[Amaia Txabarri] Festa Major, autodefensa feminista i acció

La Festa Major Popular i Alternativa de Terrassa (FMPA), és una iniciativa autogestionada pels col·lectius feministes, anticapitalistes i antifeixistes de la ciutat. L’autogestió i l’assemblearisme són la seva manera de funcionar i es treballa durant tot un any per poder-se autofinançar sense demanar diners a les institucions, una festa popular creada des del poble pel poble. Un cop més ha estat un èxit, no puc sentir més que orgull de les companyes que s’han deixat la pell perquè totes puguem gaudir d’unes festes alternatives, rebels i combatives.

Ja hem fet realitzat tres edicions de la Festa Major Popular i Alternativa i aquest gran esforç ens porta la satisfacció de poder veure com creix ràpidament, com la gent posa el cor i l’ànima i la ciutat ho reconeix i gaudeix. És genial veure com creix any rere any, però per una altra banda, aquesta massificació de gent també comporta altres dificultats.

En aquest cas m’agradaria parlar específicament de les agressions masclistes. Cada any el moviment feminista de Terrassa treballa perquè la festa sigui un espai segur per a totes les dones, un espai lliure d’agressions masclistes on puguem gaudir de la nostra festa sense cap altra preocupació. L’any passat només va haver-hi una agressió masclista denunciada al punt lila, en canvi enguany hem hagut de lamentar tres denúncies. Gràcies a l’esforç i la feina de les companyes que han dut a terme el protocol contra agressions masclistes s’ha pogut donar una resposta adient.

Aquestes agressions han estat relacionades amb assetjaments a dones que estaven gaudint de la festa. Recordem que l’assetjament està tipificat com un delicte i és necessari prendre partit. Ni l’alcohol, ni la nostra manera de vestir, ni l’eufòria festiva, ni l’excitació descontrolada, justifiquen l’agressió cap a les dones. Totes, sense excepció, tenim dret a passar-nos-ho bé en unes festes lliures d’agressions.

Per què els homes heterosexuals pensen que tenen dret a assetjar-nos, tocar-nos i envair el nostre espai vital? Per què assumeixen sense cap dubte que això és correcte i que no han de demanar permís en cap moment?

El sistema cisheteropatriarcal és especialment repressor amb les dones i amb els subjectes que desobeeixen la norma. Desconfia, posa en dubte, sospita de les nostres paraules i qüestiona permanentment el nostre relat. La causa de les violències que patim són realment l’exercici de poder i de privilegis dels homes blancs heterosexuals. Això és reflecteix als comportaments, pràctiques i maneres de pensar de la nostra societat, generant subjectes (els homes) que es creuen amb el dret de fer el que vulguin amb les dones.

La societat perpetua aquests mandats i mitjançant la por, càstigs, correccions i premiant certes actituds, ens han fet creure que nosaltres som responsables de la seva satisfacció sexual i que els nostres desitjos no importen. Aquí comença la base de certes maneres de fer que es dilueixen, no s’entenen i són abstractes per nosaltres. Sabem que ens hem de defensar però moltes vegades, no sabem de què.

El sistema heteropatriarcal ens ha socialitzat en la por. Se’ns ha socialitzat com a víctimes i no ens han explicat que ens podem defensar. Les dones tenim experiències vitals que ens demostren que els homes utilitzen de manera sistemàtica la violència contra les dones. Però nosaltres hem decidit defensar-nos de manera individual i col·lectiva.

L’autodefensa feminista és un dret, una defensa del propi cos i la manera de protegir la nostra integritat física i psíquica. Com diu la Silvia Federici, el nostre cos és el nostre principal terreny d’explotació, però també el nostre principal terreny de resistència. Crec que apostar per l’autodefensa feminista és una de les millors armes que tenim per lluitar contra les agressions que patim, traient la ràbia davant d’aquells que ens volen submises i callades.

No restarem passives davant la impunitat d’assetjadors, violadors i assassins. Volem que totes les festes de tots els racons del món siguin espais segurs on poder gaudir sense haver d’estar contínuament recordant que podem ser agredides per l’únic fet de ser dones i que hem d’anar amb compte amb el que ens poden arribar a fer.

Per tant, dones, defensem-nos, cuidem-nos i perdem la por a respondre a les agressions masclistes, fent que els carrers siguin nostres, fent front amb força, solidaritzant-nos, creant xarxes feministes i ensenyant les dents al nostre enemic. La flama de la nostra força individual i col·lectiva es va contínuament expandint, contagiant, col·lectivitzant. Reivindiquem que seguim aquí, que plantem cara a les violències masclistes i al sistema que les sustenta. El foc revolucionari del moviment feminista està més viu que mai!

Amaia Txabarri Badiola