Els dies 29 i dijous 30 de juny tingué lloc a Madrid la primera cimera de l’Organització del Tractat de l’Atlàntic Nord (OTAN) celebrada a Espanya. Davant aquest esdeveniment, centenars d’organitzacions s’han organitzat entorn de la Plataforma estatal per la Pau, OTAN No per a posar en marxa una contracimera el 24, 25 i 26 de juny.
Els objectius de l’OTAN ja no són els propis de la seguretat militar tradicional, sinó que s’està submergint en qüestions que suposaran una militarització de molts aspectes de les nostres vides a tots els nivells.
El context per a plantejar i qüestionar el paper de l’OTAN en la construcció de la seguretat mundial no podria ser més propici. Després de l’esclat de la guerra a Ucraïna, més enllà que existís un conflicte al país des de 2014, no podem deixar de preguntar-nos per què l’OTAN continua sent l’organització més rellevant i amb major pes polític a nivell mundial. El seu paper ha resultat més que qüestionable en la construcció de l’estabilitat, la seguretat i la protecció dels drets humans que diu defensar. Això ha quedat demostrat amb la funció que ha tingut a l’hora d’augmentar la tensió amb Rússia de manera considerable, amb el desplegament de tropes i bases militars als països de l’est d’Europa i, sobretot, impulsant i animant a incorporar-se als països confrontants amb Rússia, com és el cas d’Ucraïna. A això se suma, la implementació de míssils nuclears de l’OTAN en sòl europeu i a Turquia, membre de l’OTAN.
Però a més d’aquest expansionisme que busca l’hegemonia militar mundial, fa dècades que l’Aliança s’està adaptant als nous paradigmes i plantejaments que es van obrir entorn de la construcció de la seguretat mundial des de la caiguda de la Unió Soviètica. D’aquesta manera, l’OTAN, que hauria d’haver perdut el sentit de la seva existència, reformula i adapta els seus objectius a aquest nou context de globalització iniciat en la dècada dels noranta. Entre aquests nous objectius per a la seguretat dels seus estats membres, s’apunta a les migracions, les guerres urbanes, i els diferents factors de desestabilització que vindran vinculats amb l’emergència climàtica, introduint en els seus últims “conceptes estratègics” una definició de la seguretat més àmplia. D’aquesta manera, pretén legitimar la seva existència per a actuar davant situacions que desborden el que ha estat la seguretat militar tradicional, normalment vinculada a la guerra entre Estats.
A més de reflexionar sobre aquests importants punts que s’estan plantejant en el programa de la Cimera per la pau, cal assenyalar que al juny, a Madrid, l’OTAN busca aprovar un nou concepte estratègic, sobre el qual podem preveure que tendirà a reforçar la dissuasió mundial i les seves capacitats militars i nuclears, impulsades després de la guerra d’Ucraïna. Una estratègia que també anirà en la línia del que fa dècades que es forja, que l’OTAN podrà actuar davant qualsevol situació que consideri una amenaça, encara que això no impliqui una agressió militar cap als seus estats membres. Una cosa que en la realitat i en la pràctica ja està fent, com pot veure’s amb el desplegament realitzat en 2016 (Maritime Group 2, SNMG2) a la Mediterrània, en col·laboració amb l’Agència Europea de la Guàrdia de Fronteres i Costes (Frontex) pel control, vigilància i intercepció dels fluxos migratoris. Açò ha derivat, progressivament, en una major militarització de l’espai fronterer marítim i de l’abordatge de les migracions des d’una perspectiva militar. Alhora, s’han erosionat les mesures de rescat i s’ha reforçat la narrativa de les persones migrants com a “subjectes a rescatar i subjectes de risc”, la qual cosa està portant a una pràctica política contradictòria a nivell mundial.
A tot això, podríem afegir molts altres factors, que seran motiu de reflexió al llarg de la contracimera, com pot ser el paper de l’OTAN a l’hora d’impulsar o iniciar guerres a tot el món, tenint en compte que en 73 anys des de la seva fundació ha lliurat guerres de forma gairebé permanent, com les de Iugoslàvia, Líbia o l’Afganistan, països que no estaven agredint militarment cap dels membres de l’Aliança. Cal recordar que Afganistan com a país no va agredir cap membre de l’OTAN, sinó que va ser un grup terrorista determinat. Aquestes intervencions mostren les intencions expansionistes i de control per la via militar, que han generat situacions d’inseguretat i inestabilitat que, després del pas de l’Aliança, no només no han millorat, sinó que han empitjorat en diversos indicadors, com és el cas dels desplaçats forçats. És també rellevant la funció de pressió de l’OTAN per a augmentar la despesa militar mundial, ja que s’exigeix als membres de l’organització pujar la despesa fins a un 2 % del PIB dels seus països. La pujada de la despesa militar per part d’un país té dues conseqüències, d’una banda, augmenta la tensió amb els països veïns, que perceben aquesta acció com una possible amenaça i, per una altra, impulsa la carrera d’armaments amb la corresponent despesa social i mediambiental vinculada. Per no assenyalar que el cost destinat a produir, emmagatzemar i mantenir armament per a possibles guerres podria ser desviat per a construir models basats en la seguretat humana i a reduir altres formes de violència, com culturals i estructurals, tan necessàries per a avançar en la construcció d’un món més segur.
En el cas de l’emergència climàtica es parla poc de l’impacte dels exèrcits i del paper de la guerra en l’erosió del territori, la qual cosa també serà un tema rellevant en la contracimera. En aquest sentit, val la pena ressaltar que l’activitat militar dels EUA, el líder de l’Aliança i al capdavant de la despesa militar mundial, va ser la responsable de l’emissió de 212 milions de tones de CO₂ durant l’any 2017. Aquestes emissions van ser gairebé el doble de les emissions de països com Bèlgica (114 milions de tones) o la meitat de les de França (471 milions) durant el mateix any.
Els objectius de l’OTAN ja no són els propis de la seguretat militar tradicional, sinó que s’està submergint en qüestions que suposaran una militarització de molts aspectes de les nostres vides a tots els nivells. Es poden erosionar, de manera flagrant, com s’està produint amb les persones desplaçades per la força, els drets humans i la seguretat humana. Des de la contracimera considerem que necessitem lluitar per construir una seguretat humana des de diferents espais, per a desmilitaritzar i construir un altre model de seguretat col·lectiva.
Ainhoa Ruiz Benedicto, investigadora del Centre Delàs d’Estudis per la Pau
L’article es publicà en La Directa, el 22/06/2022
Deixa un comentari