La destrucció de l’ensenyament

Si hem de fer cas a qui diu que l’educació és el reflex de la societat que tenim i de la que ha de venir, no podem ser massa optimistes amb el panorama esfereïdor que se’ns dibuixa. I així ho van trasmetre els dos ponents en la xerrada d’ahir, ‘La destrucció de l’educació’, que va tenir lloc als Amics de les Arts. Es tracta d’un cicle de dues xerrades, en el qual la propera setmana es parlarà del futur de l’escola. En aquest primer acte, però, i de la mà d’aquest tàndem d’ex mestres, va tocar-nos escoltar un relat d’allò més pessimista, a travès d’un un diàleg informal, fogós i també ple d’ironia.

Miquel Mallafré

L’Antoni Dalmases, escriptor, i el Miquel Mallafré, tots dos ja retirats de l’ensenyament, van començar denunciant la mercantilització de l’educació, i constatant que des del 1975 cap alumne ha seguit el mateix pla d’estudis durant la seva formació acadèmica. Fins a 14 plans, tots ells per intervencionisme de la política, comptabilitzats en aquest període des de l’anomenada transició. I és que, segons en Miquel, “un bon dia, els senyors Felipe González i Jordi Pujol van decidir carregar-se l’ensenyament públic”. Per la seva banda, Dalmases asseverà que l’ensenyament s’ha convertit en un debat polític exclussivament: “la doctrina principal ha estat la de formar individus que siguin productius”, i en conseqüència, “la cultura ha anat desapareixent dels centres escolars”. Així de clar, i de trist també. A partir d’aquí, tots dos ponents van continuar carregant contra els diferents ministres i consellers en la matèria, actuals i presents: Wert i la seva espantosa reforma, la consellera Rigau, els excessos de l’antic conseller d’Educació Ernest Maragall… I un seguit de vivències dels anys acadèmics per ilustrar aquest desgavell, des dels professors sense vocació, alumnes sense cap afany per aprendre, els nocius discursos psicopedagògics “de gent que no ha vist un aula en sa vida”, amb les seves reunionitis i ridículums, amb assignatures sense sentit, com Enrolla’t amb Carlemany, o bé optatives al Llatí, com ara Estira’t i relaxa’t…

La galeria de despropòsits que s’han fet en nom de l’educació va continuar: allargar l’escolaritat obligatòria dels 14 als 16 anys va ser un crim. No ens estranyi que l’allarguin fins els 18, i així s’estalvien comptabilitzar la gran bossa d’aturats actual, acordaven Dalmases i Mallafré, amb un posat aparentment cínic però amagant la tristor d’allò perdut: ningú es pren en sèrio això d’ensenyar.

Antoni Dalmases

Segons els ponents, la intenció sempre ha estat la mateixa, la d’obtenir mà d’obra barata de l’escola pública. Pèro el drama del món que ens han muntat ja està servit: ara la gent jove ha d’emigrar, i no hi ha pitjor cosa que el desanim entre el jovent. Com asseverà en Miquel, “no és el fracàs escolar, és que el sistema educatiu, simplement, és un fracàs.” I lògicament, el desig de trencar la igualtat d’oportunitats: qui pot, porta els fills a l’escola privada. Per què no ens enganyem, ens deia l’Antoni, “a la privada, tot i seguir el mateix pla d’estudis, allà sí que hi veuen art, hi ha cultura, hi ha llibres…”. Estan formant als líders de demà.

Però si no es vol tenir tot perdut, convé passar de directrius, i fer cas a allò que ens diu la consciència. Per això, s’ha d’ensenyar coses que faci els nens i joves feliços, i per això calen mestres, en el sentit més magistral, que provoquin pensar, crear, sentir, i sobretot que l’ensenyament els satisfagui. Un autèntic model d’ensenyament seriós l’han de fer els mestres, “aquests s’han d’agrupar, prescindir dels lobbys sindicals”, i òbviament, oposar-se a la ingerència dels polítics: “que aquests callin, i que deixin treballar tranquils els mestres”, concloïa l’Antoni.