Manel Màrquez a la roda de premsa per presentar els llistats de represaliades del franquisme a Terrassa. Foto: Aj. Terrassa
La Memòria Històrica o Memòria Democràtica que hem fet els historiadors/es de Terrassa des del CEHT es centra en valors profundament democràtics i amb una vocació de servei a la nostra ciutat, sempre cercant el bé comú i plena d’honestedat. Sempre amb la voluntat de defensar els drets humans i donar suport històric a una societat civil que demana veritat, justícia i reparació per a totes les víctimes de lluita per la llibertat.
La nostra tasca com a historiadors/es no s’oblida de les persones que varen patir la repressió ni de les seves famílies, però ho fem amb un fort contingut social i col·lectiu com a única forma de construir un relat democràtic i una memòria col·lectiva que permeti superar el malson de la brutal i injusta dictadura franquista.
El treball conjunt de la societat civil, les institucions i dels investigadors/es terrassencs/ques, que vaig tenir l’honor de coordinar, va quedar recollit en el “Projecte per a la recuperació de la memòria històrica de la lluita antifranquista de Terrassa, 1939-1979. Combat por la llibertat, 2005-2008” i va fer que la nostra ciutat fos innovadora, ja que vàrem saber crear un model de treball d’èxit que consistia en l’estreta col·laboració entre els quatre pilars del projecte: l’Ajuntament de Terrassa, la Comissió Cívica, el CEHT i el Memorial Democràtic (Generalitat de Catalunya).
Des de fa més de quinze anys hem continuat la feina d’investigació, sempre amb el suport de les institucions esmentades, dels arxius en general i dels de Terrassa en particular, destacant en especial de l’Arxiu Històric i els seus directors i tècnics/ques.
La informació que hem fet pública aquests dies és un primer conjunt de llistats de les víctimes del franquisme i són fruit de la feina de diversos historiadors/es i surten en bona part del treball d’investigació del llibre “Combat per la llibertat” (2007) i que els arxivers/es han reelaborat i completat de forma absolutament rigorosa com va explicar el director de l’AHT, Joan Soler.
Pròximament es presentaran uns nous llistats: un del Cost Humà de la Guerra Civil i un altre sobre els terrassencs afusellats per la dictadura franquista. En el primer queden recollides totes les víctimes (totes vol dir totes) del conflicte militar generat després del cop d’estat militar feixista.
Un element que cal destacar en totes aquestes investigacions i en la seva difusió és la forta implicació de totes les institucions democràtiques en el deure de donar difusió i reconeixement a totes les persones que van lluitar per defensar la democràcia i la llibertat. Això és el que està fent l’Ajuntament de Terrassa i molts altres a Catalunya i l’Estat espanyol. L’administració pública té l’obligació moral i legal de recuperar de l’oblit a totes les víctimes per tal de construir un futur de pau i convivència democràtica.
A la nostra ciutat els represaliats i víctimes de la Guerra civil representen al voltant del 10% de la població (45.000 habitants), com hem dit altres vegades, si afegint a aquestes dades el patiment de les famílies; no hi havia cap terrassenc/a que no tingués algun familiar o coneguda víctima de la cruel guerra civil i la brutal dictadura.
Les dades de la repressió a Terrassa, desenvolupada per la FET-JONS dirigida per Emili Matalonga, emparat per la legislació franquista i publicades al diari: Tarrasa (butlletí de FET-JONS) són molt eloqüents: el 1939 es van redactar 22.525 fitxes per triplicat, es van realitzar 926 detencions i 500 registres; el 1942, ja hi havia 60.000 fitxes, 10.700 expedients i 11.305 informes i s’havien produït 1.478 detencions i 1.750 registres.
La justícia sumaríssima franquista demostra al necessitat de la reparació de totes les víctimes de la dictadura i en especial de les que van perdre la vida: els afusellats i deportats. Un cas terrassenc és el millor exemple que poden mostrar per entendre el que varen significar aquests judicis inquisitorials. Ens ho explica el nebot net de la persona injustament afusellada:
Josep Casabón i Serra, nacido en Terrassa el 19 de julio de 1916, hijo de Bernat Casabón y de Elvira Serra, de oficio hilador en la empresa “Guillamot, Serra y Co.”, asesinado el 3 de julio de 1940 en la prisión de Cáceres.
El 12 de abril de 1939 se le sentencia formalmente a reclusión penitenciaria por delito de rebelión militar. En junio del mismo, se designa al Alférez Antonio Margallo Caballero como su defensor, pero éste de desentiende de su cometido desde primer momento. En todo el proceso se observa una falta clara de una defensa seria y su propio abogado, alegando falta de necesidad después de leer las conclusiones provisionales, no acude a la lectura de cargos.
Finalmente, el 29 de agosto de 1939 se hace pública la Sentencia del Tribunal Militar de Cáceres. Se acusa oficialmente a Josep Casabón i Serra de militancia a la FAI, participando en la búsqueda y detención de elementos derechistas y de participación en sus asesinatos. Sus actos son considerados adhesión a la rebelión militar, en la que Josep Casabón i Serra participó de forma libre, directa, personal y voluntaria. Por todo esto se dicta pena capital.
En ningún momento del proceso se presentaron pruebas fehacientes y claras que sostuvieran las acusaciones.
Un pelotón de 10 hombres fusila Josep Casabón i Serra a las 6 de la mañana del 3 de julio de 1940. Tenía 23 años!.
Como decía al principio, este escrito no es una defensa de su inocencia frente a una acusación de delito. Querer defender su inocencia sería reconocer que los actos por los que lo acusaron son en sí mismos un delito. El 18 de julio del 36 de desató en España una tormenta de violencia que afectó todos los ámbitos de la vida. Pero no se debe nunca olvidar quiénes fueron los que la desataron y lo que hicieron contra aquellos que defendían la legalidad republicana.
Es por eso que empuñar las armas para defender la democracia frente al fascismo no debería nunca ser visto como un delito del que queremos exculpar a un antepasado, sino como un deber del cual sus descendientes nos sentimos orgullosos deudores.
Els historiadors/es presentem aquests treballs sense cap ressentiment i de forma constructiva, l’únic objectiu es afavorir l’esclariment de la veritat i la reparació d’aquest deute històric que la democràcia espanyola te amb els homes i dones que varen anteposar els interessos col·lectius als personals, perdent els béns, la llibertat o la vida per tal de construir una societat veritablement justa i lliure per a tots i totes.
Deixa un comentari