En un context en el qual l’Administració no garanteix el dret a l’habitatge, se segueix estigmatitzant qui pateix les conseqüències de l’exclusió residencial
L’administració pública té l’obligació de garantir un habitatge digne per tothom. Amb l’actual situació d’emergència habitacional s’evidencia que les polítiques públiques desenvolupades dins el marc jurídic i econòmic establert no han donat resposta a les necessitats de la població en matèria d’habitatge.
L’elevat atur, la pràctica congelació dels sous i la inseguretat de saber quants mesos més seguiràs treballant a un lloc o l’altre dificulten el pagament d’uns lloguers en augment que ja arriben als 885 € de mitjana al municipi de Sabadell, per no parlar del lligam que suposa assumir el pagament d’una hipoteca durant més de vint d’anys.
Aquest mes de març passat, el diari ARA publicava les últimes dades del Consell General del Poder Judicial (CGPJ): 36 famílies cada dia es queden sense casa a Catalunya, de mitjana. Execucions hipotecàries, desnonaments per no poder pagar el lloguer i desnonaments per precari (okupacions) són una constant al nostre municipi, com en tants d’altres.
A Sabadell hi ha dos registres que ens ajuden a veure quina és la situació actual de precarietat habitacional: el d’Habitatges de Protecció Oficial amb 1.618 persones inscrites (les quals estan esperant un habitatge on viure) i el d’emergència habitacional (que en un sol any ha comptabilitzat 615 sol·licituds).
Aquesta situació no és casual ni imprevisible. Els moviments socials a les darreres dècades han denunciat que aquesta situació arribaria, ja que en els darrers 30 anys les polítiques de PP i PSOE han estat clarament encaminades a convertir l’habitatge en un suculent producte especulatiu, protegint la propietat privada d’aquests per sobre de les necessitats bàsiques de les persones.
El pressupost destinat al Plan Estatal de Vivienda (PEV), que podria permetre un major control dels preus del mercat, està lluny de les inversions que realitzen altres països de la Unió Europea en plans equivalents. La injecció de 100.000 milions d’euros a la banca realitzada pel Govern Espanyol (el govern del PP amb el suport del PSOE) durant l’anomenada crisi, denota quina ha estat la voluntat dels successius governs.
Amb les dades a la mà podem constatar que no s’ha volgut fer front a la necessitat d’habitatge de moltes persones, les quals, en alguns casos, han vist en l’okupació l’única opció real i efectiva per respondre a aquesta necessitat. Només a Sabadell hi ha 3.353 persones empadronades en habitatges okupats, el 37,84% són menors de 14 anys (desembre 2017). Dels més d’un miler d’habitatges okupats registrats, tan sols el 8,55% correspon a particulars, la resta corresponen a entitats bancàries, immobiliàries, fons voltors, etc.
Hem d’entendre que en la majoria de supòsits l’okupació sorgeix d’una necessitat, ja que okupar implica assumir un procés judicial, inestabilitat, dificultat per accedir als subministraments bàsics i, alhora, patir en alguns casos l’estigmatització social. No és per plaer que la gent recorre a aquesta opció, sinó per la impossibilitat d’accedir a un habitatge.
És cert que hi ha grups organitzats de persones que s’aprofiten de les persones més vulnerables i fan negoci de l’okupació cobrant per facilitar l’accés a un habitatge. Aquestes situacions, que són una minoria, s’han de combatre. No volem que ningú faci negoci amb una necessitat tan bàsica, ni aquesta gent, ni els bancs, ni ningú.
Les okupacions se solen realitzar en immobles abandonats o en desús. Per posar dades concretes, del gener de 2016 a l’agost del 2018 els Mossos d’Esquadra han registrat 381 denúncies d’okupació d’immobles. Només 12 han estat denunciades com a domicili habitual i, d’aquestes, 9 han estat retornades immediatament a les persones propietàries. Respecte als altres 3, no s’han pogut provar que fos el domicili habitual i s’ha anat per la via judicial corresponent. Un d’aquests casos -que considerem aïllats- és l’okupació al carrer Fiveller, al barri de Gràcia (Sabadell), que tant rebombori ha despertat.
Darrerament s’ha volgut magnificar l’okupació d’habitatges on ja hi viu gent, quan aquest fet és puntual, tal com mostren les dades. Actualment, el domicili habitual de les persones ja està suficientment protegit. El què no està garantit és l’accés a un habitatge digne, i per tant, és això el què més hauria de preocupar a les administracions i a la ciutadania.
L’abril passat es va aprovar al Congrés la llei de desnonaments exprés, impulsada pel PDECat i aprovada amb el suport del PP, C’s i PNB. Si el domicili habitual ja està protegit, perquè s’endureixen les mesures contra els sectors desafavorits en comptes de proposar lleis que garanteixin el domicili habitual per a tota la població?
Fa temps que la població s’ha organitzat per donar resposta a la situació d’emergència habitacional, com és el cas de l’Obra Social de la PAHC de Sabadell, que fa pocs mesos va aconseguir signar un lloguer social dels 40 habitatges prèviament okupats del bloc al barri de Gràcia. Entenem que la població ha de seguir mobilitzada i que des de l’Administració Pública hem de fer tot el possible per respondre a les reivindicacions i garantir que tothom pugui disposar d’un habitatge.
Glòria Rubio Casas, Regidora d’Habitatge de l’Ajuntament de Sabadell
Maties Serracant i Camps, Alcalde de Sabadell
Deixa un comentari