Celebrem deu anys de la web de notícies i nou anys i cent números del periòdic en paper.
Aquest final d’any 2023, el mitjà que estàs llegint assoleix una fita important que cal celebrar i que invita a la reflexió. Especialment, perquè, a més de la celebració, també hi ha la novetat que el número de desembre, de moment almenys, serà l’últim paper d’aquesta primera fase de Malarrassa. Problemes econòmics, que mai hem estat capaces de superar, i la voluntat d’apostar per una nova proposta digital potent que doni continuïtat al mitjà, ens han decidit a fer el canvi. El Miquel Gordillo i el Pep Valenzuela, que han estat en la sala de màquines, dia a dia, tots els dies durant aquests anys, pensen i conversen sobre l’experiència.
Pep: Ostres, tu!! Estem en hora de celebracions, sens dubte: aquest número 99 de novembre 2023 és l’exemplar en paper que fa 100; i fa 10 anys més o menys que vam començar a publicar a la web malarrassa.cat. Hem assolit tota una fita personal i col·lectiva, per a la memòria de la ciutat, vull dir.
I no ha estat gens fàcil, tot el contrari. Jo informaria a qui no ho sàpiga, segurament és molta gent, que els dos primers anys, possiblement els dos anys que més vam treballar, ho vam fer sense tenir ingressos ni remuneració ningú de les persones que hi érem.
Estàvem molt il·lusionats i animades. Vam ser un grup de més de deu persones de procedències diferents de moviments socials i activisme polític i pels drets humans que vam pensar que era necessari a la ciutat un mitjà amb una visió crítica, després del 15M i animats per moviments, i vam anar endavant, només que amb els nostres pocs diners i dedicació personal.
El pes del dia a dia l’hem portat tot aquest temps tu i jo, amb una xarxa petita de col·laboracions i de contactes, i en aquest temps hi ha hagut persones que han estat una mica de temps, després han sortit, etc.
Miquel: Bé, això és perquè nosaltres ho hem volgut fer així, perquè podríem haver fet altres opcions. Queda clar que si no s’arribava a assolir un mínim per sobreviure, per cobrar les nòmines, etc. o per arribar als mínims que volíem, o es feia un canvi immediat o no es feia directament. i nosaltres vam optar per ressistir.
Llegia ahir una tesi doctoral recent que ha elaborat l’investigador Eloi Camps, la qual porta per títol els mitjans de cooperació cooperatius dels darrers deu anys, on ens feia una entrevista junt amb altres mitjans de l’entorn, digitals i en paper.
Jo penso que en la nova etapa de Malarrassa hem de continuar almenys mantenint aquesta essència cooperativista i de treball col·lectiu. És cert que nosaltres ens hem carregat a les esquenes el dia a dia, i ens hem de recolzar millor en la xarxa de col·laboracions de gent que aporta continguts, que és bastant ampla. Penso que és indispensable aquest rol col·lectiu. Estem parlant actualment d’unes 14 o15 persones que hi són al darrere donant suport, i que estan a l’aguait per donar continuïtat.
Pep: Jo més d’una vegada m’he preguntat si ens hauríem animat a fer el Malarrassa si haguéssim sabut que ens costaria tant d’esforços, que econòmicament seria tan complicat, la qual cosa fins avui no hem pogut resoldre bé.
Hi ha alguns detalls que potser en podríem parlar, com ara la publicitat que nosaltres no hem sabut resoldre mai. Però en tot cas, ens ha empès sempre la fe i creure en la necessitat material i concreta del mitjà per estar al costat dels moviments i de les lluites de la ciutat.
Hem anat endavant i hem construït aquesta experiència, que és prou important, a més perquè remet a una qüestió de drets fonamentals, de drets humans. D’una banda, plantegem fer un periodisme crític, precisament per denunciar les injustícies, la segregació, les discriminacions i vulneracions dels drets humans en general. I, específicament, perquè volem incidir en el dret a la informació com un dret fonamental; o sigui, que si tu no tens la informació mínima suficient, senzillament podries desconèixer que tens drets. Llavors, la informació és necessària primer, per saber en quin món vius, quina és la realitat i el context que et rodeja i aquesta informació és bàsica per poder-te desenvolupar i viure i fer.
Aquí cal recordar la menció especial de mitjans de comunicació que vam rebre, atorgada per l’Institut de Drets Humans de Catalunya, i que ens va ser molt gratificant per continuar amb la feina construir aquesta eina que ajudi a la defensa dels drets en general i específicament centrat en la informació.
Perquè la informació, que cal tenir present, no és només rebre notícies, que això és fonamental, rebre aquesta informació plural, contrastada, crítica, etc. Sí, però també és el dret a expressar la teva opinió, a dir-la, a explicar la realitat que vius, etc. Vull dir, el dret a la informació no és només rebre, sinó rebre i expressar.
Miquel: Per això vam plantejar que fos una eina professional, no per escriure articles en les estones lliures de forma voluntària, sinó que volíem que fos professional de debò, amb vocació periodística, amb contracte a les persones que ho fan i ben pagat. Si no, el resultat del mitjà és més volàtil. Altres fan aquest tipus de projecte, que està molt bé i és molt lícit, però sempre vam dir que caldria que hi hagi persones treballant i guanyant-se la vida amb això.
Pep: I això perquè nosaltres creiem que havia de ser un mitjà independent. Ser independents, com diu sovint el Roger Palà del Crític, no és possible, perquè necessites recursos i aquests recursos, diners, has d’escollir d’on venen, qui els aporta, amb qui construeixes la teva autonomia.
Aquí nosaltres pensàvem que aquests recursos eren els moviments socials, els terrassencs i terrassenques que haurien de donar suport perquè aquest mitjà de comunicació fos una realitat. Llavors, jo dic, autocríticament, que no hem estat capaços de fer-ho, no hem tingut prou suport i fins ara l’economia és un problema que no hem resolt adequadament.
Aquest és un aspecte que hem d’abordar clarament en una nova etapa i per això la cooperació i la participació són més necessàries per fer el periòdic més professional, crític, i compromès, perquè si no hi ha els recursos econòmics, que són al mateix temps el suport social i col·lectiu, no pot ser.
Miquel: Sí, tampoc no hem fet una tasca comercial per buscar anunciants arreu, a banda de no tenir el suport suficient, no ho hem buscat prou bé. Deu anys després comptem amb unes 130 adhesions i sabem que és poc, crec que el mitjà ha de tenir més amb suport social i adhesions de gent que es creu el projecte. És a dir, que aquest suport tingui més pes que no pas la publicitat, sense tampoc menystenir-la.
Pep: Sempre les organitzacions i els moviments han necessitat i s’han dotat, en la mida de les possibilitats, de mitjans de comunicació. O sigui, de suports i mitjans per a la informació, per a l’opinió, per al debat, per a la producció i l’elaboració teòrica i de propostes del propi moviment. Per fer la crítica, la denúncia de la situació, tot això per escampar-ho, organitzar-se i fer les lluites.
De vegades, en aquests temps, he pensat que aquesta necessitat de transmetre, d’explicar i de difondre, que haurien de tenir els moviments i les organitzacions, no hi era. Com si els moviments tinguessin poca consciència de la necessitat. Com si creguessin que amb els mitjans existents, la tele, les ràdios, altres papers, ja ho resolen. I jo crec que no, penso que els moviments necessiten eines pròpies, perquè és la seva veu, necessiten els seus espais propis del debat, de l’elaboració i de la crítica. Això crec que és molt important a l’hora de proposar-nos un nou impuls.
“Els moviments necessiten eines pròpies, necessiten els seus espais propis de debat, de l’elaboració i de la crítica”
“El Malarrassa sempre ha estat a disposició d’aquestes entitats i col·lectius”
Miquel: Sí, segurament passa això, que molta gent no s’ho ha cregut prou, o que avui dia amb les xarxes i les seves pròpies eines de difusió pensen que en tenen prou. Per la part que ens toca, aquí està el debat, si se l’han fet seu, el mitjà, o només a mitges, tot i que el Malarrassa sempre ha estat a disposició d’aquests entitats col·lectius i moviments. I la idea és que continuï sent així.
Pep: Bé, jo crec que per començar una nova etapa és una reflexió interessant que no donaria per conclosa, vull dir que, a partir d’aquí, animaria la gent a dir la seva.
Miquel: Sí, sobretot perquè l’esperit col·lectiu i cooperativista passa per això, perquè la gent també pugui dir la seva. Això no és un mitjà a l’ús, no? Oberts a les aportacions no només a nivell intern del nostre grup, sinó ha de ser un element clau de debat de com funciona un mitjà així i de com hauria de ser un periodisme crític en general.
Pep Valenzuela i Miquel Gordillo
Deixa un comentari