Sovint no es posa en valor la necessària tasca social que fan diverses entitats a peu de carrer, en contacte directe amb la gent dels barris més allunyats del centre de la ciutat. I que és una tasca no sempre prou reconeguda.
El Centre Juvenil Les Arenes (CJLA) n’és un exemple. Creada el 1969, és una entitat emblemàtica en el barri i en la ciutat (cofundadora, entre d’altres, del Consell de la Joventut de Terrassa, del Moviment d’Esplais del Vallès), i és a qui l’ajuntament cedeix un espai municipal, en uns baixos del carrer Calaf, el Kasal Popular. Porta tres dècades organitzant, treballant, lluitant i per dignificar les vides dels joves i dels membres de la seva comunitat. Malgrat la trajectòria i la feina feta, des de l’entitat es reivindica disposar de més recursos per tirar endavant els projectes que duu a terme, així com tenir el local en condicions dignes, per «dinamitzar i organitzar la població juvenil i la població en general», tal com es descriu a la Viquipèdia, «amb una especial sensibilitat per als qui pateixen processos d’exclusió i marginalitat».
Sessió de treball al Punt Òmnia, pilar important en la formació del Centre Juvenil Les Arenes.
En aquesta dilatada història, són diverses les iniciatives sorgides en el barri de Les Arenes de la mà del Centre Juvenil. Sobre això, i dels plans del futur, conversem àmpliament amb Manel Montoliu, un dels impulsors del Centre Juvenil. Aquí va sorgir l’Associació de Veïns d’Habitatge Social de La Grípia, que comprèn cinc blocs amb 50 famílies, i que pertanyen a Adigsa. «Mai hem estat convidats a participar a la FAVT. En el seu moment sí vam estar actius i vam ser crítics amb la FAVIBC. motiu pel qual ens van acabar apartant», reconeix el Manel Montoliu, amb qui conversem àmpliament.
El Kasal Popular ha estat, a més, gresol de diverses iniciatives: una associació ecologista creada amb la lluita contra el camp de golf construït fa uns anys a Torre-bonica, l’associació de dones de Les Arenes, la ràdio lliure Ràdio Barraka, molt activa al llarg dels anys 90, així com diversos grups artístics de teatre i clowns.
«Qui està al poder li interessa generar corretges de transmissió de simpatia que no qüestionin l’ordre i allò establert»
Aquí la formació és molt important, i té un dels puntals en la sala d’informàtica del punt Òmnia. Aquest projecte de la Generalitat (n’hi ha 8 punts Òmnia a Terrassa) ha estat i continua sent clau en la formació quotidiana que s’hi realitza, la qual està adreçada a la vessant social de les TIC (tecnologies de la informació i la comunicació), a partir del programari lliure, per a la inclusió dels col·lectius més desfavorits, i també en la seva inserció laboral.
Fan sobretot acompanyament de joves, gent gran i adults en recerca de feina. «Una persona des de casa no pot aprendre qualsevol cosa, amb els anys hem vist que és molt més efectiu treballar en grup, tenir algú que et doni suport i recursos, compartir amb altres persones, tot en un plànol més social», ens explica Montoliu. «No deixem d’aprendre i desaprendre contínuament».
Aquest esperit crític, entès en un sentit positiu, sempre ha estat molt present a l’entitat i en la seva història: «ser creatiu implica ser dissident, i per tant crear-te enemistats», manifesta el Manel. «Qui està al poder li interessa generar corretges de transmissió de simpatia que no qüestionin l’ordre i allò establert». Es queixen de que l’única manera de poder seguir endavant amb garanties és pertànyer a macroentitats socials. Reconeixen, tot i així, que «potser no hem tingut l’habilitat de treballar més amb aquest tipus d’entitat. Si estiguéssim a Matadepera o a Sant Cugat, els pares podrien invertir més en projectes socio-educatius per als seus fills, però aquí a Les Arenes la gent no s’ho pot permetre». Al centre hi ha un esplai diari, per on passen més de 200 nens al llarg de l’any.
L’altra pota del projecte, característica en l’actual etapa del Kasal, és el Centre d’Atenció i d’Acollida Psicosocial (DSO), fundat l’any 2008. El seu objectiu és el de donar eines psicosocials a qualsevol persona… No massa conegut a l’estat espanyol, però a Bèlgica, Itàlia o Argentina «ens porten anys d’avantatge en l’acompanyament terapèutic en la dinamització comunitària». «No coneixem que a Terrassa es faci servir aquest sistema». De fet, han participat en diverses jornades a Barcelona o a Itàlia, explicant la seva experiència i . Tot i la validesa del projecte, denuncien el poc recolzament per part de l’administració, sobretot de l’Ajuntament. «De vegades hem notat indiferència, els enviem projectes i ni tan sols responen».
«Com hem sobreviscut? Amb precarietat, i amb coresponsabilitat». Si ve algun polític i no els fem cas o a més fem pancartes fent alguna reivindicació veïnal llavors ens tatxen». Tot i així, matisa el Manel, «criticar-los no significa que tinguem la raó, sinó que tenim una altra opinió, i les hem de contrastar. Però la indiferència és el pitjor: ni t’escolten, ni t’ajuden, i veus que surten altres bolets i se’ls dóna un suport potser desmesurat. És millor que es reparteixi el que hi ha, és el que demanem i reivindiquem», afirma. En el cas de l’Ajuntament, «rebem només 1.000 euros de conveni anual, que prou arriben per sufragar les despeses pròpies del local, com ara llum, internet, pintura, estris de neteja… tasques totes que hem de fer nosaltres mateixos, cap ajut més per desenvolupar els projectes que presentem i volem dur a terme». Encara així, segueixen endavant com sempre han fet, «amb la mínima expressió, però és que hi ha molta feina a fer al barri, i ganes no ens falten», assegura el Manel.
«La dissidència i la crítica ens fa avançar»
«Desenvolupar una acció creativa, només cal sentit comú, donar l’oportunitat a la persona de crear de forma divertida, que treballi en grup, i això el fa dissident de qualsevol ordre establert que no es qüestiona cap nou plantejament, en qualsevol camp, això és el que fa avançar».
Com a psicòleg («de l’escola lacaniana psicodramàtica») i conductor del DSO, Manel Montoliu observa: «les persones que entren en contacte amb la comunitat, i que no solen tenir massa recursos, i quan tenen problemes de salut mental, acaben cronificant-los». Es queixa que la resposta de la societat davant d’aquests casos sol ser farmacològica, sense prou suport; «qui té calers no té problemes, però si no, que torni al CAP al cap de sis mesos», es lamenta. Una atenció psicosocial ofereix una millor sortida, «s’atén també allò que no se sap, no només el problema conscient, i així traiem els problemes inconscients». I afirma: «Quan aconsegueixes que la persona s’enfronti als seus problemes, llavors és un subjecte activament revolucionari. De vegades més que qui està a organitzacions d’esquerra, on pensem que podem canviar el món quan no som capaços de canviar-nos a nosaltres mateixos».
Per al psicòleg, hi ha tres grans resistències que ens posem per no canviar: «Jo sóc així, l’altre és així, el món és així, doncs bé, les coses no són així, les podem canviar, i no es tracta de buscar culpes, que és una cosa molt cristiana, si no de gestionar les responsabilitats.»
Els mètodes que fan servir a la consulta són variats. Per exemple, a través de sessions de psicodrama amb grups de joves amb conflictes socials, que s’ha mostrat una eina molt potent, i en la qual es detecta, amb l’ajut d’un psicoanalista, entre els mateixos joves quines són les seves potencialitats, Es tracta de casos de violència cap els mestres, entre els companys, i també a la llar, que es converteix en crònica… convertir un subjecte rebel però amb causa».
Per això, afirma segons allò observat, «a Terrassa no s’està fent gairebé res davant el problema de la violència escolar i l’absentisme. No s’hi fa prou, és ben poc». En tot cas, el Manel ho té clar: «actualment s’està generant un malestar que acabarà petant».
Miquel Gordillo
Deixa un comentari