Des del començament de la pandèmia, vistos els gravíssims i mortals casos que han succeït amb les persones grans i sobretot en els que s’han evidenciat a moltes residències, de les anomenades “concertades” i en algunes de públiques, en aquesta comissió i amb aquesta mala experiència, ens hem plantejat una sèrie de reflexions de les quals aquí exposem les principals.
Cal continuar reivindicant Residències Públiques?
Com sempre hem defensat, el millor lloc perquè una persona passi el final de la seva vida, és a casa seva, envoltada per la seva família i per les persones més properes, per això una de les prioritats han de ser les ajudes a l’assistència domiciliaria, si és que es pot. Som conscients que no és sempre possible, ja que les persones amb un grau de dependència elevada requereixen 24 hores d’atenció cada dia de la setmana, que l’assistència domiciliaria no pot donar, entre altres coses per les necessitats de personal i el seu cost. Per això millor les residències, i si pot ser públiques, per tal d’evitar que l’assistència a les persones dependents esdevingui un negoci pels grans fons d’inversió.
El dèficit de places públiques és reconegut per tothom (administració inclosa) situació que té tendència a agreujar-se per l’evolució demogràfica de la nostra població. En els anys vinents, segons assenyalen totes les dades, es produirà un augment considerable de la població de més de 65 anys. Anem cap a una societat més envellida i això comporta prendre mesures no ja de futur, sinó de present immediat.
És evident doncs que la necessitat d’atenció per a persones dependents de grau dos o tres ja no tan sols és urgent, sinó MOLT URGENT.
Continuem demanant residències públiques per a persones de grau dos o tres de dependència.
Però no només demanem això, també cal que es tingui un tracte molt més humanitzat, que es baixi la ràtio de persones per cada cuidador sobretot els caps de setmana per tal d’evitar la desatenció i que sobretot els protocols d’actuació siguin molt clars i que no hi hagi falta de previsió.
És necessària la medicalització de les Residències?
Creiem que no cal que les Residències esdevinguin hospitals, cal que el nivell d’assistència sanitària sigui prou per a les diferents gradacions de l’estat dels residents i que, en determinades situacions, com ja es fa en algunes residències, l’assistència sanitària la doni el CAP i/o hospital de referència. Tot el que sigui pel benestar dels residents, no per la comoditat, pressupost o negoci.
Cal valorar la quantitat de persones que ha de tenir una Residència?
S’ha de repensar si han de ser més o menys grans les Residències, hi ha experiències en els països del nord d’Europa que les residències són de 40 o 50 persones i en cas de pandèmia serien més fàcils de controlar. També observem que darrerament es té la lupa posada en les Residències i és lògic, però també sabem que s’han produït moltes defuncions per COVID-19 de persones soles en llars individuals.
Recordem a les administracions:
Que cal que de forma immediata i urgent prioritzin i adoptin polítiques per una gestió pública de tots els temes de caràcter social, i que comencin a treballar i traslladin aquestes polítiques als pressupostos i a tots els seus àmbits competencials siguin locals, autonòmics o estatals.
Comissió per a les Residències Públiques a Terrassa, Terrassa 2 desembre de 2020
Deixa un comentari