Àlvar Masllorens a La Temerària. Foto: ERG
Llicenciat en Història de l’Art. Va treballar d’editor a Deriva Editorial durant 16 anys i actualment és soci de La Temerària Editorial. Durant un temps també va treballar en l’àmbit de la distribució de llibres. Ha estat director de La Casa del Llibre i Proa Espais, i ara ha obert a Terrassa una nova llibreria: La Temerària.
—Àlvar, tu ets la cara pública de La Temerària, però no estàs sol en aquest projecte, oi? Qui més sou?
—Aquest és, d’entrada, un projecte molt personal meu. Porto 31 anys en el món del llibre i he fet tots els papers de l’auca. Des d’escriure els llibres fins a vendre’ls, he fet tot el que hi ha entremig. Ara bé, el que és nou és que la llibreria sigui meva. I, és clar, com a qualsevol projecte t’has de saber envoltar de gent que el comparteixi i que se’l cregui, i que siguin al més professionals possibles. En aquest sentit he tingut moltíssima sort i compto amb la Cristina Moix, una terrassenca que durant 40 anys va treballar al gremi d’editors i que després va ser coordinadora del Saló del Còmic i el Manga. I tenim a més el suport de l’Oriol Serra, que també havia treballat en llibreries que tenen moltes concomitàncies amb La Temerària.
—I per què vas decidir obrir una llibreria en aquesta ciutat?
—Sóc de Barcelona, però fa 30 anys que visc a Sant Cugat, que és una ciutat saturada de llibreries —n’hi han moltes i algunes fan la feina molt ben feta—, i em semblava que no era oportú fer la competència a col·legues i amics. En canvi, a Terrassa hi havia una manca de llibreries independents i amb un projecte cultural al darrere. Sé que existeix Synusia, però estan especialitzats en temàtiques una mica diferents.
—Què ofereix La Temerària als lectors empedreïts? Quins trets voleu que us diferenciïn d’altres llibreries locals?
—Creiem que el llibreter ha de ser, en primer lloc, un prescriptor. Això no vol dir que el llibreter sàpiga més que els altres, sinó que ha de retransmetre, contrastada, aquella informació que ha rebut d’altres lectors. Nosaltres volem tocar els àmbits que realment coneixem i que són la literatura, d’una banda, que va des de l’infantil fins a la narrativa d’adults, la poesia i el teatre; i també la branca d’humanitats. Volem compartir amb els lectors aquesta passió per la literatura, una literatura que t’interpel·la i que et dóna alguna cosa més que un best-seller. Com a llibreria independent intentem posar a l’abast del lector aquelles publicacions interessants de petits editors en català i en castellà —tot i que en català, al tenir-los més a prop, ens resulta més fàcil fer la tria— que queden tapades per l’allau de novetats dels grans grups editorials.
Com a llibreria, volem ser un agent cultural més de la nostra ciutat. Sense cap mena de pretensió, sinó que ens agradaria sumar. Hem col·laborat amb el CAET amb lectures interpretatives de les obres que després es fan al teatre, estem preparant un cicle de concerts de música d’acord amb el Conservatori i, com és lògic, volem ser l’altaveu de tots els escriptors i editors de Terrassa.
—Es diu que es pot conèixer la gent pel que llegeix i a un llibreter pel que promociona. Què podem conèixer de tu a través dels llibres que tens i els llibres que recomanes?
—Aquesta és una bona pregunta, i amb càrrega. En una llibreria existeix un discurs creatiu. És a dir, amb els llibres que tries, com els disposes, com els recomanes i quins recomanes realment estàs fent el teu discurs de llibreter. Aleshores, què es pot conèixer de mi a través de La Temerària? M’agradaria que es veiés passió pel coneixement i pels llibres en general, i aquest amor incondicional per la literatura que se’m va despertar quan tenia 12 anys i que no m’ha abandonat mai. I, de fet, n’he fet el meu modus vivendi i la meva raó de ser al llarg de la meva vida. Més enllà de buscar compensacions econòmiques, he viscut el món dels llibres amb la màxima humilitat i sense pretensions de cap tipus, però amb passió per la literatura que, més enllà de l’entreteniment —d’altra banda, ben legítim—, ens condueix a l’autoconeixement i al coneixement del món que ens envolta, i a replantejar-nos les relacions que establim amb aquest món, tant a nivell personal com a nivell social.
—Com t’imagines el futur de la lectura en suport digital des d’aquest teu paradís de llibres? Veurem la fi del llibre de paper i la fi del llibreter?
—A llarg termini, la veritat és que no ho sé. Com a mínim, per la vida laboral que em queda a mi —que, com a molt, seran 15 anys—, estic convençut que el paper continuarà aquests 15 anys i, de ben segur, 15 més. Us posaré un exemple, tinc dos fills que tenen entre els 25 i els 30, i que, tot i no comprar mai diaris, estan molt més al dia que jo perquè gràcies a internet els arriben tot tipus de notícies. Però cap dels dos ni es baixa llibres per internet ni té lector d’ePub, són devoradors de llibres en paper.
És evident que hi ha gent que va comprant llibres electrònics, i que cada cop n’hi haurà més. Però és una quota de mercat limitada i molts dels que van ser els primers que s’hi van passar ja ho han deixat i han tornat al paper. O bé fan servir totes dues coses; jo mateix quan surto de viatge m’emporto el Kindle, però durant l’any llegeixo en paper.
—La Universitat de Barcelona ofereix un postgrau de llibreter. Creus que realment és necessari?
—Durant dos anys vaig participar en un curs de llibreter de la Universitat Pompeu Fabra. El primer any hi vaig anar a donar algunes classes i el segon any el vaig codirigir amb l’Antonio Ramírez, de la UB. L’experiència va ser molt positiva i els estudiants sortien realment molt contents. Un postgrau de llibreters… a veure… personalment crec que negatiu no ho és, però que sigui necessari ho posaria en dubte. Per a un llibreter, la part determinant —a banda d’estar disposat que no et caiguin els anells per haver de fer de tot— és creure’t el projecte d’allà on estiguis i tenir una inquietud cultural i lectora potent. A partir d’aquí, la resta és pràctica i s’aprèn bastant ràpid. Diríem que és meitat bagatge i meitat il·lusió.
Però, anem amb compte, l’ofici de llibreter no respon a la imatge que alguna gent té de la feina en una llibreria, que és una cosa una mica romàntica. Quan he fet entrevistes a candidats per treballar en una llibreria sempre he preguntat: «Estàs disposat a fer de camàlic entre 6 i 8 hores al dia?». I és que el dia a dia implica traginar caixes de llibres i avorrir-se fent les entrades i les devolucions. Aquella visió romàntica que ens ha ensenyat el cinema en pel·lícules com Tienes un e-mail no és real.
—Agustí Bartra va dir —deu fer uns quaranta anys— que Terrassa no era una ciutat literària, què en penses d’aquesta afirmació? Com veus la ciutat des del punt de vista de la cultura? Li veus la mateixa intensitat creativa i la mateixa receptivitat que a altres ciutats semblants de Catalunya?
—Això de Bartra no ho coneixia, però s’hauria de situar en el seu context històric. Si Bartra pogués estar avui a Terrassa tindria un altre discurs. Hi ha una gran quantitat d’autors, i a més autors d’un gran pes com Jaume Cabré, Vicenç Villatoro o Marta Pessarrodona.
Pel que fa a la poesia, m’he trobat que els agents culturals ens recontraprogramem i molts dies que jo tinc una activitat poètica n’estan fent a Amics de les Arts, Synusia o la Bau.
En relació amb el nivell cultural amb altres ciutats de dimensions similars, crec que Terrassa no té res a envejar a ningú, més aviat al contrari.
—Abans has comentat que has tocat totes les tecles en el món del llibre. Sabem que has escrit poesia, novel·la… Ens pots fer cinc cèntims de la teva obra literària?
—La meva obra, entre cometes, és una cosa absolutament modesta i sense pretensions, però molt important per a mi, clar. Ara mateix estic treballant en dos llibres, un de narrativa i un de poesia, però crec que trigaré en acabar-los —sóc com una formigueta que va fent, lentament— perquè endegar La Temerària em consumeix i em consumirà força energies.
Tinc publicats un llibre de poesia, amb pseudònim, i una novel·la que tracta de la pèrdua de les il·lusions juvenils, del desencís d’una generació que va viure la transició d’una forma intensa. La seva tesi bàsica parteix del fet que hi hagut dues maneres d’enfocar la realitat després dels anys més joves: d’una banda hi ha aquells que es diuen pragmàtics, que han acabat renunciant als ideals de joventut i s’han acomodat, i de l’altra els qui estem tornant a aflorar i a viure una segona joventut gràcies a la nova generació que ve al darrere i que ha agafat el testimoni d’aquells ideals. També tinc alguna cosa per a nens que va ser un encàrrec d’una editorial que després va fer fallida i un llibre de gramàtica catalana que vaig fer a quatre mans amb la meva ex-sogra.
Em considero poeta i novel·lista, sí, però no tinc una obra gaire extensa perquè sempre m’ha mancat temps lliure. He tingut dos fills i crec que als fills se’ls ha de destinar tota l’atenció possible perquè, en definitiva, s’ho mereixen i perquè ser pare és el més gratificant que hi ha.
Jordi F. Fernández
Eli RodGüell
Deixa un comentari