Els partits suposadament independentistes han tret tot el seu exèrcit de mediàtics: periodistes, tertulians, advocats, polítics, articulistes… per avisar-nos de la desgràcia que ens caurà a sobre si no els votem a ells i en comptes d’això votem Nul per recordar-los què vam votar l’1-O, o bé simplement ens abstenim com a protesta. Ves per on, ara s’adonen que el nostre vot importa, cosa que fins ara, tenint el 52% a favor de la independència al Parlament, han semblat ignorar. Ja és un passet.
D’entre aquestes veus que ens alerten de tota mena de calamitats per mitjà d’uns altaveus que no tenen res a veure amb els nostres, unes van directes a l’acusació i titllen la gent que es proclama pro Vot Nul o Abstenció d’irresponsable, irreflexiva, visceral, i no sé quantes coses més amb aquell deix arrogant que tanta irritació causa. D’altres adopten un to comprensiu: ja ho entenen que la gent n’estigui tipa, ja… ‘PERÒ’ —diuen— Després del ‘però’ només hi ha la por.
Tots en tenim de por, i faríem bé de reconèixer-ho. Però si només la patim, l’alimentem. L’única manera de vèncer la por és mirar-la de cara i desafiar-la; si no, es perpetua i t’hi quedes atrapat de per vida, perquè els seus instruments de fer por no tenen data de caducitat. Som un poble que té totes les raons del món per viure amb por, ja que fa segles malvivim dins d’un estat que atia la catalanofòbia quan li convé per distreure l’entorn de les seves misèries. ‘Sempre amb vent de cara’, com va dir el poeta.
No us penséssiu pas que jo no en tinc de por. Els udols de llop que esgrimeix amenaçadorament l’extrema dreta espanyola són terribles i em fan por. Però encara em fan més por les bestioles verinoses que s’amaguen pels racons foscos, escrutant el moment d’injectar el verí al convidat de pedra que som nosaltres; mentre l’hoste, cínic, dissimula que ell mateix hagi disposat que hi fossin.
No puc fer res per aturar els aücs de l’extrema dreta que modulen a conveniència per espantar-nos, ja que el botó per activar-lo o silenciar-lo el tenen ells. Però puc lluitar per fer front a les altres coses que m’atemoreixen:
Em fan por els ‘pactes’ que fan amb l’estat trampós i mentider de qui vam decidir lliurar-nos i que ens reté per la força.
Em fa por quedar-me sense el capital del meu vot, que en mans dels partits es devalua fins que sento que ja no val res.
Em fa por l’intent de rentada de cervell a què ens exposen cada dia a fi que oblidem l’1 d’Octubre a través de la seva tropa en els mitjans públics.
Em fa pànic que vagi passant el temps i anem a la deriva, riu avall, cap a un mar on s’ha de diluir la nostra identitat, perquè els que ho haurien de fer han desistit de remar a contracorrent.
Em fa por que quan tenen la majoria no actuïn per por d’excitar la minoria, i que quan estan en minoria es lamentin de no tenir la força per fer tot allò que haurien pogut fer i no van fer.
Em fa por la seva por: la por que tenen de desafiar la repressió, la por que tenen de nosaltres, a qui suposadament han de representar.
Contra aquestes pors m’hi enfrontaré votant Nul independència el 23J. És una manera de dir-los:
Si de debò us importa la llibertat del país, no perdeu el temps al Congreso. És des del Parlament que hem de fer la independència!
El poble ha pres una vegada més la iniciativa, potser amb poca traça. Escolteu! Reconeixeu-ne l’esperit! És demanar massa que us poseu al seu costat a fi d’empènyer cap a la independència? O tornareu a situar la societat civil a l’oposició?
Pepi Oller i Comellas
Deixa un comentari