Josep Rull en un moment de l’entrevista, el passat 19 de febrer. Foto: PV
Pep Valenzuela
Trobar en Josep Rull, pres polític terrassenc, a la terrassa d’una cafeteria cèntrica de la ciutat podria confondre l’observador poc avisat. Però el 21 de febrer ha fet tres anys de presó, en diferents centres i en condicions canviants, i aquests dies (9 març) els hi ha estat denegat el tercer grau novament. No es fan il·lusions ni esperen cap gràcia, i menys justícia. «Mentalment partim de la base que la condemna és de 10 anys i mig i no n’espero res», assegura ferm i serè, «perquè el primer que ha de fer un pres és no generar-se expectatives. Ets a la presó i vius al dia, si et generes expectatives i no es compleixen psicològicament és molt dur». Ja han viscut, a més, que per a ells no serveix la legislació habitual. Afirma també, reafirmant-se en les seves conviccions, que «podríem sortir abans si Catalunya canvia de rumb, o sigui si el projecte que he defensat i pel qual soc a la presó, el d’una República Catalana avancés en aquest període de temps».
Diuen els especialistes que l’estat de les presons és un bon termòmetre o imatge real de l’estat o societat en qüestió. Això serveix per a l’espanyol?
Espanya és un estat de dret de baixíssima intensitat. Crec que per l’absència d’un projecte col·lectiu ambiciós, i per la debilitat intrínseca d’un estat que té unes arrels molt profundes vinculades al pitjor del franquisme. I això es nota en els diversos àmbits, sobretot en la manca de protecció dels drets fonamentals i en la gestió del poder judicial. Aquesta debilitat i la tradició arrelada fan que per afrontar determinats reptes es desactivin el sistema de drets i llibertats i el mateix estat de dret. Això és el que ens ha passat a Catalunya. Podem dir segur tres temes claus: la monarquia, el procés català i determinades expressions vinculades als drets de manifestació o expressió.
El Procés va anar massa lluny per la capacitat democràtica de l’Estat?
Sí. Però nosaltres no sabíem ben bé que hi havia darrere el mur. A més, vam cometre errors en la gestió del temps. Jo creia que havíem d’arribar fins al final per saber del cert què hi havia darrere el mur. Ens hem mogut amb expectatives vaporoses i poc consistents, com creure que l’Estat no seria capaç de tanta repressió i que la UE tampoc ho permetria. Però també hem conegut altres aspectes interessants, com el comportament de la Justícia a Alemanya, Bèlgica, Escòcia i el mateix Tribunal de Justícia de la UE.
Ara sabem quins camins són plausibles i quins inviables. El nou embat democràtic que hem de fer ha de ser tenint en compte aquesta cartografia. N’hem de ser absolutament conscients.
No es va calcular el nivell de violència?
Ni estàvem preparats ni ho volíem. Per tant, el 27 vam desistir de mantenir aquella defensa de la república, pel risc que hi havia per a la seguretat i la vida de la gent. El nostre és un moviment radicalment pacífic i pacifista. Vam veure a què estava disposat l’Estat l’1-O, i a més teníem informacions que pel 27 ja no serien antiavalots els qui vinguessin.
Afirmes que es pot i s’ha de continuar, però com?
Cal una conjunció d’elements. Primer, ja tenim una força extraordinària que altres processos no tenen o no tenen amb tanta intensitat com nosaltres, per exemple Escòcia. Segon, amb el poder polític limitat que tenim hauríem de ser capaces de visibilitzar com ha de ser aquesta república que volem, bastir des de ja el projecte, amb una agenda social i modernitzadora.
Tercer, sobre aquesta base de fortalesa institucional i moviments socials potents, cal la fermesa i la determinació per poder modificar l’actitud de l’Estat i forçar el diàleg.
Però d’això ja n’hi va haver molt durant el Procés.
L’1-O és el gran aprenentatge que tenim. Però cal, si és necessari, més determinació i fermesa. Si no, és impossible de resoldre la qüestió. Un altre element és que a l’hora de gestionar això és no parlar tant i fer més. Nosaltres vam explicar públicament tota la nostra estratègia, fins a uns nivells que ens afeblien. Llavors, aprenentatge: per avançar, fer molt i parlar poc.
Encara sobre aquesta determinació, vull concretar, es tracta d’esdevenir un problema, en termes democràtics, clar; que l’Estat es vegi forçat a gestionar, que l’obligui a negociar. I això no es pot fer només amb expectatives. És la confrontació intel·ligent que diu el president Puigdemont.
Creus que aquesta és una perspectiva a llarg o mitjà termini?
Depèn de la unitat que siguem capaces d’assolir en el món sobiranista, tant partits com entitats… Hem après que junts hem estat quasi imbatibles, la fita és l’1-O, que va anar fins i tot més enllà de l ‘independentisme. Junts hem multiplicat i creat sinergia per avançar.
Ara, però, sembla molt lluny.
Una de les conseqüències de la repressió ha estat aquest afebliment, esmicolament en alguns casos, de la unitat. Els 650.000 vots que perd el sobiranisme… no és casualitat, és conseqüència directa d’això. El principal repte ara és refer aquesta unitat i traslladar una imatge de confiança i seriositat, solvència i previsibilitat, posant el projecte col·lectiu pel davant.
Els problemes, en tot cas, vénen d’abans, ja has comentat alguna cosa…
Certament, no és fàcil. D’això, de fet i però, ja anàvem coixos des del 3 octubre del 2017. Tinc coses a dir, com a l’escena de Blade Runner: he vist coses que no us creuríeu mai a la vida. He fet un llibre a la presó on les he insinuades, però no crec que encara les hagi d’explicar, però les explicarem i s’entendran moltes de les dificultats. No tothom, en els moments més transcendents, va fer el que tocava. En aquests moments, si expliqués això que he vist i no us creuríeu mai, crec que no ajudaria, per tant… les llagues a la boca i la llengua sagnen, però respiro fondo i anem endavant.
Parles de membres del govern o altres polítics?
Globalment, vam estar amb el poble, vam ser honestos, la immensa majoria, coneixíem els riscos, i alguns ho estem pagant amb presó i exili. L’exili, potser més dur, perquè a la presó sabem la condemna, però no hi ha temps definit per poder tornar. Vam ser lleials al programa i el mandat, calia ser respectuosos amb un poble que no ha fallat mai, com deia Lasarte.
“La presó, a l’Estat espanyol, és pur càstig”
P.V.
Doncs sí, no manquen forces, il·lusió i energia. En Rull explica que van crear una companyia de teatre a Lledoners, l’Elenc Artístic de Lledoners, cosa que li ha permès visitar diferents preons del país, a banda les d’Extremera i Soto del Real, a Madrid. Assegura que per a les dones del grup, la Carme Forcadell i la Dolors Bassa, és un escenari molt pitjor, «perquè nosaltres hi som els set junts». Però, afegeix, la Carme i la Dolors «han plantejat la seva presó amb un altíssim sentit de compromís social, estan allà molt per ajudar, per assistir, per passar la presó deixant una empremta de compromís i servei».
Forçosament, cal preguntar sobre la vida a la presó, sobre la presó com a institució.
Quan ens van donar el 3r grau la primera vegada i ens el van suspendre i ens van tornar a reingressar, osti, tu!, mentalment va ser molt dur. I ara amb el coronavirus la presó és més presó, per exemple ja no podem fer teatre, no podem anar al poliesportiu, no ens podem relacionar amb presos d’altres mòduls. A les presons catalanes hi ha més activitat social i educativa (ara s’ha tallat també), però les presons espanyoles que hem conegut i pel que sabem són un aparcament de persones, simplement. El concepte de reinserció és molt remot.
En Jordi Cuixart i el David Fernández, que presenten el llibre de l’Angela Davis Podem abolir les presons? (Tigre de paper edicions), insisteixen en el caràcter de càstig i acarnissament del sistema penitenciari en general.
És això la presó, pur càstig. L’Estat espanyol, a més, és un dels de la UE que té un menor nivell de criminalitat, però en canvi és el segon amb major nombre de població reclusa, tant de preventiva com de condemnada. Vol dir que hi ha un sistema adreçat al càstig d’una manera molt rotunda.
De preventiva n’hi ha moltíssima gent. És una de les grans vergonyes. Aquí, la presó preventiva pot arribar a 4 anys, això és inaudit en termes comparats amb la resta de la UE, on hi ha un any i mig com a molt.
A Extremera vaig compartir amb el Raül Romeva un mòdul de preventiu, allò és terrible. A Espanya s’utilitza la presó preventiva per a dues coses: per anticipar la condemna, que ja es dona com a certa, i per tant avancen el càstig; i segon, per condicionar els presos a acceptar acusacions. Et tanquen uns mesos, un any, i després apareix la Fiscalia i t’ofereix un pacte. La majoria de la gent no aguanta. A la pràctica, per tant, la preventiva és molt sovint un mecanisme d’extorsió dels drets i llibertats fonamentals i de condicionar la mateixa presumpció d’innocència.
La presó, per tant, està molt lluny de fer la suposada funció social?
De Lledoners puc dir que és un cas de presó solvent en termes socials i de reinserció, a cada mòdul hi ha un equip tècnic, amb una treballadora social, una psicòloga i una jurista, tot són dones. Però n’hi ha de presons ben complicades, com Brians 1 o Ponent. A Extremera i a Soto, jo deia de broma que els treballadors socials i psicòlegs són com les fades i els dracs, éssers mitològics, que diuen que existeixen, però no els veus mai. Durant el govern del PP va empitjorar molt la situació.
I encara hi ha el que es pot dir presó social, molta gent que hi va a parar pel seu context personal, familiar, d’origen, la presó acaba sent el darrer estadi d’un fracàs col·lectiu: tota aquella gent a la qual no hem estat capaços de donar-los oportunitats van a raure a la presó. També hi ha maldat clar, gent que comet crims execrables, terribles i sense cap mena de penediment ni res.
Deixa un comentari