Un nen ferit pels atacs israelians és traslladat a l’hospital Al-Shifa. Foto Palestinian News & Information Agency (Wafa) in contract with APAimages (publicada a El Diari de l’Educació)
Un nen ferit pels atacs israelians és traslladat a l’hospital Al-Shifa | Palestinian News & Information Agency (Wafa) in contract with APAimages
Laura Casamitjana
La guerra a la Franja de Gaza ha causat més de 9.000 morts i ha deixat les ciutats arrasades. Després de l’atac terrorista de Hamàs el 7 d’octubre passat, la resposta israeliana arriba a quotes de genocidi. Al rerefons, una història de més de cent anys de guerres, opressió i odi
Mentre els jueus celebraven la Sucot, una festa d’origen bíblic, milicians de Hamàs perpetraven un atac terrorista que marcaria un punt d’inflexió a la història. La incursió del braç armat islamista és un calibre sense precedents: l’atac va sorprendre els israelians per terra, mar i aire. Van ser assassinats 1400 israelians, i la resposta militar ha deixat ja més de 9000 palestins assassinats.
L’escalada de la violència ha aconseguit un nivell mai vist. Els palestins que habiten a la Franja de Gaza pateixen un setge sense menjar, aigua, electricitat ni combustible. Els hospitals ―un d’ells, el d’Al-Ahli, va ser bombardejat― estan sota mínims, i ja no queden llocs segurs a tot el territori. El govern d’Israel, sota la premissa d’“acabar amb el terrorisme de Hamàs”, està duent a terme una matança sense precedents.
Craig Mokhiber, director de l’oficina de Nova York de l’Alt Comissionat de Nacions Unides per als Drets Humans, ha presentat la dimissió per la inacció de l’òrgan davant del que considera un genocidi. “Sé bé que el concepte de genocidi ha estat objecte d’abús a nivell polític, per l’actual carnisseria contra el poble palestí […] no deixa cap dubte”, escrivia l’advocat de Drets Humans a la seva renúncia. El secretari general de l’ONU , António Guterres, declarava ―després de condemnar els atacs―, que la incursió de Hamàs “no ve del no-res, sinó de 56 anys d’ocupació”.
A què es refereix Antonio Guterres? Com han arribat les hostilitats a aquesta escala de violència? Un repàs per la història del s.XX ens ajuda a desxifrar un dels conflictes més antics i complexos de la història recent.
Declaració Balfour, les paraules que van establir càtedra
“El govern de Sa Majestat veu favorablement lʻestabliment a Palestina dʻuna llar nacional per al poble jueu i usarà els seus millors esforços per facilitar lʻassoliment dʻaquest objectiu”.
Aquestes paraules pertanyen al primer document que dóna suport al naixement d’Israel, els jueus ho van percebre com a fita fundacional i salvació, els palestins com a ocupació i èxode.
El 2 de novembre del 1917 se signaria l’anomenada “declaració Balfour” ―que pren el seu nom del llavors ministre d’assumptes exteriors britànic, Arthur Balfour―, on el govern britànic fa arribar Lionel Walter Rothschild, líder de la comunitat jueva a Gran Bretanya, les seves intencions de recolzar la instauració d’un estat jueu, una reivindicació històrica del sionisme.
Quan Balfour va emetre el document, feia tres anys que s’havia iniciat la primera Guerra Mundial, i un any després de la declaració, acabaria el conflicte bèl·lic on l’ Imperi Otomà, al qual pertanyia Palestina, veuria la fi de la seva existència.
Les potències aliades, guanyadores de la contesa, es van repartir les terres de l’imperi vençut i dissolt. Palestina va passar a estar sota administració del Regne Unit, és a dir, sota els impulsors de la declaració Balfour. Al costat del suport de la resta de països de l’aliança, van donar suport al projecte polític sionista.
La demografia com a camp de batalla
En 1922 l’organisme antecessor de l’ ONU, la Lliga de les Nacions, va incloure la declaració Balfour al Mandat Britànic sobre Palestina. Així va ser com el territori que havia quedat sota control de la potència europea va iniciar el procés cap a la instauració de “una llar nacional per al poble jueu”.
Sota el Mandat Britànic, la demografia Palestina i la seva idiosincràsia van mutar. A l’origen el país estava format per un 90% de població àrab, tal com apunten les Nacions Unides . Al cens del 1922, segons dades de Jewish Virtual Library , habitaven a Palestina prop de 84.000 jueus, un 11% de la població total. Per a 1936, les dades de la Jewish Virtual Library xifren en a 384.000 el nombre de jueus al territori, aconseguint el 28% de població total. En tot just 14 anys havien arribat 300.000 jueus a Palestina, amb una especial intensitat migratòria entre el 1933 i el 1936 pel fet que moltes famílies jueves fugien de la persecució nazi, com apunten investigacions de Ghassan Kanafani, escriptor palestí i cofundador del Front Popular per a l’Alliberament de Palestina ―que va tenir un gran pes en la història del conflicte, ja que, amb el temps, esdevindria la segona entitat més important dins de l’Organització per a l’Alliberament de Palestina (OLP)―.
Ja el 1935, el control econòmic exercit per la comunitat jueva a Palestina era notori. Controlaven, 872 de les 1212 empreses industrials a la regió ―d’acord amb les dades presentades per Kanafani el 1972 per al Comitè per a Palestina Democràtica―. Aquest control financer jueu superava quatre vegades el que estava en mans àrabs. A més, es destaca que el 90% de les concessions atorgades pel govern britànic requeien en mans de la comunitat jueva. L’estudi també esmenta l’increment substancial en la propietat rural jueva, que va passar al voltant de 30.000 hectàrees el 1929, a 125.000 hectàrees el 1930.
Tots aquests factors van propiciar que, el 1936, amb ja un 28% de població jueva al total palestí i un fort control territorial, la tensió desemboqués en enfrontaments.
Revolta Àrab i la impossibilitat d’una convivència
La tibantor entre comunitats va esclatar amb l’anomenada Revolta Àrab. El mateix Alt Comitè Àrab, representant polític de la població autòctona durant el Mandat Britànic, va ser el que va trucar a la vaga general. La violència no es va fer esperar. La repressió sobre les manifestacions va incrementar el to hostil de la insurrecció, fins a desencadenar episodis de lluita armada. És aleshores quan s’aplica per primera vegada una política repressiva que ha estat una constant al conflicte a Palestina: la demolició de cases.
Al primer aniversari de les revoltes, el Govern de Londres va enviar una comissió per intentar trobar una sortida al conflicte. Aquesta Comissió, coneguda pel nom del lord Peel, que la presidia, va arribar a la conclusió que jueus i àrabs no podien conviure en pau, cosa que truncava l’ideal de la “llar nacional jueva”. El catedràtic de Sociologia de l’Orient Mitjà, Pedro Brieger, explica al llibre “El conflicte palestino-israelià” que el moviment sionista va actuar de manera àgil en comprendre la importància d’establir nombroses comunitats jueves a Palestina en previsió d’una futura partició. En un procés conegut com l’operació “Joma umig-dal” (un mur i una torre), van comprar terres a tot Palestina amb l’objectiu d’establir 52 nous assentaments jueus. La seva estratègia apuntava a aconseguir la majoria demogràfica a la regió.
La Revolta va acabar sufocada el 1939, quan la societat palestina comptabilitzava “5000 morts, 10000 ferits i 5697 presoners. En total, més del 10% de la població assassinada, ferida, empresonada, o partint a l’exili” com explicita el portal Orient XXI. A més, investigacions d’Eugene Rogan, professor d’història moderna de l’Orient Mitjà a la Universitat d’Oxford, estimen el 2000 el nombre de cases demolides en aquesta primera aplicació de la política repressiva que té l’objectiu d’obligar el desplaçament, impossibilitar el creixement demogràfic palestí i tenir més terres disponibles per a la població jueva.
La partició proposada per la comissió Peel era més a prop, i va donar lloc a la publicació del Llibre Blanc, un document que plantejava elements com la limitació de la immigració jueva o el fre de l’adquisició de terres per part d’aquesta comunitat. L’horitzó de l’autonomia i la reivindicació del poble Palestí va frenar la Revolta àrab, però ningú estava del tot conforme. Especialment el moviment sionista, que va prendre aquesta declaració com una vulneració del seu dret atorgat pel mandat britànic.
El tint de militarització de la societat jueva va començar a prendre forma. Després de la Revolta, el grau d’organització dels grups armats jueus es va professionalitzant i “mantindria unes 15000 persones entrenades a la disciplina militar”, tal com s’especifica a la “Revista Nòmades, Crítica de Ciències Socials i Jurídiques”.
“UN partition plan”: una decisió salomònica convertida en catàstrofe
La pressió sobre els britànics, administradors del territori, no deixava d’augmentar. Tant va ser així que el sector jueu, molt descontent, va començar a tenir sectors extremistes que van cometre atemptats a la Gran Bretanya. Un va matar el representant britànic a Palestina. Regne Unit va passar el testimoni de la resolució del conflicte a l’Assemblea General de l’ONU .
L’Holocaust nazi va exercir un profund impacte en l’opinió pública internacional i va suscitar una simpatia creixent cap a la causa sionista i la creació d’un estat jueu a Palestina. La magnitud de l’atrocitat comesa durant l’Holocaust va augmentar la pressió perquè s’establís un estat jueu a Palestina, amb el propòsit de proporcionar refugi i autodeterminació als supervivents de la persecució nazi. El 1947 ―dos anys després que es rendissin les tropes alemanyes i posar fi a la Segona Guerra Mundial―, una comissió especial de l’ONU per a Palestina va aprovar la resolució 181, més coneguda com “UN Partition Plan”, que estipulava la creació de dos Estats amb Jerusalem com a “territori neutre”, sota control internacional.
Els àrabs no estaven conformes, ja que sentien el dret al seu propi futur vulnerat, violant així la Carta de l’ONU. Els jueus no estaven conformes perquè veien en perill la seva voluntat d’establir la “llar nacional jueva”.
Regne Unit no va suportar la pressió, així que el maig de 1948 va renunciar al Mandat Britànic. Sense un dia de demora, els sionistes van moure fitxa: “el líder del moviment jueu, David Ben Gurión, va declarar la creació de l’Estat d’Israel de conformitat amb les fronteres marcades pel Pla de Partició”, apunta l’article “Pla de Partició de Palestina” de l’Institut de Relacions Internacionals.
Les milícies jueves van començar a atacar llogarets palestins, generant així un èxode de la població autòctona. Els atacs van incrementar tant que va esclatar una guerra en tota regla. El poble palestí reconeix aquesta fatídica època com la “Nakba” (catàstrofe en àrab): més de la meitat de la població Palestina va acabar desplaçada permanentment de casa seva.
La configuració de “la presó més gran a l’aire lliure”
Amb Israel autoproclamat com a estat i el trauma de la Nakba sobre la població Palestina, les forces cada cop es van desequilibrar més. El moviment sionista va continuar adquirint terrenys i reprimint els autòctons per guanyar la batalla demogràfica. Els anys següents les posicions es van seguir marcant en base a això i uns 150.000 palestins van viure sota l’ocupació militar del nounat Israel.
El 5 de juny de 1967, en el transcurs de la Guerra dels Sis Dies contra una coalició d’exèrcits àrabs, Israel va prendre control del que quedava de la Palestina històrica, abastant la Franja de Gaza, Cisjordània, Jerusalem Oriental, els Alts del Golan sirià i la península egípcia del Sinaí.
La “Naksa” (revés en àrab) en va ser la conseqüència, la població palestina va ser sotmesa a un nou desplaçament massiu. La discriminació sobre els àrabs es va traduir que l’ocupació militar reprimia les seves formes d’expressió polítiques, però els israelians vivien amb tots els avantatges de ser ciutadans del nou estat.
Va ser llavors quan la coneguda Franja de Gaza va començar a convertir-se amb el lema sota el qual es reconeix: “la presó més gran a l’aire lliure”. Amb controls militars estrictes, la Franja va iniciar un procés d’erigir-se com un gueto de palestins a la ja ocupada Palestina.
Prèviament a la Naksa, el 1964, neix l’Organització d’Alliberament Palestina (OLP). La coalició de moviments polítics i paramilitars es va erigir com a braç armat de la lluita Palestina i va acabar sent crucial: a partir de l’octubre del 1974, la Lliga Àrab va reconèixer l’OLP com l’única entitat legítima de representació del poble palestí.
Aquest suport es va traduir en un reconeixement d’abast internacional, ja que, aquell mateix any, l’Assemblea General de les Nacions Unides va atorgar a l’OLP l’estatus d’observadora i va consolidar el paper a la sorra global com el portaveu oficial del poble palestí. . Aquest fet es va produir en un context complex: poc abans, entre el 6 i el 25 d’octubre del 1973, es va desencadenar un enfrontament bèl·lic de gran envergadura.
La Guerra del Yom Kipur, també reconeguda com la Guerra de Ramadà, va enfrontar Israel amb una coalició de nacions àrabs, encapçalada principalment per Egipte i Síria. El conflicte va prendre el seu nom del dia més sagrat al calendari jueu, el Dia de l’Expiació o Yom Kipur, data en què els bel·ligerants àrabs van llançar atacs sorprenents amb la intenció de recuperar territoris perduts davant Israel durant la Guerra dels Sis Dies a 1967.
Encara que els canvis a les fronteres no van ser dràstics, la Guerra del Yom Kipur va deixar una empremta indeleble en la política regional. Les seves repercussions van portar a una sèrie de negociacions subsegüents per buscar acords de pau.
Primera Intifada, la confrontació de pedres contra tancs
Un accident entre un camió israelià i un cotxe palestí -els ocupants del qual van morir-, va desencadenar una nova tragèdia l’octubre del 1987. Va marcar l’inici de la primera intifada: joves palestins armats amb pedres contra tancs israelians. Com explica el llibre “The Roudlege Handbook on the Israeli-Palestinian conflict”, el xoc dels vehicles només va ser l’última espurna molt més gran: “L’efecte acumulatiu de dècades de forces militars asimètriques, derrotes, expropiacions de terres, pobresa i ocupació, van ser el brou de cultiu per a una revolució”, esmenta sobre la Primera Intifada. Les protestes es van estendre ràpidament i van arribar a Cisjordània. En el primer aniversari de la intifada, el 1988, l’OLP -liderada per Yasser Arafat- va declarar la independència de Palestina amb un govern a l’exili.
Pedres contra tancs simbolitzen l’asimetria, i els cinc anys que van durar les revoltes van causar més de 1.300 morts palestins i una dura política repressiva de l’exèrcit israelià, comandat pel llavors ministre de Defensa Yitzhak Rabin. Els protestants van ser sotmesos a execucions sumàries, ossos trencats i tota mena de tortures tal com recullen diversos testimonis per a Al Jazeera. Durant la primera intifada es va gestar el moviment Hamàs , una branca dels Germans Musulmans, que va participar en la confrontació com a actor armat.
Un miratge de pau amb els Acords d’Oslo
Lluny de Palestina es va començar a gestar l’acostament. Del 1993 al 1995 es van negociar uns acords sense precedent a Noruega: la pau podia ser una realitat. Iàsser Arafat, líder de l’OLP, i Yitzhak Rabin, en aquell moment primer ministre del govern israelià, es van reconèixer com a interlocutors per a la recerca d’una resolució. Les converses van donar lloc a una fita: els Acords d’Oslo.
En ells, Rabin accedia a tornar Cisjordània i Gaza, retrocedint l’ocupació militar. Arafat acceptava el reconeixement del poble israelià. Fruit dels Acords es va formar l’Autoritat Palestina (AP), un model d’autogovern per a la gestió dels territoris i la retirada militar.
Però el conflicte carregava una motxilla massa gran. Estava arrelat a la religió, a la societat, a les maneres de vida, a l’imaginari dels pobles. La seva pròpia complexitat va dilapidar els Acords: resolució diplomàtica i aprovació social no van anar de la mà. Dins del mateix sionisme es van generar posicions dispars, i els més extremistes van acabar amb la vida de Rabin, vist per aquests com una mena de “traïdor”.
Assassinada la figura de poder israelià signant dels Acords, s’obria un escenari incert. La convocatòria d’eleccions consegüents el 1996 va donar la victòria a Benjamin Netanyahu. Representava el sector més hostil contra els Acords d’Oslo, així que el fracàs que es veia venir va arribar. Israel va suspendre els compromisos i va sembrar l’entre els palestins.
El fracàs dels Acords i la Segona Intifada
En aquest context va esclatar una segona intifada. Aquesta vegada el detonant va ser la visita l’any 2000 del líder del Likud ―partit de dretes d’Israel― a la Mesquita Al-Aqsa, ubicada a Jerusalem ―lloc controvertit ja que el seu control quedava en disputa després de les malaguanyades negociacions de pau―. Pels palestins va ser un acte de provocació. Van tornar les protestes i els enfrontaments.
La política de demolició de cases, una constant en el desenvolupament del conflicte, tornava a ser molt present: Amnistia Internacional en un informe del 1999 denunciava aquesta pràctica, que es cometia de manera sistemàtica i impune. La població desallotjada sense avís previ es veia obligada a desplaçar-se mentre el moviment sionista guanyava terreny: van tornar a aixecar assentaments en zones que estaven sota control de l’Autoritat Palestina. L’economia i les infraestructures palestines es van veure especialment afectades durant les revoltes, que van acabar el 2005: un any abans va morir Iàsser Arafat, propulsor dels Acords d’Oslo.
Per primera vegada, els palestins van votar a eleccions generals. Però l’arrelament del conflicte era tan inabastable que va afectar les mateixes dinàmiques internes. Es va desencadenar una guerra entre Hamàs ―la branca de Germans Musulmans que es va gestar a la primera intifada ― i Fatah ―organització política-militar fundada pel mort Yasser Arafat i integrada a l’OLP―. La partició de la pròpia Palestina es va fer realitat: Hamàs va fer fora de la Franja a Fatah, i Fatah ―principal partit de l’Autoritat Palestina― es va quedar amb el control de diverses parts de Cisjordània.
Segle XXI, el cicle de les successives guerres de Gaza
Després de titllar de terrorisme Hamàs, el 2007 Israel va trobar la premissa per imposar un bloqueig total sobre la Franja de Gaza. Des de llavors, les hostilitats a la zona han estat constants.
El 2008 les Forces de Defensa Israelians (FDI) van llançar l’“Operació Plom Fos”: bombardejos que van deixar almenys 1300 morts palestins. S’estima que més de la meitat eren civils. L’exèrcit israelià va utilitzar fòsfor blanc, un producte químic altament nociu que viola el Dret Humanitari.
Quatre anys després, el 2012, va arribar una altra ofensiva israeliana, l’“Operació Pilar Defensiu”. Van morir més de cent civils. 2014 va ser l’any de l’“Operació Marge Protector”, on van morir 2205 palestins ―amb més de 1500 civils―. L’últim gran atac militar de les Forces de Defensa Israelians abans dels successos del 2023 va ser el 2021, “Espada de Jerusalem”, amb un total de més de 200 morts.
L’atac de Hamàs a Israel el 7 d’octubre del 2023 seria el desencadenant d’un nou cicle de violència, aquesta vegada, amb pronòstic especialment catastròfic. “Estem lluitant contra animals humans i actuem en conseqüència”, declarava Yoav Gallant, ministre de Defensa d’Israel. Les xifres de morts continuaran ascendint pel camí cap al genocidi.
Laura Casamitjana Periodista
Deixa un comentari