En memòria d’Agustí Daura

Ha mort l’Agustí Daura Mèlich, a l’edat de 76 anys; el conegut com a “cura rojo” de Ca n’Anglada, una persona fonamental per entendre la lluita antifranquista, la lluita obrera i popular, així com l’organització dels comunistes catalans a la nostra ciutat i al país. Publiquem avui un article d’en Joan Pallisé, qui compartí amb l’Agustí molts moments i molt importants d’aquesta trajectòria. L’article fou publicat en un llibret d’homenatge, editat per l’Ajuntament de Terrassa, amb motiu de la concessió a l’Agustí de la Medalla de la Ciutat, l’any 2004.

Memòria personal de l’Agustí
Joan Pallisé

El senderi de voler estudiar enginyeria a Terrassa em portà a viure en una caseta anglesa amb un bonic pati i pou, darrere l’Escola Industrial, dins l’àrea d’influència de Ca n’Anglada. La tardor de l’any 1970, tot just acabat d’arribar al que llavors em semblava una inhòspita barriada i ciutat, vaig conèixer l’Agustí exercint de capellà obrer a l’església de la Plaça Roja, en un moment que aquella denominació i els seus protagonistes eren sinònim d’admiració, tot representant aquella petita part de l’Església que lluitava contra la dictadura.

Eren els anys que encara ens sentíem parcialment creients, i en plena efervescència de la personalitat i de la formació intel·lectual, érem moltes les persones que anàvem deslliurant-nos del bagatge ideològic del nacionalcatolicisme rebut durant la nit franquista. El nostre primer intent d’anar a l’església al bell centre de la ciutat fou decebedor i contrastava de valent amb el que hom podia sentir en els sermons i percebre a l’entorn d’aquells capellans obrers que com l’Agustí i el Garrit exercien a l’església de Ca n’Anglada.

Amb el pas dels anys i amb la rapidesa que ens hem acomodat als nous temps, no tinc clar si hem sabut valorar en la seva justa dimensió el paper apaivagador que van jugar els “capellans comunistes”, tot i evitant una polarització contra l’Església catòlica que podia haver-se donat després d’anys d’opressió ideològica i de nacionalcatolicisme sobre les nostres consciències. La versió més intel·lectualitzada dels Cristians pel Socialisme, de la qual l’Agustí constituí un element cabdal, ens mostra un dels primers aspectes pels quals el nostre homenatjat ha estat important, no sols per a la nostra ciutat sinó per al nou país que estàvem construint.

Ja inserits de ple dins la lluita política, em sembla recordar la seva intervenció representativa d’un nou sector que s’adheria a la constitució de l’Assemblea Democràtica Local, que formava part de l’Assemblea de Catalunya, una nit a l’església de Can Palet amb una voluminosa figura, el to aixecat de veu i la cara vermella darrere unes ulleres gruixudes. Aquells anys era freqüent que en moments de plenaris ens reuníssim a locals de l’església, mentre que les reunions regulars de la permanent les fèiem a casa del Joaquim Badia, a la plaça Vella, i a les quals assistia en representació de les escoles d’enginyeria (tècnics, industrials i telecomunicacions que llavors hi havia a la ciutat).

No sé els motius, encara que suposo que hi havia una bona part de justificació política, pels quals l’Agustí Daura anà a estudiar sociologia a París, a la Sorbona, però sí que sé que de resultes d’aquella estada establírem una nova relació i fins a una mena de “contacte” mitjançant el qual o l’ajudava en la realització d’un treball de sociologia a entorn d’una processó “alternativa” de Setmana Santa que durant uns anys es realitzà a Ca n’Anglada força contraposada a l’oficial que s’efectuava al centre de la ciutat. Entre els objectius s’intentava establir tipologies i diferències entre la “burgesa” del centre i la més popular del barri, sense negligir la presència dels poder fàctics a ambdues. Enmig de la lluita política quotidiana, fèiem veure que ens quedava temps per realitzar anàlisi dels rerefons de conflicte de classe i dels problemes d’emigració perceptibles a la ciutat, que es materialitzaven en dues processos. D’aquella experiència guardo algunes anotacions d’entrevistes, retalls d’hemeroteca del Diari de Terrassa i un llibre que em proporcionà l’Agustí sobre processons andaluses, escrit per un professor universitari de perfil maoista, per més que actualment i en conjunt, tot ens pugui semblar tan llunyà i exòtic. Lògicament, el treball quedà inacabat.

Dins d’aquest recull de pinzellades de relacions personals, no puc deixar d’esmentar l’anècdota d’una de les seves accidentades detencions en una jornada molt particular, el 22 de novembre de 1975, quan de manera quasi espontània ens concentràrem quatre gats a la plaça Vella el dia i l’hora de coronació del rei Joan Carles mentre tota la població del país era davant el televisor. Encara eren els anys que a Terrassa es produïen les experiències més insòlites de tot Espanya (vagues sonades, manifestacions importants, actes polítics i culturals inèdits,…); en aquells temps que la nostra ciutat era un referent en la lluita política de tot l’Estat, a unes dues-centes persones de caire republicà se’ns acudí manifestar-nos contra la monarquia. Aquella diada veiérem el comissari de policia (Aníbal?) saltant d’un vehicle amb casc de guerra i porra a la mà força histèric, mentre la policia ens desperesava contundentment i uns minuts més tard l’Agustí, com a personatge conegut que era, fou detingut per un membre de la BPS (Brigada Políticosocial) al carrer de la Rasa, alhora que un grup de joves de la JCC (joventuts comunistes) ens esmerçàvem a alliberar-lo, fins que un furgó policial ens provocà la fugida. Aquest cop, malgrat l’ensurt, els detinguts sortiren aviat.

Sens dubte, una de les pitjors jugades que va fer-me l’Agustí, i que encara avui no sé si agrair-li o recriminar-li, és fer-me reincorporar a la política local de la ciutat, ja que després d’una caiguda a la universitat i d’un “desterrament” a El Ferrol del Caudillo, la meva activitat política, tot i continuar vivint a Terrassa, om tants altres militants comunistes, s’havia desplaçat cap a responsabilitats de direcció dins la Joventut Comunista de Catalunya. És a dir, ell és el principal culpable que em traspassés la responsabilitat de la secretaria local del PSUC a Terrassa, en un període intens i convuls, amb un comitè local de quasi quaranta persones, en què en dies laborables hi realitzàvem maratonianes sessions de discussió que podien acabar cap a les quatre de la matinada. Just abans del trencament del partit, l’Agustí fou el cap de llista i es convertí en portaveu municipal del PSUC durant el primer ajuntament democràtic.

Però aquest vessant més públic era complementat amb una activitat interna prou intensa, com per exemple la participació en el Comitè Comarcal del Vallès, en el Comitè Central i en desenes de responsabilitats assolides per fer veure que els qui lluitàvem érem més dels que hi havia en realitat al país. Primer en el PSUC i després en el PCC generàrem una insòlita actitud: en un moment que totes les forces polítiques s’escolaven cap a la dreta i tothom feia esforços per semblar de centre, nosaltres ens esforçàvem a situar-nos més cap a l’esquerra. Aquella fou una experiència intensa en què confluïren gent diversa i alhora interessant (llavors en dèiem la unió de les forces del treball i la cultura): al costat d’obrers del tèxtil, del metall i de la construcció, hi podíem trobar professionals com el futur secretari general del PCC, el que seria director de la revista Avant i el paleontòleg descobridor de l’Home d’Orce, això per no citar tots els alcaldes i regidors (Santa Perpètua, Sabadell, Ciutat Badia, Polinyà, Cerdanyola, Ripollet, Montcada…) en una comarca que se sentia la punta de llança del comunisme. Després d’hores de reunió i discussió, moltes vegades retornava amb el cotxe de l’Agustí, tot deturant-nos a menjar quelcom a la carretera mentre prosseguíem les nostres discussions i cabòries, alternades amb anècdotes i rialles, que sempre eren plenes d’apassionament. Tot sovint he recordat aquella frase originària de la Revolució Francesa que afirmava que “qui no ha viscut abans de la revolució, no pot saber el que és viure”; per més que els fets ens hagin modificat la nostra “revolució” i finalment només hàgim tingut una controlada transició de la dictadura cap a una democràcia força limitada especialment en els vessants ideològics i socials.

Molt paradoxalment, tu que has estat tan arrelat als barris i a la ciutat, hi havia que volia fer creure, durant la polarització i la crisi posteriors, que obeïes obscurs interessos aliens al temps i al país. L’allunyament de la política local, i de l’exercici de sacerdot, et portà la necessitat de guanyar-te les garrofes com a professional, i et presentares a oposicions a secretari municipal; i en l’afer vas comentar-me que havies rebut un inestimable ajut de Francisco Lucio, un altre apassionat comunista local, amant de la literatura i escriptor de poemes.

A poc a poc les nostres relacions van anar tornant-se més esporàdiques, a excepció d’alguns trets de cordialitat que et defineixen, tot enviant-me felicitacions i desitjos un xic incomprensibles per Nadal, o retrobant-nos amb la idea d’endegar algun nou projecte conjunt per regenerar projectes de les restes del naufragi de l’esquerra local. Per si fos poc, una lamentable fibrosi quística t’apartà de la vida pública i t’ha obligat a dedicar moltes energies en el seu guariment, cosa que has aconseguit per una via mística (els que heu tingut relació amb el clero, sempre teniu camins d’accés especials, que ens són totalment incomprensibles per als qui hem fet vots per la tècnica i la ciència) amb un professor coreà, fins a una increïble i total recuperació.

De vegades, en moments com aquest, quan hom es detura i mira cap al passat, per recrear parts de la petita història viscuda, tot escrivint aquestes ratlles, en la descripció em sembla veure més un conte de l’estil de les Cròniques de la veritat oculta del nostre estimat Pere Calders que quelcom realment viscut.

Capellà obrer, militant comunista, apassionat amb les idees, lluitador i defensor dels més pobres, regidor portaveu en la corporació local, cridaner, conspirador nat, rialler i divertit… Si bé tots aquests molts et defineixen, en manquen molts més per definir la teva polièdrica dimensió. Són moltes les persones que podem sentir-nos orgulloses pel fet d’haver comptat amb la teva presència i haver pogut realitzar una part de trajecte al teu costat.

En fi, com a descàrrec d’algunes activitats endegades en els temps difícils, qui sap si és possible aplicar-te/nos la tercera part del poema Als nascuts després, de Bertold Brecht:

Però nosaltres, quan haurà arribat l’hora
que l’home esdevindrà un ajut de l’home,
recordeu-vos
amb indulgència.