Pilar de Dios Escribano: “Els jutges són la principal causa dels desnonaments”

No Comment
Pilar de Dios Escribano Foto PV

Pilar de Dios Escribano, després de passar per la PAH, és avui un dels rostres més coneguts del Colectivo Sin Vivienda (CSV) de Terrassa. Nascuda a Oriola, arribà en braços de la mare, vídua, a Terrassa, amb 4 germans més. Militant des dels 13 anys, quan s’inicià amb alguns dels grups d’activistes culturals i polítics que lluitaven contra la dictadura al barri de ca n’Anglada, confessa decepció amb la política institucional, encara que no perd l’oportunitat de fer servir el seu vot.

Què fas en aquests moments?

Fa poc més de 4 anys que vaig haver de deixar la feina. Tinc una pensió d’invalidesa de poc més de 600 euros, que em dóna per subsistir, i em dedico a ajudar tothom que pugui. Ara que hi ha un gravíssim problema d’habitatge, dedico les meves forces a aquesta qüestió. De fet, amb el problema de l’habitatge vaig començar fa més de 10 anys, a la PAH (Plataforma d’Afectades per la Hipoteca), perquè jo també vaig ser afectada. Després, per diferències sobre alguns objectius de la lluita, vam haver de marxar altres companys i jo.

Avui estàs al CSV.

Sí, al Colectivo Sin Vivienda. Com que no treballo tinc més temps, i malgrat que els problemes físics puc fer tasques i dedico tot el temps i energies que puc. Donem molt suport a les famílies, com a persones, és una relació de caliu, donar-los tranquil·litat enmig de problemes tan greus.

S’ocupen habitatges?

Sí, però les ocupacions no són de puntada a la porta, sense més, perquè són famílies amb criatures que per la crisi han perdut la feina i després el pis de lloguer, i s’han trobat que han hagut d’ocupar. Ara, sempre habitatges desnonats o abandonats que han passat a mans de bancs, que n’hi ha molts a Terrassa. La gent que ho necessita ha d’ocupar, perquè no pot estar al carrer o sense condicions mínimes esperant no sé sap què. A més, és que aquests habitatges buits són resultat d’execucions hipotecàries, de manera que no té sentit que estiguin buits mentre hi ha famílies que no poden tenir habitatge digne. En això estem lluitant tot el col·lectiu, som com una família.

Quanta gent hi participa? Com us organitzeu?

Va passant gent, cada setmana venen noves famílies, però ara som més de cent persones actives. Ens dividim en grups, per bancs (BBVA, Sabadell, la Caixa, Santander i Bankia, fons voltors), la majoria som dones, cada grup parla amb el banc, l’Ajuntament i els agents implicats per poder parar els desnonaments i aconseguir lloguers socials, que és el que volen les famílies. Els grups fan reunions i es comuniquen per grups de missatges. Hi ha un grup de desnonaments i, després hi ha una trobada general, també amb grup de missatges. Una de les companyes marroquines fa de traductora, una tasca fonamental, perquè n’hi ha que no entenen bé encara.

Tenim assemblea general els dilluns, al centre cívic Montserrat Roig, però estem buscant un local perquè necessitem espai per fer pancartes i tenir espai per rebre gent i institucions, com la Generalitat, que ara fa poc van venir, i no tenim disponibilitat. Des de l’Ajuntament ens han dit que ens buscaran un local.

La gent que ho necessita ha d’ocupar, perquè no pot estar al carrer o sense condicions mínimes. Aquests habitatges buits són resultat d’execucions hipotecàries, de manera que no té sentit que estiguin buits mentre hi ha famílies que no poden tenir habitatge digne

Comentes que vas comença a la PAH aquesta lluita pel dret a l’habitatge.

Sí. Era cap al 2008, més o menys. La meva parella va marxar i em vaig trobar que no podia pagar la hipoteca. Llavors la PAH començava, es trobaven al carrer Sant Crispí de ca n’Anglada, al local de Ràdio Kaos. I em vaig posar molt. Vaig conèixer el Xavi Martínez, regidor de TeC, i vaig anar molt a Barcelona, on vaig conèixer l’Ada Colau i altres activistes, algunes de les quals han passat a la política.

La feina que fa la PAH és bona, em va servir molt. Però jo no estava d’acord en propostes com la d’acceptar la dació de l’habitatge en pagament, perquè em sembla que és regalar-li l’habitatge al banc després d’haver-lo pagat durant temps; aquesta és la situació del pis on visc ara, i estic denunciant, estic reclamant a Madrid la clàusula de venciment anticipat. Abans de donar el pis al banc, amb tot el que has pagat, cal fer lluita jurídica.

La teva experiència com a militant o activista, però, ve de lluny.

Uf!, sí, ja fa temps. Amb el meu grup d’amigues d’escola, quan tenia 13 anys, ens vam apropar a ca n’Anglada, on hi havia un centre excursionista, a la plaça del cura, encara hi havia en Franco, i ens vam trobar amb tot l’ambient, gent que llavors ja lluitava contra la dictadura. Ens vam trobar molt identificades i vam començar a participar en activitats i ajudar. Vam conèixer gent de diferents partits: LCR, PORE, CNT, PSUC. Vam llençar octavetes, vam fer pintades. Un dia em va detenir un secreta perquè li vaig anotar la matrícula del cotxe i em van portar a la comissaria, llavors al carrer Unió, i em van tenir un dia, va venir molta gent que es concentrà a la porta esperant que sortís.

Vas militar en algun partit?

No vaig entrar a cap partit. El meu primer company sí que era militant de la LCR. El meu cunyat, l’Àngel Pérez, que ha mort ara fa poc, estava al PSUC i a CCOO. Tots eren com uns 10 o 15 anys més grans que jo.

Però participàvem activament. Anàvem a les manis, malgrat la repressió. Recordo que llavors hi havia l’anomenat ‘comisario Garcia’, que portava un fuet de cuir lligat a la mà per anar repartint llenya. En una mani que es va fer per no pagar escombraries ens van picar a tope, càrregues amb cavalls. Recordo molt que vaig anar a la mani pel funeral de Puig Antich, l’últim afusellat per la Disctadura. Mentrestant, jo continuava estudiant.

Amb la Transició et vas apartar de tot activisme?

Després de la mort del Dictador pensàvem que es produiria un gran canvi. Jo vaig començar a desencisar-me quan vam començar a veure que els dirigents entraven en les institucions i ja es veien com en una altra posició. El que jo penso, des de l’experiència, és que la gent que es col·loca en un lloc institucional és com que s’oblida d’on ve, i jo sempre he sigut base, com altra gent. També als sindicats, va entrar molta gent, molts que encara continuen lluitant, jo hi vaig estar també, però em sembla que ja no és el mateix. A més, la gent es va desmobilitzar molt i ja podies anar convocant, la gent es va quedar com parada.

Llavors què vas fer?

Em vaig dedicar a la lectura sobre temes del món, vaig llegir la biografia del Che, que es va convertir en el major referent, la persona ideal, vaig llegir la biografia d’Allende, gent que em semblava referència.

L’escola l’havia deixat als 14 anys, perquè la família, necessitava ingressos. Vaig treballar en diverses empreses tèxils fins a entrar en un taller de confecció on vaig estar fixa fins a la baixa i la invalidesa. Entremig, em vaig casar i tenir els tres fills.

Com veus la situació política actual?

La gent jove, a les universitats i altres espais van començar altres lluites, s’ha produït un relleu d’edat i idees. Però, tot i així, crec que molta gent utilitza les masses per al seu propi benefici, per això no participo en cap partit.

Tot i això, confesso que tinc afinitat per Esquerra Unida, quasi sempre he votat EUiA, perquè dintre del que hi ha em sembla d’allò més honest. També m’agrada la CUP. I en les darreres eleccions vaig votar ERC, pels presos, perquè no n’hi hauria d’haver cap, i penso en especial en Junqueras, perquè vegin que hi ha el suport de la gent de Catalunya, és el que sento. Així mateix, vaig votar l’1-O, ho vaig veure tot, no ens van respectar, al marge de què jo no sigui independentista.

Però deies que no creus en els partits?

No crec, però al mateix temps, penso que quelcom s’hagués pogut fer. L’esquerra ha tingut oportunitats de governar, encara que el PSOE no m’agradi, però crec que amb Podemos i forces d’esquerra haurien pogut fer govern favorable als interessos de les majories, però ja veig que per interessos d’uns i altres tot se’n va a la porra. Sempre dic el mateix, uniu-vos pel bé de la ciutadania.

Per acabar, tornem a l’habitatge, quina solució hi veus?

Dic molt clar que els jutges són el principal problema dels desnonaments, li donen sempre la raó als fons voltors i els bancs, contra el dret de les famílies al sostre. El fons Cerberus, dels EUA, ha comprat al BBVA paquets de pisos per 25.000 euros cada pis; pisos on vivien famílies que ara són desnonades, és inadmissible, això no té sortida. Els jutges són el principal problema. Hem parlat amb el degà, però diuen que cada jutge decideix segons criteri propi, i sempre donen la raó al banc, fins i tot davant famílies acreditades totalment per Serveis Socials, amb pobresa energètica acreditada i tot, és una injustícia que s’ha d’acabar.

Related Articles

Deixa un comentari

Cicle de debats ‘El futur que volem/2’. Del 22 d’octubre al 26 de novembre