Bea Escribano, davant un vitrall de l’antic edifci de l’escola Industrial. Foto: PV
La Beatriz Escribano Rodríguez de Robles és l’actual presidenta de l’Observatori de l’Aigua de Terrassa (OAT). Enginyera tèxtil mecànica, es doctorà amb una investigació en l’àrea Sostenibilitat, tecnologia i humanisme, sobre l’escassetat d’aigua. Estudiant a l’Escola Industrial des dels anys 70, quan entre els 1.000 alumnes matriculats només hi havia una desena de dones, la Bea va ser una de les impulsores del I Congreso Nacional de las Mujeres i la Ingeniería, l’any 2000, una trobada que es continua realitzant, ara sota el títol de Dona, Ciència i Tecnologia. El passat 18 de setembre, junt amb la Núria Salán que també hi és des del primer congrés, presentaven la jornada prèvia a la nova cita, que es farà el 14 d’octubre.
Comentaves que només coneixies 6 dones entre el miler d’estudiants d’Enginyeria quan vas començar, mitjans anys 70.
Atenció! Parlem de fa uns 45 anys, que personalment és bastant, però poquet per a la societat. A l’aula tot eren homes, només vaig tenir una companya de classe cap al final. De situacions de masclisme, algunes van ser lleus, com per exemple que et fessin passar a primera fila «per no distreure els nois». Altres no tant, com quan obtenir una beca per fer pràctiques però a la fàbrica em van rebutjar amb l’argument que sent dona faria baixar la producció, era l’empresa Viuda Tolrà, de Castellar. En altra empresa, Playtex, de sostenidors, vaig passar totes les proves, però al final no em van voler per ser dona.
Com vas viure i enfrontar aquestes situacions? Recerca i militància combinen?
La veritat, això no em va empènyer a l’activisme social, però sí que era molt activa dins la universitat. Vaig ser delegada de classe, una de les representants al claustre de la UPC. I molt centrada en l’estudi i la recerca. Vaig fer un curs de Medi Ambient a la universitat de Perpinyà i, a partir d’aquí, començo a aprofundir en els temes ambientals, des de les primeres recerques sobre les aigües residuals de la indústria tèxtil.
En aquest encreuament, la idea del congrés sobre dones, ciència i tecnologia?
Ben coneixedores del que hi havia al món acadèmic, volíem (ho dic en plural perquè també hi era la Núria Salán, amb qui treballem encara), per fer veure el paper de les dones en aquests àmbits, i el 2000 vam formar part del comitè organitzador del I Congreso Nacional de las Mujeres y la Ingeniería. L’any passat es va fer un salt important, en incorporar 4 àmbits com són: salut, ciència, tecnologia i comunicació.
I per altra banda, la preocupació pel medi ambient i la sostenibilitat…
Els estudis sobre el tèxtil, l’aigua i el medi ambient m’han fet entendre el concepte de sostenibilitat i m’han donat una nova visió sobre el món.
Això de la sostenibilitat és un dels conceptes més de moda en tots els àmbits, s’ha buidat de contingut?
La sostenibilitat ben entesa és anticapitalista, claríssim! El desenvolupament sostenible planteja el repte de fer, amb el món que hem heretat, de manera que satisfem les necessitats que tenim, però pensant que les futures generacions també hauran de satisfer les seves. Evidentment, en el context del dit lliure mercat, del capitalisme, és impossible, amb la concentració creixent de la riquesa en cada cop menys mans. El capital no té en compte les persones. Els bancs tenen doble moral. Mediàticament, en la publicitat, et fan un tracte molt humà, però en realitat és duríssim, duríssim. Crec que les caixes d’abans encara tenien valors i eren socialment útils, però la concentració bancària ho ha liquidat això.
D’altra banda, vull destacar que, moltes vegades, quan es parla de sostenibilitat s’identifica amb medi ambient, però no és el mateix. Sostenibilitat implica aspectes ambientals, econòmics i socials, tot això entramat amb els valors. Perquè no té sentit que respectem molt el medi ambient i després estigui en mans de dues persones.
“Un sistema de control social com vol ser l’OAT fa que l’empoderament social i de la ciutadania amb relació a l’aigua sigui molt fort”
Amb això arribem al tema de l’aigua i la seva municipalització a la ciutat
D’entrada, s’ha de dir que l’aigua és una necessitat vital, és vida. No pot estar controlada pel dit mercat (els poders econòmics). No només pel beure i ús personal, clar. Comporta l’agricultura, que és el menjar, o la fam, el problema més gran al món. És l’element natural més necessari per a la vida. I en molts països encara no en tenen, o en tenen però passen set.
Arribant a l’àmbit local, el fet que la gestió estigui en mans de l’Ajuntament, en el context d’un sistema de control social com vol ser l’OAT fa que l’empoderament social i de la ciutadania amb relació a l’aigua sigui molt fort, de manera que els beneficis no es reparteixin entre els socis accionistes de l’empresa privada sinó que resolguin les necessitats que té la ciutadania.
Aquest tema del control social, podries detallar una mica més?
La ciutadania té responsabilitat compartida, l’aigua és de tothom. I l’aigua no és només la factura, cal veure què s’està fent i com. Això, em sembla, és el que costa més. L’empresa Taigua ha de tenir un bon gestor i director, però la ciutadania s’ha d’apropar a tot el que s’està fent. En aquest sentit, la nova web de l’OAT pot ajudar, ofereix possibilitats d’investigar, es poden trobar temes d’interès.
Com penses que la gent pot assumir aquesta responsabilitat?
Un tema molt important és el de la Taula d’Educació, per crear una nova cultura de l’aigua. Cal fer feina a les escoles, activitats educatives, i treballs de recerca sobre nova cultura de l’aigua. Aquí destaca el treball del grup Dones d’Aigua. Des de la UPC hem col·laborat amb un màster de sostenibilitat. En conjunt, s’hauria d’aprofitar aquests vasos comunicants i fem treballs sobre el dret a l’aigua, control social, qualitat…
Ara que dic qualitat! De sondejos que havia fet Mina, sabem que només el 8% de la població afirmava que bevia aigua de l’aixeta. La dada és propera al resultat d’una recerca de dues estudiants de l’institut de Can Jofresa, segons la qual el 6% de la població de Terrassa no ha tastat mai l’aigua de l’aixeta. És clar que cal canviar la sensibilitat i percepció sobre l’aigua, que no són les ampolles de plàstic, caríssimes a més, sinó que hauria de ser l’element vida, a l’abast de tothom, que he dit abans.
Com a presidenta de l’OAT tens feina.
Tenim l’oportunitat, entre Ajuntament, polítics, tècnics, l’empresa Taigua i la ciutadania, de fer quelcom completament singular, una gran experiència de co-governança, col·laboració i treball col·lectiu per un mateix objectiu. De fet, estem sota la mirada de molts municipis, Barcelona i altres importants. És per això que cal més implicació política i tècnica dins de l’OAT. Ho dic en general, però molt concretament, també, perquè estem encara sense el coordinador dedicat a temps complet i que havia de fer tota una sèrie de tasques que les hem hagut de fer nosaltres de forma militant. Ens han dit que ara ja està resolt el problema, que és qüestió de dies. Però la veritat és que l’endarreriment ha estat dur per a tothom.
Això, llavors, ha desgastat la gent i deslluït el procés tot?
Problemes ja sabíem que n’hi hauria. En tot cas, el més important és que tenim un potencial molt valuós de persones que s’ho creuen i que és exemplar. Això garanteix que anirem endavant i assolirem els objectius. Al mateix temps, però, cal dir que costa molt que s’incorpori la gent més jove, ho trobo a faltar i hem de pensar com animar-la.
Finalment, i canviant de tema, podries comentar quelcom sobre el diploma per a sèniors o gent gran que coordines a la UPC?
Tenim a punt el quart curs. Amb una assignatura que es diu Ètica, valors i gènere. El diploma treballa i vincula plenament les qüestions que hem comentat, i també té una vinculació directa amb la ciutat. Amb el Servei d’Universitats de l’Ajuntament hem preparat dues assignatures: la primera, Salut i nutrició, amb participació de l’Escola d’Infermeria, la Mútua i el Consorci Sanitari, per tant, amb una aportació molt rica de la sanitat local, que ha tingut resposta molt bona entre l’alumnat. L’altra, és Cinema, arts escèniques i jazz; tres potencials locals, amb l’Escac, l’Institut del Teatre i el grup de Jazz d’Amics de les Arts.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari