Els problemes fonamentals en l’escola són 4: la pobresa infantil; segregació escolar; manca de participació de les famílies en les escoles; i la manca d’èxit educatiu del sistema i alumnat dintre el sistema. Les associacions de mares i pares tenen un paper fonamental en la lluita per superar-los.
President de la Federació d’Associacions de Mares i Pares d’Alumnes de Catalunya (Fapac) fins fa dos mesos, l’Alex Castillo és treballador d’una empresa de telecomunicacions. Veí del barri del Raval, Barcelona, en matricular el fill i la filla a escola es va trobar amb «una segregació escolar esgarrifosa». Analitzant, afirma que, «curiosament, motivada per prejudicis més que per realitats. La gent prenia la decisió d’anar a tal o qual escola no en funció de projectes pedagògics, sinó en funció de quina gent hi ha a tal col·legi o l’altre».
És el cas de l’escola Collaso i Gil, que té projectes molt innovadors, assegura, però que està en un barri amb una població immigrada molt gran i està «estigmatitzada». Cocreador de l’AMPA el curs 2003-4, van vincular-se amb altres escoles al barri; i després, a la Fapac. És membre de la junta des del 2007, president entre 2012 i 2016, i ara, després de l’assemblea anual de principis de març, continua com a vocal.
Alex Castillo, durant l’entrevista a Barcelona. Foto: PV
Quina agenda de treball plantegeu?
Els problemes fonamentals en són quatre: primer, la pobresa infantil, un problema molt agreujat amb la crisi, però que ja hi era; segón, la segregació escolar; després, la manca de participació de les famílies en les escoles; i, finalment, la manca d’èxit educatiu del sistema i l’alumnat dintre del sistema.
Aquest darrer és el que s’està corregint més, perquè la crisi fa que molts que abandonarien no ho fan perquè no tenen on anar a treballar sense formació. Però manquen places de Formació Professional, per exemple; tampoc s’ha previst la reducció en el nombre alumnes per aula, ni s’ha millorat el mapa escolar: cap planificació de futur.
En la segregació escolar és on s’ha fet menys, cal dir clarament que a l’Administració l’importa zero. Fins i tot als partits de l’oposició no sembla que els importi gaire. El problema és la dita lliure elecció de centre, no pot ser que algú digui jo no vaig en aquesta escola perquè està plena de moros o de negres. Es tolera molt les actituds discriminatòries per part d’alguna gent i escoles en el procés de matriculació.
En relació amb la participació de les famílies, cal dir que moltes vegades els claustres i el consell escolar, enlloc de ser eina de debat pedagògic, esdevenen només reunions per informar. El format és poc adient. Les famílies, en ocasions, són un destorb, perquè demanen més diners a l’Administració i més feina als mestres. Així no guanyem gaires amics. Els organismes de govern i gestió han d’estimular la participació, la perspectiva global de sistema, i no només per resoldre el meu problema particular; o sigui cal veure el conjunt.
Finalment, el problema de la pobresa és el tema més indignant, i curiosament el que mobilitza menys. No s’han aconseguit mobilitzacions socials per a que els nens mengin a l’escola. A més, amb això tenim per anys i no està tothom conscienciat sobre el tema.
És un quadre molt complex, tot plegat, però estem en una situació en què podem millorar molt. Tenim una societat molt conscienciada i motivada, llàstima que els governs encara són del passat.
El Departament s’adapta bé a la LOMCE
Quin anàlisi feu de la situació actual?
Hem superat l’etapa que definim com els anys de plom, en els quals el conservadorisme i la caspa s’han abraonat sobre l’escola, i hem aguantat. Gràcies a que els nens, independentment de les polítiques, tenen ganes d’aprendre; i gràcies a la pròpia escola, amb tots els problemes. Sembla que estem a punt de tombar la LOMCE.
Però també hi ha resistències molt grans als canvis positius. De vegades disfressades de progressisme, que poden venir de comportaments corporativistes d’àmbits funcionarials, fins a comportaments classistes emparats sota discursos d’innovació pedagògica. I el pitjor, encara hi ha una situació molt greu de segregació social. Aconseguir una escola autènticament integradora i inclusiva és un dels grans reptes que tenim.
Els sectors de la Comunitat Educativa estan per la feina?
La comunitat educativa, en teoria, té molta força, però sembla que no hi ha hagut un consens mínim suficient. Hi ha alguns problemes i contradiccions que cal superar. Per exemple, cal una defensa de lo públic com a concepte, coherent i a fons. D’altra banda, s’ha parlat bastant de la deficient formació que tenen molts professionals, i d’això cal ser-hi conscients i posar solucions.
De part de les famílies, l’actuació no sempre és la millor. Des de sobreprotecció dels nens molt negativa, a incapacitat de treball col·lectiu. Crec que membres diferents de la comunitat educativa, de vegades, miren més els seus interessos com adults i no els dels infants.
Quins són els problemes més importants?
Amb la qüestió de l’horari intensiu i la sisena hora hi ha hagut un desencontre entre els sectors de la comunitat educativa. L’Administració ha sabut utilitzar de manera vergonyosa aquests arguments per dividir. Així, per exemple, no hi ha una vaga educativa a Catalunya des de fa dos cursos, tot i que ens hem trobat la LOMCE. La FAPAC no defensem l’horari intensiu, no creiem que una escola a les 15 hores hagi d’estar tancada a cal i canto; tampoc hi ha cap demostració científica que sigui millor. En tot cas, cal prendre les decisions amb tots els actors, i això no s’ha fet.
Mentre, els objectius del Departament són molt clars, mantenir la doble xarxa d’escoles i el negoci de determinats sectors. Volen que l’escola pública sigui assistencial, i alguns professionals de l’educació també tenen aquesta mentalitat, molts directors estan fent de corretja de transmissió d’aquestes polítiques educatives.
El Departament aprofita els elements antidemocràtics de la LOMCE, com l’eliminació del consell escolar democràtic, i el decret de direccions. Certament hi ha una voluntat d’adaptar-se, per molt que diguin que no.
Les famílies són un protagonista fonamental, han de ser actives
Què fan les AMPAs i la Federació, en quin moment estan?
Les AMPAs, d’una banda, organitzen i gestionar activitats internes, esportiu-educatiu i festives; d’altra, mobilitzen per les reivindicacions. La Federació coordina i mobilitza a l’entorn d’això, però donant més pes a la reivindicació, amb formació, contactes entre les AMPAs, trobades, debats, reflexió del fenomen pedagògic.
A FAPAC hi ha 2.200 associacions de tot el país, de les quals unes 280 a Barcelona ciutat, 1.100 a la província, i les altres a les demés comarques. En el territori, per tant, és una presència gran, aproximadament a 700 municipis, i en alguns llocs és l’única associació existent, on no hi ha ni penya barcelonista.
La coordinació és potent, llavors?
És un potencial enorme, però no molt articulat, les associacions moltes vegades no se senten o identifiquen com a FAPAC. Al temps, som organitzacions assembleàries independents. De totes formes, hi ha una estructura territorial, juntes o coordinacions, que poden ser de ciutat o comarca, responent en general a l’àmbit geogràfic dels problemes que et trobes.
A les associades, en tot cas, la Federació els dóna suport organitzatiu: comptes clars, capacitat de renovació de càrrecs i que els canvis no impliquin desmantellament. La formació i xerrades tracten també aspectes psicopedagògics, tractar amb adolescents, sobre el conjunt de problemàtiques que poden aparèixer.
Després, fonamental, tot un plantejament per incidir en les polítiques educatives a nivell de país i societat.
El discurs gira entorn dels eixos de reivindicació històrica: per una escola pública, catalana, democràtica, coeducativa i que no segregui, que sigui inclusiva. Creiem que la societat és plural i que no hi ha d’haver cap secta ideològica o religiosa hegemònica, hem de conviure entre totes, per això ens oposem frontalment a la LOMCE, que dóna centralitat a la religió.
En relació amb la immersió lingüística, d’altra banda, la defensem també perquè, al marge d’altres consideracions, veiem que en altres llocs bilingües, com podria ser País Valencià o Balears, els mètodes de segregació per llengua, donen molt pitjors resultats. Fins i tot en relació amb el grau de coneixement del castellà, en proves de competència tant a Primària com a ESO, és més alt a Catalunya que en algunes comunitats que només parlen castellà.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari