El dibuixant Azagra ha dedicat una plana del setmanari satíric El Jueves (n. 2.260) al llibre d’Alberto Valenzuela. “Quisieron enterrarnos, pero no sabían que éramos semilla”.
Me lo decía mi papá, el llibre d’Alberto Valenzuela, memòria de lluita antifranquista, lluita política i per la vida
Pep Valenzuela
«Això és un acte de rebel·lia, perquè ja està bé de callar, d’acceptar tantes històries. Amb la Transició ens vam haver d’empassar molts gripaus, però ja ha passat massa temps, ja està bé! I és que anem pitjor, perquè no hi ha una posada en valor, una dignificació de tot aquest sacrifici, tot aquest compromís».
«Això», aquest acte de rebel·lia, és Me lo decía mi papá. Voces de resistencia y dignidad, el segon llibre d’Alberto Valenzuela Carreño, psicòleg clínic, especialitzat des de fa més de 25 anys en grups dels quals en diuen en risc d’exclusió. Ha dirigit una empresa d’inserció social, i es va quedar aturat amb la crisi, una oportunitat per investigar i escriure. Viu a Barcelona, on va néixer, a la Prosperitat, Nou barris.
«Jo faig història picant pedra, a la carrera, no he tingut ni massa temps ni opcions per fer-la d’altra forma», declara en conversa amb Malarrassa. Fill de l’únic germà que va continuar amb «l’aventura de l’avi, primer, i el pare, després, vaig militar a la Joventut Comunista i el PSUC».
Fer el relat de la República i la Guerra Civil a partir de l’experiència de l’avi, el va posar en un camí que no s’acabava amb l’afusellament d’aquest, sinó que apuntava ben més lluny; al mateix temps que li va donar les eines bàsiques per a continuar el recorregut. Des del petit poble de Marchal, a tocar de Guadix, fins a Barcelona; de la II República espanyola fins a la Transició.
Alberto Valenzuela amb Domènec Martínez (Espai Memòria de Terrassa i soci col·laborador de Malarrassa) durant l’entrevista. Foto: PV
Les notes de l’avi, «moltes notes, per sort, em van animar, quasi obligar… després, vaig començar amb la recerca de documentació, sumaris, denúncies… i el llibre es va anar escrivint sol»; almenys és aquesta la sensació de qui mai s’havia imaginat ni preparat per fer això. Creu, de totes maneres, que «Me lo decía mi abuelito ha tingut èxit perquè soc net, és una història molt viscuda i patida, i soc víctima també del franquisme, no parlem d’oïdes, no són les tesis universitàries, ha estat història pedra a pedra».
Amb 59 anys, és una personalitat al barri de la Prosperitat, lluites veïnals i socials, militància política, seguint el pare, i molta més gent, perquè a Nou Barris, en els anys 1970, l’oposició al franquisme, i els comunistes en particular, eren legió. Una experiència molt rica, però «amb un altre episodi o moment entre tràgic i vergonyós, el que va portar, en pocs anys, quasi a perdre aquesta grandiosa experiència de lluita, tot el que tenim al darrere… L’any 1981 ja s’havia quasi liquidat», es plany amb una certa agror però sense perdre l’entusiasme i la il·lusió.
Una història familiar que fa part de la d’un país, l’Albert treballa amb algun suport de la filla, que fa carrera a la UAB, va guanyar un premi per un treball sobre la justícia a partir d’aquestes experiències. «I poca cosa més», explica sobre el procés d’elaboració. «El nostre interès no és el llibre tot sol, que a més no és cap negoci, al contrari, posem diners; però vam veure que hi havia una gran necessitat d’animar la gent i les famílies a registrar i escriure la seva. De donar veu a la gent que, després de la guerra, es va haver d’enfrontar contra l’anorreament de les seves vides i la banalització de la lluita, gent de totes les generacions».
Així que el llibre dona veu a la gent que patí i lluità contra el franquisme. «Al meu avi el van afusellar, tràgic, però a ell se li va acabar el drama», diu l’Albert entre dur i sorneguer, «però allà va començar la resta, encara amb moltes morts i més patiments». A més de les veus, hi ha tot un treball de documentació. «Un treball que ni t’explico!», emfasitza, «però no puc parar, perquè parlem d’una bestialitat, i s’ha de combatre el ninguneo de la gent, la normalització i banalització: que si hi va haver malifetes en els dos bàndols i així… res de res!».
A més de les experiències de lluita política, l’Albert vol donar tota la visibilitat a la «lluita per la supervivència; perquè la meva àvia no va militar en cap partit, però no va poder parar ni un moment. La seva militància va ser, als seus 30 anys, tirar endavant amb 5 fills, i mai a la vida va demanar cap almoina».
Certament, mirant des de la distància és difícil fer-se una idea. «Què va passar amb tota la nostra gent des del 39, que acabà la guerra aquí, al 45, que va acabar a Europa, i després les dècades de dictadura?». La xarxa familiar i de coneguts, que creix i creix…, amb experiències de la retirada i l’exili, els maquis, l’organització social i política dintre del país; «fem un relat, expliquem què va passar a l’Auxili Social i els orfenats, amb la Falange i els capellans. No t’ho creuries, al·lucines amb les històries que la gent ha viscut». Tot plegat, el llibre s’estructura en 15 relats, a més de la introducció de l’Albert.
La trobada amb l’Albert va tenir lloc poc després de l’aprovació de la nova llei de Memòria Històrica. Ell, però, assegura no confiar massa. «Si està el PSOE pel mig, difícil», comenta, «sí, s’ha de valorar que fa un pas més, però ja veurem». En realitat, subratlla, «l’única confiança que jo tinc és en nosaltres mateixos; si pressionem, anirà endavant; si no, com fins ara, que ja fa 80 anys que van executar el meu avi i continua allà mort de fàstic».
Bé, una altra cosa amb relació a la Llei, destaca l’historiador, i és que en aquests moments, «el més important per aconseguir la restitució de la memòria és, sobretot, que s’expliqui a les escoles, i això està recollit en el text. Si aconseguim que les noves generacions coneguin bé la història, encara podrem avançar molt i millor».
El problema, diu encara, és que «normalitzem tot. Mira!: Granada tenia 200.000 habitants, segons Paul Preston, últimes dades, haurien afusellat més de 25.000 persones, o sigui més del 10% de la població total. I qui no va ser afusellat va passar pel talego o altres violències. Llavors quan es diu que a Granada o Guadix són molt fatxes…, clar! Quan la República, eren més progressistes i avançats, però després d’una campanya d’extermini del dissident, qui va quedar allà té encara avui por d’obrir la boca. Em sap greu i em fa vergonya, però no és justa la imatge que tenen aquestes ciutats i regions».
En relació amb això, l’Albert també fa llum sobre determinats moments i característiques del moviment i la lluita antifranquista, «amb l’hòstia de gent implicada, moltíssima gent, en alguns llocs fins al 90%, eren persones que hagueren de marxar dels seus llocs d’origen i que aquí van organitzar, dirigir, militar… Hem menystingut les terres d’origen, el que aquesta gent ha fet aquí».
Alberto Valenzuela, durant l’entrevista amb Malarrassa. Foto: PV
Parlen les veus de la resistència i la dignitat
Alberto Valenzuela
He volgut fer visibles els herois de la vida quotidiana, de la lluita de cada dia per anar endavant, malgrat les persecucions i la repressió. Reprenent el relat on el vam aturar amb el llibre Me lo decía mi abuelito, proposo un recorregut a través del dolor d’aquella vídua que, sense poder ocupar-se del dol per la pèrdua del company, havia d’atendre cinc orfes; del xoc emocional de cinc criatures a les quals els va ser robat el pare; dels insults, les vexacions, les humiliacions, les persecucions, l’assetjament a una família castigada injustament i que després d’intentar-ho per tots els mitjans, va haver de fugir de la terra dels seus ancestres per cercar a terres llunyanes una oportunitat que en el seu poble els hi era negada; parla de fills que van acabar en institucions religioses perquè no les famílies no els podien atendre, de les llargues jornades amb el ramat, de quilòmetres i quilòmetres de camí a la recerca de llenya i de qualsevol animal comestible, de quilos i quilos de roba rentada per a altres, de servitud i cuina per a altres estómacs, de gana i de dolor propis sense fi.
Un infern insuportable, però que va ser enfrontat pels que van restar amb la mateixa dignitat que va tenir el seu avi a la presó i davant la mort. Les seves darreres paraules, per dir a la família que caminessin amb el cap ben alt, perquè a ell no el mataven per lladre ni assassí, sinó per defensar les seves idees, van ser i han estat estendard per als seus successors.
Me lo decía mi papà vol ser també la veu dels que van patir en carn pròpia el fuet del règim i de la repressió franquista, directament o indirectament. Per veu dels seus protagonistes, relata les vivències, les tragèdies, les il·lusions, el sacrifici i la lluita.
No hi va haver distinció, ni per edat, sexe, professió o domicili que posés uns límits a l’acció del braç genocida de Franco mitjançant els seus sequaços. Vídues, orfes, mares, homes i dones de tot el territori.
Avui podem conèixer amb un cert detall la dimensió i les conseqüències d’aquella repressió. Repressió que va anar molt més enllà de la simple eliminació física dels que discrepaven o dels que haurien participat, d’alguna manera, en donar suport a l’experiència republicana.
Els esclaus del franquisme, els infants robats o enviats a països llunyans, els orfes, els exiliats polítics i els econòmics, els represaliats en els camps de concentració i extermini, en el territori espanyol i fora d’aquest, els perseguits per la seva militància clandestina, els maquis i la resistència, els familiars dels represaliats, els presos de la dictadura, els torturats durant aquestes dècades i també durant períodes ja «democràtics», etc., etc.
Són molts els diversos escenaris personals, tots tràgics i sagnants, i estic fermament convençut que la seva visualització és essencial i per això mateix és un objectiu central d’aquest nou llibre.
A través de protagonistes reals intentarem fer-ho. Amb testimonis directes o amb la reconstrucció d’aquestes històries mitjançant altres relats existents o altres tipus de documentació, donarem la paraula a aquests autèntics actors de la nostra memòria històrica. Per això el subtítol: Voces de Resistencia y Dignidad.
Deixa un comentari