Nascuda a Matadepera «fa molt anys», estudià, primer, en una escola de monges, «els vaig agafar bastanta mania, i quan vaig sortir vaig descobrir un altre món». Des dels 10 anys veïna de Terrassa, sempre ha fet teatre (actriu, direcció, guionista), i es llicencià en Pedagogia i en Arts Dramàtiques a la Universitat de Barcelona. Més tard es formà en Arts Escrites a l’Aula de Lletres. Catedràtica de Psicopedagogia, en aquests moments jubilada, assegura que l’impuls per fer aquests estudis i treball li ve de «l’afany de justícia i de millorar les coses que teníem quan érem joves», en els anys 70, llavors militant de Bandera Roja, després del PSUC. Té escrits llibres d’educació, sobretot al voltant l’ensenyament de la lectura i l’escriptura. En els últims anys, la seva tasca literària està centrada en la novel·la i en la narració infantil i juvenil.
-Has anat fent totes aquestes activitats al mateix temps, una gran capacitat de treball…
-Primer, vaig optar per l’ensenyament, m’agradava molt, de fet li vaig dedicar la vida. Tenia a veure amb les ganes de canviar el món, pensàvem que l’educació faria la gent més sàvia i més lliure, cosa que s’ha demostrat que no, però bé… Hem treballat per aquests temes durant molts anys, a escoles bressol, parvulari, institut, universitat, a l’EAP, perquè l’escola fos pública i de qualitat.
En aquell temps vaig escriure llibres de feina, com ara «Encetar l’escriure», que va ser finalista en els premis Rosa Sensat i que és un llibre que fa quasi més de 25 anys escrit i que encara es va venent.
-La lectura i escriptura com a eix en quasi totes les activitats
-Sempre m’havia agradat molt llegir. A casa, de petita, quan demanaven: on és la Tessa? Sempre estava en algun indret llegint; i sempre tenia la curiositat de pensar com s’escriu, inventar-te una història; a més, al món de l’ensenyament es llegeix molt. Al final de la meva vida laboral ja vaig començar a anar a un curs a l’Aula de Lletres. Vaig entrar en aquest món de la narrativa i després m’ha subjugat totalment, encara que per publicar vaig trigar temps, de fet costa molt de publicar, però m’era igual, jo anava llegint i aprenent allò que trobava complicadíssim.
Però a més de les tècniques, necessàries, el que vaig aprendre va ser que calia la sinceritat, trobar la teva pròpia veu, perquè en escriure es trenquen molts vels que hi ha. Si no ets sincer l’escriptura no té res, com tants de bestsellers que són pura estructura, ben feta, però no tenen ànima. Per a què una novel·la tingui ànima cal que l’escriptor sigui sincer amb si mateix, capaç de transmetre allò que li cou per dintre. Això és més difícil del que vaig aprendre. I et canvia com a persona, et mires d’una altra manera, i els altres també.
“Pensàvem que l’educació faria la gent més sàvia i més lliure, cosa que s’ha demostrat que no”
-Això ho vas combinant amb l’educació i la pedagogia?
-Amb l’ensenyament m’ha passat que, com que aquestes persones que van lluitar molt per una escola pública i de qualitat, per serveis dignes, perquè els nanos tinguessin una consciència política, per tots aquests aspectes, i t’adones que estem igual… Bé, no sé si això és molt pessimista, però t’adones que en general bastant estem igual, és com si hagués tingut una decepció. Hi ha gent que diu que no, que sempre s’ha de lluitar, que els temes importants com la educació o la sanitat…
Però jo ara estic més per la part de la cultura. Estic a la llibreria Synusia, pels Amics de les Arts, em dedico més a la cultura que no pas a l’educació, tot i que no deixa de preocupar-me el tema.
-La creació literària la vius com una continuació amb la preocupació pel canvi social o més com un replegament en tu mateixa?
-Hi ha una part, crec, de mirar-te més a tu mateixa, no en el sentit de cuidar-te, sinó d’entendre’t més a tu mateixa, que no és replegament. De fet, igual que quan estava en el món de l’educació he participat a l’Associació de Mestres Alexandre Galí i a CCOO, ara també estic sempre participant en lluites, però en les lluites socials, com quan, per exemple, a l’AV de La Maurina vam muntar l’escola d’adults, a mi el que m’agrada molt és participar en els moviments de base. I si tu em veus en llocs, sempre és en això i no pas en estructures de partit o coses així.
Estic molt activa i més ara, com que estic jubilada tinc molt més temps. Però, ara, des del punt de vista d’organitzar, per exemple, grups de teatre, com he dit, als Amics de les Arts que per mi ha estat molt important. Participo al grup L’Embarral, en diversos espectacles, un que es diu «Visions», que és poètic i que totes les poetes són dones; altres obres, com «El sexe dels déus», espectable poètic també.
-I els teus llibres i narracions com estan?
-Vaig publicar la meva primera novel·la d’adults, «El cosidor d’errades», el 2014; abans havia publicat dues novel·les infantils: «Em vaig casar amb els meus pares» i «Un secret a les butxaques». Tinc publicada també una altra novel·la juvenil que es diu «No sense tu», sobre el final de la Guerra Civil a Matadepera, des del punt de vista de les persones que pateixen, del soldat que està al front, la família que espera que torni el pare o l’espòs, les penalitats que passen per subsistir, i la retirada; tot amb l’excusa de quan l’Azaña va estar a Matadepera.
També m’han publicat un àlbum il·lustrat que es diu «Refugiada», que parla del tema dels refugiats, amb dibuixos de l’Anna Gordillo, una noia que té molt de futur, i que ha tingut gran èxit i molt bones crítiques. De teatre, tinc un monòleg escrit amb la meva germana, es diu «Equilibris», sobre el tema dels acolliments d’infants. S’està representant a Barcelona, i al gener a Sabadell.
Ara tinc una altra novel·la acabada però que segurament em publicaran l’any que ve. I treballo en un altre text.
-Has comentat abans sobre el mètode per escriure, podries explicar detalls?
-Intento escriure matí i tarda, per no perdre el fil; perquè, al menys a mi em passa, que si estàs un parell de setmanes sense escriure o pensant-hi et desconnectes molt, sobretot en el moment de crear, que per mi és el moment més difícil, i has d’estar connectat. D’altra banda, vaig aprendre a trobar la meva veu i escriure amb sinceritat i donar-ho tot, i al costat un sistema per estructura que vaig seguint, una mica de les escoles americanes.
-El moment de la literatura el veus bé?
-Hi ha molta gent que escriu, moltes veus molt curioses, sí que hi ha molta vida, molta editorial petita, amb moltes coses amb qualitat, crec que és un bon moment.
-També a Terrassa?
-També. Hi ha un bon grup de gent que escriu, escriptors i escriptores, sí. Més, segurament, que escriuen poesia. Ara, en general no ens relacionem molt, tot i que hi ha alguns grups de lectura, com el dels Amics. A banda, hi ha els autors més consagrats, com en Cabré, Villatoro o el Feliu Formosa.
-Això creus que té a veure amb la ciutat concretament?
-Crec que Terrassa té una vida cultural molt forta, sempre l’ha tingut. Quan de joveneta vaig descobrir Amics, als 70, hi havia una vida extraordinària, poesia, teatre; i això ajuda, perquè la gent s’ajuda, no estàs sol. Però no crec que es pugui parlar d’una literatura terrassenca, no. Però, sí que hi ha molta varietat de veus i d’espais, a part dels Amics, com l’Ateneu Candela, on es fan un munt de coses, ja és un referent; també l’Ateneu Terrassenc, i institucions importants com l’Institut del Teatre.
-Tornant a la reflexió sobre les lluites, com veus la situació política?
-Jo crec que la gent té una part conservadora, allò de preferir el dolent conegut al bo per conèixer, que es desperta i cultiva des de les dretes, i ho veig molt difícil, la dreta domina, té més força, més diners. Però també crec que hi ha una cosa positiva i és tot el treball que s’ha fet amb els ajuntaments democràtics, s’han fet molts canvis i coses. Diria que hi ha una part negativa, en la política més en general, i una part més positiva, en la política més petita, de ciutat. Parlo des de la Transició cap aquí, també amb l’onada actual de canvis amb noves forces polítiques, i de lluites com per l’aigua i altres temes.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari