Va pagar la pena? «Sens dubte!», exclama. Durant un temps el Casal va funcionar a baixa intensitat però ara reconeix la immensa satisfacció que produeix veure com el moviment feminista «ha pres una força que ens semblava impensable a la ciutat». «Mai no havíem tingut una situació tan bona a Terrassa, amb tants col·lectius de dones que es declaren feministes i antipatriarcals!»
Què queda per fer al Casal de la Dona, doncs, en aquest moment de lluita feminista efervescent a la ciutat? «Tot!» diu rient la Usi. Al moviment feminista queda tot per fer perquè el patriarcat no ha estat enderrocat. «A nivell personal, matisa, ens queda aconseguir que més gent s’impliqui i participi de les nostres lluites.»
Lluites. Així en plural, perquè si una idea s’està imposant al moviment feminista actual és que no podem parlar d’un sinó de diversos moviments feministes. Les diferències entre els diferents corrents no es poden obviar i al Casal de la Dona en són conscients quan pensen en un possible relleu. «Es creen altres entitats o col·lectius amb un perfil similar al nostre però que no són exactament com som nosaltres, perquè les dones feministes d’ara són diferents… Han tingut unes altres experiències, hi ha una diferència d’edat…»
Unes diferències que lluny de debilitar-la només enriqueixen i enforteixen una lluita que es concep com a feta de petites victòries – «hem d’aprofitar les escletxes del poder»- i que sobre tot, es basa en la idea de la sororitat femenina: «Hem de canviar la nostra manera de relacionar-nos, homes i dones, però sobre tot les dones entre nosaltres… s’ha de tenir present que la lluita d’una dona sempre beneficiarà a la resta de dones, al final tenim un objectiu comú.»
Parlem de com aquest component comú és, precisament, el que fa que la part emotiva de les persones entri en joc i es creïn lligams emocionals. La tendresa irromp amb força cap al final de la nostra conversa amb una darrera idea que cal transmetre paraula per paraula: «al Casal de la Dona tenim un gran sentiment d’orgull envers totes i cadascuna de les dones que han passat per l’espai. Més enllà de la rellevància que hagin pogut tenir a la ciutat o al grup, totes ens són estimades, totes hem aportat el nostre granet de sorra.»
Maria C.
Deixa un comentari