Clam per la ciutat-fàbrica: el Vapor Ros de Terrassa

No Comment

Josepa Camps Venut
geògrafa UAB

 

Estem en el quart de segle XXI i no hem fet prou repàs dels segles XIX i XX industrials i del que va representar per a la societat urbana. I dic urbana perquè per a la societat rural van ser segles de buidor del territori. La societat urbana i la ciutat que es va configurar entorn el concepte de ciutat fàbrica va modificar la jerarquia de les ciutats mercat i del poder, per construir les noves ciutats del treball, amb industrials patriarcals o fins i tot abusadors, però on es van canviar els rols històrics entre uns treballadors proletaris molt nombrosos i una burgesia industrial podríem fins i tot dir minoritària, si no fos pel pacte laboral i el suport de la força de l’Estat i parapolicial. La fàbrica i el “Vapor” van crear la normalitat dels horaris, els salaris, les cases barates associades al treball, l’arribada d’energia i aigua a les ciutats, i en definitiva van crear la urbanització, i el que entenem pels projectes d’eixample, tant l’Eixample de Barcelona com els eixamples menors de ciutats industrials com Gràcia i Sants, com Terrassa i Sabadell, com Mataró i Reus, o com Xàtiva, les ciutats mitjanes productives de l’arc mediterrani.

Al principi del XIX de la industrialització i urbanització van construir una ciutat molt artificial, sense reconèixer el territori i la geografia, una ciutat que hem idealitzat amb Cerdà i el seu “Higienisme”. Però hi va haver alternatives indicades des de l’economia ambiental Eduard Masjuan d’un urbanisme més “anarquista o desurbanista”, de Patrick Geddes, Lewis Mumford i del català Cebrià de Montoliu, que plantejaven la ciutat jardí i el reconeixement dels espais naturals no artificialitats, així com un major respecte per rieres i cursos fluvials, el respecte per una natura que la industrialització va afectar fins a alterar avui els nostres ecosistemes. De forma brutal, sense sentit de culpa i en només dos segles, la fàbrica i la ciutat han derrotat la natura, la biodiversitat, han embrutat i contaminat l’aigua i l’aire, potser sense aturador, de forma nihilista hem assumit que som propietaris de la Terra, i l’hem destruïda i maltractada per desídia, per assetjament i abús sense retorn, i així la considerem només nostra.

La fàbrica tèxtil i l’evolució social de la ciutat

Però a la fàbrica capitalista del XIX i el XX també va crear un nou paper social, la dona treballadora del tèxtil. Tothom treballava amb més o menys reconeixement social, i això va generar la necessitat de l’acollida infantil. Va néixer l’escolarització massiva no només per aprendre oficis i per alliberar la mainada de l’horari laboral dels “proletaris”, que va deixar de fer servir els horaris del sol i la masia, amb dissabtes de mercat i diumenges de missa, com ho feia des dels temps de l’abat Oliba de la “Pau i Treva de Déu”. Varen caure els vells costums agraris per nous costums; l’economat, els esdeveniments esportius i els espectacles de masses, el circ i el cine, etc. surten dels treballadors com a “massa laboral”, es generen nous rols de dona i home sense compromís familiar, i el debat d’igualtat de gènere surt de l’emancipació i lluita laboral, i la inicial emancipació de la dona de ciutat del segle XX, excepte a l’Espanya de Franco, fa adquirir els drets de les dones a decidir sobre elles mateixes; els drets individuals complets; el divorci i l’avortament, i finalment, aquesta igualtat de drets fonamenta les noves relacions de parella i família d’aquest segle XXI. Aquesta és la lectura de lluita social positiva dels segles XIX i XX.

Aquesta lectura social més general, més positiva, contrasta amb altres negatives, vinculades a la dictadura de Franco amb la “desamortització i requisa de les fàbriques” dels industrials pel que en diríem la “recapta franquista”, que a Sabadell o la Terrassa de l’Alfons Sala si varen adaptar bé, però en canvi a Cerdanyola, amb fàbriques de país com la Roviralta-Uralita, foren requisades pels finançadors del “Dragon Rapide” del cop d’Estat franquista del 1936, igual que els centres socials dels sindicats. Encara no hi ha un Memorial de Greuges de les confiscacions franquistes al Vallès. Quan moltes de les fàbriques d’aquestes ciutats ja s’han tancat, s’han enderrocat i en molts cops, no han estat protegides com a Catàleg Patrimonial ni comprades per l’administració, per interessos han estat requalificades per fer edificacions privades al bell mig de la ciutat. La necessitat de reivindicar els vapors i les fàbriques, o confiscades pel franquisme o enderrocades per l’urbanisme, cal recordar que l’adquisició de drets socials durant dos segles varen costar una “Lluita pels teus drets socials” i suor i llàgrimes de molta gent.

El Vapor Ros, un patrimoni públic, protegit i amb una ocupació respectuosa

A Terrassa ciutat-fabrica hi ha una singularitat urbana del XIX: la casa Ros i el Vapor Ros, una de les més antigues fàbriques locals, que es va iniciar com els molins amb la tracció de l’aigua dels inicis de la “Mina Pública d’Aigües de Terrassa”. I sorprenentment, no es troba en un eixample urbà, sinó en una de les illes urbanes més antigues de la ciutat, en la mateixa illa que la Catedral, donant l’esquena a la Plaça Vella, però formant part de la història d’aquests dos darrers segles, i amb obres d’ampliació per l’ús tèxtil bastida i excel·lida per l’ignasià i modernista Lluís Muncunill, molt abans del franquisme, que després va portar les operacions d’esventrament de la ciutat pel carrer Major i el carrer de la Font Vella.

Aquesta fàbrica ha mantingut un règim de provisionalitat urbanística i una situació interessant. Ha mantingut usos socials i d’ocupació que no l’han degradat, sinó que l’han revalorat i reforçat com a part d’un projecte de ciutat alternatiu. El Vapor Ros ha consolidat en una situació de provisionalitat activitats culturals com l’espai Toska de meditació, ioga i activitats, i va consolidar el Damunt un Cel de Fil, un dels restaurants més emblemàtics de la ciutat, modern per la seva aposta vegetariana primerenca en el panorama català, i per la voluntat de mite poètic que correspon al poema “Foguera Joana” de la poeta Maria Mercè Marçal, del primers moviments socials nacionalistes, PSAN i LGTBI, que ha recordat enguany Contra la inèrcia. Textos polítics (1979-1980), ara també seu de la Plataforma Vapor Ros, la qual disposa propostes i solucions.

“la lluita social i ciutadana pel Vapor Ros hauria de permetre definir un projecte cultural a l’entorn de la part més social i positiva de l’experiència industrial de la ciutat”

El Vapor Ros es troba en una cruïlla històrica per absència de les administracions, per la manca de gestió d’una herència del propietari amb la Generalitat de Catalunya, en un moment excepcional que alcalde i regidora, han estat regidors de Cultura de la ciutat. En un acte reivindicatiu de la Revista Vallesos l’any 2019, amb la presència de la poeta terrassenca Marta Pessarrodona, la Rosa Boladeres en nom de l’Ajuntament va prometre treballar per la seva recuperació, incorporant el paper de les entitats i de les activitats econòmiques i culturals que en formen part i que en varen evitar la seva degradació històrica.

El Vapor Ros, un Memorial i un projecte social d’entitats

Tot i que Terrassa ja té altres vapors protegits singulars i incorporats al teixit urbà, fins i tot com a museus de referència internacional, la lluita social i ciutadana pel Vapor Ros hauria de permetre definir un projecte cultural a l’entorn de la part més social i positiva de l’experiència industrial de la ciutat, el seu rol com a ciutat-fàbrica de consecució dels drets de les persones, com a treballadores i especialment el salt endavant de les dones fent realitat el poema “A l’atzar agraeixo tres dons: haver nascut dona, de classe baixa i nació oprimida. I el tèrbol atzur de ser tres voltes rebel” Divisa MMM.

Potser el Vapor Ros pot recuperar alternatives d’altres projectes europeus, com una petita “Cristiania”, obrir l’espai físic del Vapor Ros a la ciutadania, incorporar-hi entitats de lluites socials i ciutadanes, com el cas de Barcelona de la Fàbrica Bostik” i la Fira Literal” al barri de Sant Andreu, com espai d’activitats culturals que el lliure mercat expulsa pel preu del lloguer i que afecta les llibreries, botigues de música i discos, quioscos, espais de teatre, tallers de música, un univers cultural artesà que pot desaparèixer definitivament a prop nostre.

“Cal reivindicar la necessitat de protegir la cultura i alliberar-la del mercat, de situar-la com cal dins el llegat de ciutat-fàbrica que ens ha fet ciutadanes de ple dret”.

Potser hem de fugir d’emmirallar-nos del model “Vapor Gran” com a model urbanístic unívoc, calen alternatives al model privatiu i públic de les administracions. Sense l’activitat de la Plataforma Vapor Ros o l’esdeveniment de la Revista Vallesos, no s’hauria avançat en el debat ciutadà i en l’agenda per reivindicar la necessitat, avui encara més urgent a causa de la covid-19, de protegir la cultura i alliberar-la del mercat, de situar-la com cal dins el llegat de ciutat-fàbrica que ens ha fet ciutadanes de ple dret.

Related Articles

Deixa un comentari