Les dones obren camí i marquen l’agenda social i política com mai abans. Una lluita que ve de lluny. La Rosa Maria Fernández Sansa va ser titular de la primera regidoria de les dones, amb el nom de Regidoria de Promoció de la Dona (1991); la primera a Terrassa i a tot l’Estat espanyol. Una fita simbòlica a la qual encara no han arribat molts ajuntaments ni governs, com el de Generalitat, per als quals la discriminació de gènere i els drets de les dones són només un apartat o secció de «Família i Benestar». No és poc si es té en compte que els anys 70, legalment, la dona era considerada dependent del pare o del marit. Però encara hi ha molt a fer.
Rosa Maria Fernàndez Sansa durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV
Llicenciada en Història de l’Art i Antropologia Cultural, la Rosa se n’orgulla d’haver-se dedicat a l’educació de persones adultes, a la presó de dones de Barcelona entre altres escoles, i en Protecció de Menors.
Els teus 70 anys et permeten una visió perspectiva de llarg abast. La dimensió i acceleració dels canvis en aquest temps és vertiginosa.
Sens dubte. Faig ràpida mirada enrere. Adolescent, vaig venir a Terrassa el 1966 amb la família. La meva germana i jo, que havíem estudiat en una escola no religiosa de Barcelona, tot i viure a Badalona, aquí vam descobrir les monges, i va ser un horror! Vam haver de portar uniforme i amb parlar a les monges amb cantarella per primera vegada. La descoberta de Terrassa va ser fatal. Fins al punt que amb el pare, amb qui teníem una relació especial, ell era anarquista i em va influenciar molt, vam fer un pacte: si passat un temps no em sentia millor aquí, em deixaria tornar amb els avis a Badalona.
Malgrat això, els valors o part dels objectius del cristianisme et porten a un primer activisme social?
Com saps, la Dictadura es declarava catòlica, i aquesta religió d’Estat envaïa tot, però amb esquerdes. A més a més, ma mare que, a diferència del pare, era creient, també em va influir. Jo em vaig apropar a la Joventut Obrera Catòlica (JOC), que ja era quelcom de polític i avançat. Però viure la contradicció entre les, diguem-ne, ensenyances de Crist i el que l’Església feia, em va portar a deixar de creure. A més, jo participava molt activament en grups de Guies escoltes on la religió no era el centre.
Després vas començar amb la militància política també.
La primera experiència gran va ser com a estudiant de batxillerat a l’institut Ègara-Arrahona, amb les primeres protestes, recordo una marxa contra la pujada del preu del bus. Després, la universitat. Vaig poder fer un itinerari curricular que m’interessava molt i que el model d’aquell moment permetia; però, sobretot, es podia conviure, dialogar, descobrir la diversitat… Allà hi havia tots els partits polítics, i va venir l’època de les grans mobilitzacions contra la dictadura. Una conjuntura molt especial i contradictòria, perquè hi havia una repressió molt forta i, al mateix temps, una producció i expressió de llibertat i solidaritat també molt gran, encara que intentessin tallar-la i es fes amb molts patiments.
El 1975 et van detenir en una operació policial que va tenir molt de ressò…
En aquest temps jo havia entrat al FAC (Front d’Alliberament de Catalunya), tot i estar molt ocupada, perquè el meu pare morí el 1974 i jo vaig esdevenir responsable de la família, amb dos germans petits, i seguia a la universitat. De fet, amb l’activitat clandestina havia de fer una mena de doble vida. Però estava d’acord amb els plantejaments polítics, creia que era necessari. El 12 de setembre del 75 ens detenen, en la mateixa operació, 13 del FAC i 12 del PORE. Tres dones.
A la presó, tota una experiència i aprenentatge de vida i polític, comentes.
A la presó de la Trinitat érem 50 dones en un lloc per a 12. De l’ETA, del FRAP, el MIL i altres grups. Tot un món allò. Estàvem molt organitzades, fèiem ioga, apreníem català, llegíem i estudiàvem; la veritat és que, malgrat les circumstàncies, ens ho passàvem bé. Era dur, però hi havia la solidaritat i aquesta convivència tan enriquidora. Respectàvem les posicions polítiques de cadascuna. Vaig sortir de la presó sentint haver après moltíssim. I encara, quan pensàvem que hauríem de passar bastant de temps, la mort de Franco i els canvis van permetre que sortíssim aviat.
La sortida, una altra gran experiència, no?
Sí, però difícil i dolorosa. Vaig trobar rebuig, gent que no et volia parlar perquè no entenia què havies fet o no estava d’acord; gent d’altres partits que et rebutjaven i t’acusaven d’entorpir les coses, amistats que se sentien enganyades… Va ser un temps d’un cert aïllament i de recerca de camins.
En aquest punt, les primeres jornades feministes obren una nova perspectiva?
El 1976, quan es van celebrar les primeres jornades de dones, a la Universitat, coincidí que jo hi havia tornat per acabar Història de l’Art. En el temps de militància ja havia tingut xocs i problemes pel comportament masclista dins l’organització; de fet, no deixava de ser part de la mateixa societat patriarcal i masclista. En aquestes jornades vaig veure clar que calia posar les energies en aquesta lluita, la feminista.
Vas continuar activa a Terrassa?
Sí. Vam muntar el Grup de Dones d’Amics de les NN UU, amb activitat als barris, on es van anar constituint grups i creant xarxa, amb xerrades, debats i altres activitats. Llavors encara costava dir-se feminista, hi havia rebuig: «aquestes hippies amb faldilles llargues», que si bevíem o anàvem als bars… deien. D’aquesta experiència sorgí, ja el 1986, el Casal de la Dona, del que vaig ser la primera presidenta.
En aquest punt la Transició comença a quedar enrere. Quin balanç en fas?
Jo ho vaig viure com un desengany. No teníem la vareta màgica, però nosaltres ja havíem defensat l’autodeterminació i la independència, entre altres propostes. Alguns pensàvem que aquell moment del canvi era el millor per avançar més. Però és clar que no érem suficients. Pot ser que només gràcies als passos que s’han anat fent després la societat assumeix el que abans no. Tal vegada nosaltres no enteníem el moment. En tot cas, tinc clar que el motor del canvi van ser els grans moviments, i no les elits.
El feminisme és una ideologia d’ampli recorregut, és antifeixista, antiracista, vol el canvi social, una societat d’igualtat des del respecte a les diferencies i la diversitat.
Com va ser el teu pas a la política institucional, a l’Ajuntament, amb el PSC?
L’alcalde Royes em va convidar a portar les reivindicacions de les dones al seu govern, intervenint des de la institució. Em va sorprendre molt, però vaig parlar, com sempre abans i després, amb les companyes feministes, de Terrassa i altres llocs. La majoria em va empènyer a acceptar la proposta, amb l’argument que si hi havia aquesta possibilitat d’influir, calia aprofitar-la i no deixar passar.
Vas posar condicions? Quines?
Sentint-me part dels col·lectius de dones, vaig plantejar uns mínims: una regidoria pròpia, amb programa, pressupost i personal suficient. Després, fins i tot, vaig estar a la Diputació, per estendre aquesta visió i model als ajuntaments de la província.
La regidoria pròpia era fonamental. Ja n’hi havia prou de ser les desvalgudes del món acollides en altres serveis. Això, la Generalitat encara ho té, s’ha equivocat sempre, i ho ha fet fatal tornant a Benestar i Família, és la mentalitat de dretes. Ignoren que les dones som el 51% de la societat.
Vas afiliar-te al PSC, un canvi gran per a tu.
Per mi va ser una qüestió de reconeixement al partit que havia estat capaç de fer una opció com aquella. L’experiència va funcionar prou bé bastant temps, amb encerts i desencerts. Després, però el PSC va anar perdent ideologia esquerrana en general i també a Terrassa, de manera que vaig sortir. Potser no és molt ortodox això, però són els meus motius.
El balanç, en tot cas, positiu?
Això és molt clar. Terrassa va ser la primera ciutat amb regidoria específica de Dones, amb una connexió amb el moviment i vam ajudar la formació de grups de dones a tots els barris, i la creació del Consell Municipal de les Dones, que tampoc existia a altres municipis. Es va avançar molt. Però ja fa temps que està com encallat. Crec, que vaig estar prou temps; no pots ser-hi massa a la institució, perquè acabes desconnectant de la realitat, arribes a justificar-ho tot.
Continues vinculada al moviment feminista?
Ara presideixo el Lobby Europeo de Mujeres de España (LEM) que forma part del European Women’s Lobby (EWL), amb seu a Brussel·les, una xarxa amb més de 2.000 associacions de 30 països europeus. Treballem per influir en el Parlament Europeu i el Consell d’Europa sobre les polítiques d’igualtat.
T’atreveixes a fer un balanç global de l’avenç de les lluites feministes?
Valoro molt la incorporació de molta gent jove en els darrers anys, la proliferació de col·lectius joves. Però falta encara més convenciment, més educació i formació. Només cal veure les violències masclistes, i es fa molt poc per erradicar-les, com també evidencia la utilització del cos, el tràfic de dones, la prostitució, violacions, ventres de lloguer. La mirada des de la Justícia no creu en les dones.
Per acabar, creus que en el capitalisme les dones poden ser lliures?
Ni les dones ni ningú. La lluita feminista, si no és anticapitalista no és feminista. El feminisme és una ideologia d’ampli recorregut, i és anticapitalista, antifeixista, antiracista…, el feminisme vol el canvi social, una societat de benestar per a tothom, d’igualtat des del respecte a les diferències i la diversitat.
Deixa un comentari