Rosa Cadafalch posant amb la maqueta de Jordi Paüls que hi ha al Teatre Alegria. Foto: Eloi Falguera
A mitjans de febrer, a Amics de les Arts, es durà a terme un taller molt especial: el “Taller de lectura de textos literaris en veu alta”. És obert a tothom que tingui ganes d’experimentar amb la veu, amb textos de tots els estils i vulgui perdre la por d’enfrontar-se al públic. Tot es farà jugant i analitzant els escrits. No cal ser actriu ni actor, el nivell és apte per a tots. Només cal tenir-ne ganes i deixar-se anar. Si ets autor o autora, podràs portar també els teus textos. Entre tots, t’ajudaran a treure’n tot el suc possible. Sobretot la professora, l’actriu Rosa Cadafalch. Tot un luxe poder fer un taller amb ella, que compta amb una trajectòria professional tan àmplia i reconeguda. Per conèixer una mica més aquest taller i a la seva professora, ens hem trobat amb la Rosa Cadafalch al bar del Teatre Alegria.
De què tracta el “Taller de lectura de textos literaris en veu alta”?
El taller va d’això, de la lectura en veu alta. Es tracta de perdre la por i de jugar una mica amb els textos. Tots sabem llegir en veu alta a casa, sols, i ho fem molt bé. Però quan es tracta de fer-ho davant d’un públic… ens poden agafar pors i angoixes. Es tracta de treballar això. A més, tots tenim una manera personal de fer i de dir. Potser si la compartim, podrem millorar i modificar aquelles coses que no ens agraden.
Només es treballarà la veu?
No. També es treballarà la postura corporal, la consciència corporal, diguem-ne. Quan hi va haver la Setmana de la poesia, vaig veure joves que llegien els seus textos. Eren textos bonics, impressionants, però els recitaven asseguts, tot tancats en si mateixos, no se’ls sentia bé… Parlem, doncs, de corregir també aquestes coses, que són senzilles: la vocalització, la postura, l’anàlisi del text… Veure de quantes maneres diferents es pot arribar a dir! En definitiva, es tracta de jugar amb el text i amb nosaltres mateixos.
A qui adreces el Taller?
A qualsevol que tingui ganes de jugar amb els textos i de compartir. Al Taller, més que ensenyar, em proposo que compartim experiències. Que ningú s’espanti, el nivell serà apte per a tothom. No serà un taller gaire acadèmic, d’anàlisi, etc. Al contrari, jugarem. Perquè sense el joc no ens podem deixar anar.
D’on neix la idea de fer aquest Taller?
De la Montse Cardús, ella en va ser la impulsora. Un dia em va dir: “De vegades escric i quan ho llegeixo en veu alta, potser no…” La idea es treure tot el suc possible de textos nostres o de textos d’altres persones.
El dirigeixes també a actrius i actors de teatre? Els serà de profit?
Això m’agradaria que ho diguessin ells al final del taller. Aquest és el neguit que tens quan et proposes de fer una cosa i vols que sigui profitosa. Crec que, quan experimentem davant d’altres persones, sempre aprenem coses. Jo mateixa aprenc molt donant classes. Si en tenim ganes, sempre aprenem. Parlo de ganes d’exposar-nos, d’experimentar, de no ser intransigents amb les nostres idees… perquè un text pot tenir molts colors i moltes expressions. I sí, les actrius i els actors potser seran els que tindran més possibilitats de posar en pràctica el que treballarem al taller. Però vaja, és obert a qualsevol que en tingui ganes. No està orientat només als actors.
Quin és l’objectiu del Taller?
La idea és experimentar, obrir la ment. Com he dit abans, perdre la por i arriscar-se a provar. A provar, per exemple, diferents tipus de textos, perquè és diferent llegir poesia, prosa o teatre.
Tens pensats alguns dels textos o dels autors que es treballaran?
En tinc alguns. Josep Pla seria un dels autors que treballaríem. També Miquel Martí i Pol, que és el poeta que conec millor i més he utilitzat pel seu llenguatge planer i col·loquial. N’he fet molts recitals. El vaig conèixer i me l’estimo molt. Quan de vegades penso en exemples, sovint penso en el Miquel. Em dona moltes possibilitats de joc. Potser també treballarem algun poema d’Antoni Clapés, algun text de Mercè Rodoreda… Bé, encara estic seleccionant. També m’agradaria que la gent que escriu portés els seus textos. Seria molt interessant.
“El panorama teatral actual el veig molt delicat i trist. Hi ha molta pobresa. Pràcticament no hi ha sous dignes, quan tenim grans talents”
Com has dit, no només treballaràs la veu…
Llegir en veu alta és com parlar davant del públic i s’ha de treballar tot. No som només una boca, parlem amb tot el cos. Els sentiments i les expressions estan relacionades també amb el cos. El cos, la veu i la ment han d’anar units.
Fan falta més tallers i cursos com aquest?
Fer activitats d’aquestes sempre ens enriqueix, crec que ens tornen més humans. Tallers de teatre, d’escriptura… sempre fan falta. De vegades, a la gent li fa cosa apuntar-s’hi, creu que són cursos dirigits només a actors. Però la veritat és que després venen i s’ho passen molt bé. Si en poguéssim fer més, la nostra societat segurament seria més rica.
Parlem ara una mica de la Rosa actriu. Dus més de 30 anys dalt dels escenaris. Potser no tothom recorda que vas començar l’any 85, amb el Cyrano de Bergerac, dirigit pel Flotats. Com és la professió?
Recordo que quan estava fent el Cyrano, o potser quan ja l’havíem acabat, hi va haver un actor molt conegut que em va dir: “Tu pagaràs haver fet la protagonista del Cyrano. T’ho faran pagar”. Jo li vaig contestar: “Home, què estàs dient?”. Però la realitat és que és una professió difícil. Difícil per a tothom. Són molts anys i és complicat mantenir-se. Per a mi ho ha estat. Has de fer classes, has de fer un munt de coses… Has d’anar buscant què fas cada dia. És angoixant. Però d’altra banda, fer d’actriu és el que més m’agrada del món.
Si no fossis actriu, et dedicaries a una altra cosa?
Hi ha actrius que et diuen: “Si no fes d’això, faria d’una altra cosa, a mi no m’importa”. Doncs a mi sí, jo pateixo molt quan no treballo perquè és el que més m’agrada. Per a mi és com una necessitat.
Has tingut la sort de fer papers en obres d’autors com Txèkhov, Camus, O. Wilde, T. Williams, Crimp, Belbel o Rodoreda. De quines en guardes un record especial?
Evidentment, el Cyrano dirigit per Flotats va suposar un canvi radical en la meva vida. Vaig poder deixar els telers, la meva feina aleshores, i dedicar-me al teatre professionalment. A més, hi ha tot el que vaig aprendre amb en Flotats. Bé, tot el que vam aprendre “tots” els que vam formar part d’aquell projecte: de disciplina, de teatre en general. Ens ha marcat. Érem joves, amb moltes ganes, i ens va ensenyar molt.
Destaques algun altre espectacle?
Tinc molt bon record de Nit de Reis, de Shakespeare, on feia el paper de Viola. El director era l’alemany Conrad Ziedrich. Va venir aquí i va aprendre el català. Va muntar algunes obres i ara viu a Andalusia. El Conrad em va fer treballar molt. Vaig aprendre amb ell. Però, la veritat és que hi ha poques obres de les que pugui dir: “Ai, no em va agradar”. Sempre intento treure allò positiu.
De Pedra de tartera que me’n pots dir?
Pedra de tartera per a mi és especial. Sortir de fer l’obra, al Teatre Nacional, i trobar-te gent plorant d’emoció és una passada. Gent gran que ho havia viscut, que recordaven aquells temps… algú a qui li havia passat el mateix que al personatge… és emocionant. També el fet que hagués de fer l’obra en dialecte pallarès. Era la primera vegada que es feia una obra parlada en el dialecte de la zona on passen els fets. A mi em va costar molt, però va ser preciós.
Com veus el panorama teatral actual?
El veig molt delicat i trist a la vegada. Hi ha un munt d’autors, gent jove que escriu, i això és molt ric. Quan vaig començar no n’hi havia. Ara s’escriu bé: de temes actuals i en un llenguatge d’ara. Però, per altra banda, per poder fer projectes calen diners i, ara, no n’hi ha. El públic també s’ha acostumat a anar al teatre si hi ha algú conegut, algú que surt a la televisió. Abans no passava això. Ara es necessita aquell actor o actriu per atraure a la gent. Això és una pena perquè el públic es perd muntatges molt bons que es fan en sales alternatives. Però com que no hi surt cap famós… També hi ha molta pobresa. De vegades els actors i actrius joves o grans, com jo, treballem gairebé a canvi de res, només perquè tenim ganes de treballar. Pràcticament no hi ha sous dignes, quan tenim grans talents. És contradictori. La cosa ha de millorar.
Eloi Falguera
Director i autor
Deixa un comentari