Les crisis són fenòmens inherents al capitalisme. Res de nou. No cal ser Karl Marx per constatar això. El mercat lliure (ho és només en els models que elaboren els economistes en els seus despatxos), és només una quimera que no és governat ni regulat per cap mà invisible o divina. Ans al contrari, tenen carn i ossos, noms i cognoms les responsables de tot aquest desgovern especulatiu de les finances globals, o sigui les de tots els països del món.
En afirmar això, que tota l’economia, política o no, coneix molt bé, em limito a plantejar que convocar els astres entorn d’aquesta realitat no resol res ni simplifica ni minimitza cap problema. Però, desconèixer tot això, a l’hora d’entendre el que vivim i poder trobar solucions, ens condemna a rodar sense fi o fins que els nostres cossos o el planeta ho suportin.
Pel que fa als desequilibris de l’economia, i els delictes i crims que els produeixen, una bona part i molt important, es podrien resoldre si només es complissin lleis i normatives contra el frau fiscal i l’ocultació i desviament de capitals i recursos. Delictes a bastament documentats, estudiats i denunciats en informes públics. Si a més a més, ens poséssim d’acord en fer una redistribució més justa i equitativa de la riquesa, que no és res més que el resultat del que la naturalesa graciosament ens ofereix, d’una banda, i el resultat de la producció social i col·lectiva, de l’altra, això ja mereixeria un premi especial. Amb això, ja sabem quelcom, no?
Sabem també qui són els majors responsables de la contaminació i els desequilibris ambiental i climàtics, certament ni el meu pare ni la veïna de la cantonada. Els responsables, ells mateixos, prou bé que ho saben, i els governs i organismes internacionals que signen tot el signable possible i es comprometen públicament i es fan les fotos i festes i celebracions també. Nosaltres també en sabem una mica més, no?
En aquest punt, em sorgeixen algunes preguntes i reflexions:
Què s’hauria de fer?
Què podem fer?
Enganyar-nos, segur que no.
Llavors, assistir, amb cara d’incrèdules o molt enfadades, a tot l’espectacle que televisions i mitjans de comunicació i tota mena de terminals digitals, per xarxes i tots els fòrums i grups imaginables ens ofereixen i que ens mirem des del sofà?
Anar a viure en solitud a la muntanya? (però no a l’Everest, que hi ha embussos)
Votar el mal menor?
Votar útil (suposant que sabéssim què és això)?
Votar els de sempre?
Votar l’alternança? Quina alternança?
Votar no sé ben bé a qui?
Votar en blanc o nul perquè també es comptabilitzi i sapiguem millor quins serien els escons que ens haurien de representar, però no ens representen i que, eventualment haurien de quedar buits?
Abstenir-nos perquè tot ens sembla una merda (perdoneu)?
Abstenir-nos perquè tot ens importa, directament, un carall (perdoneu de nou)?
Drogar-nos molt? (això ja ho fem molts i moltes, cada vegada més, segons tots els estudis i les estadístiques -amb tota mena de drogues legals i il·legals-, tasca a la qual ens animen i empenyen molt, professionalment i sistemàtica, les farmacèutiques i sistemes sanitaris obsolets i criminals, malgrat la feina impagable de la gran majoria de professionals).
Trobar-nos i parlar amb serenor, o també amb ràbia, però de forma sistemàtica i cercant acords sobre propostes d’acció col·lectiva, a casa, amb les veïnes i veïns, les amistats, al barri, la ciutat, la comarca, les nacions…?
Mirar-nos millor tots els estudis i anàlisis? En són molts, però nosaltres som més i podem repartir-nos feina.
I amb tot això, potser, il·luminar millor els nostres pensaments, debats i converses per poder trobar solucions millors? De nou a casa, amb les veïnes i veïns, les amistats, als barris, les ciutats, les comarques, les regions, les nacions…
I així anar fent camí.
Molta gent ja fa això.
Però què fa la gent que no ho fa i que sembla que és majoria?
Algú sap fer-ho d’una altra manera?
Algú té una proposta millor?
Pep Valenzuela
Deixa un comentari