Nerea Barjola presenta el seu llibre el passat 6 de juny a l’Ateneu Candela.
La investigadora i doctora en Gènere i Feminismes Nerea Barjola, ha presentat el seu llibre Microfísica sexista del poder: el caso de Alcàsser y la construcción del terror sexual (Virus, 2018) a la llibreria Synusia de la ciutat. L’autora analitza el relat del cas d’Alcàsser des d’un punt de vista polític, no com a succés mediàtic. El tractament que van fer els mitjans de comunicació es presenta com la base per anar desglossant una teoria política basada en el control de la dona a través de la violència sexual.
P. Primer de tot, el marc d’estudi. Per què et vas fixar en el cas de les noies d’Alcàsser? Què significa aquest fet per tu?
R. Alcàsser va ser el meu primer relat sobre el perill sexual. Fins aleshores, jo no coneixia un relat que m’interpel·lés d’aquesta manera i que em posés en contacte amb què em podia passar pel fet de ser una dona. Quan vaig decidir fer la investigació, em vaig posar en contacte amb aquest relat i la meva intenció va ser ressignificar-lo des de la teoria crítica feminista. El relat no té aquesta visió, només se’ns ha explicat la part més terrorífica d’Alcàsser però no hi ha hagut una ressignificació ni una contextualització feminista sobre per què es pot torturar sexualment a tres dones. El que dóna context al crim sexual és el feminisme.
Tu fas un paral·lelisme entre el crim d’Alcàsser i Jack el Destripador a Londres. Com arribes a associar aquests dos moments?
Agafo com a base el llibre La ciutat de les passions terribles de Judith Walkowitz (Cátedra, 1995). Aquesta autora el que fa és analitzar la figura de Jack el Destripador però en comptes de fixar-se en els actes macabres, analitza les dinàmiques socials i culturals que van permetre la creació de la fita del terror social a Londres l’any 1888, a finals de l’època victoriana. Quan l’escriptora fa aquest exercici de revisió d’hemeroteca el que detecta és que el relat de Jack el Destripador està immers en una potent política feminista, on les dones de classe mitjana estaven començant a prendre l’espai públic, parlant de la doble moral masculina i també de la sexualitat. És en aquest context on irromp el relat de Jack el Destripador que com que només assassinava prostitutes ens permet extreure la següent metàfora: això és el que us pot passar a les dones en el cas que estigueu o prengueu l’espai públic.
És positiu que els temes de debat sobre feminisme surtin a l’espai públic i que el tema de la violència contra les dones no es quedi només dins de casa?
La lluita del moviment feminista fa molt de temps que posa l’accent sobre la violència sexual que cometen desconeguts al carrer i la militància feminista porta ja molts anys denunciant la violència que patim les dones a l’espai públic, pel fet de ser dones o pel fet d’estar fent activitats que en altres moments només les realitzaven els homes. Crec que ens trobem en un moment bastant important de potència feminista però també he de dir que fa molts anys que s’hi està treballant.
Si posem el focus en el tractament que els mitjans de comunicació fan sobre els casos de violència en contra de les dones, sembla que no ha canviat massa des del crim d’Alcàsser (1992-93). És així?
No ha canviat res. En el seu moment, els mitjans de comunicació van fer una reflexió sobre com Alcàsser hauria de ser una assignatura a totes les facultats de periodisme com a exemple de mala praxi i, malgrat això, es continuen relatant el perill sexual i els assassinats de la mateixa manera. Afortunadament, però, hi ha un moviment bastant potent de feministes periodistes que s’estan ajuntant per intentar fer un periodisme amb perspectiva feminista i crec que aquest és un pas molt important.
En aquesta línia sobre els mitjans de comunicació, moltes vegades es tracten els violadors i els assassins com a monstres o persones que no s’acaben d’adaptar correctament al sistema. Sembla que d’aquesta manera se’ls disculpa.
Aquesta és una de les parts de la ressignificació. La violència sexual forma part del conjunt social i totes les persones que conformen aquest cos social són les que produeixen i reprodueixen violència sexual, inclosos, és clar, els mitjans de comunicació.
El terror sexual. Qui el construeix? Des de quan tenim consciència de la seva existència?
Jo vaig descobrir aquest concepte amb el relat d’Alcàsser, però cada generació té el seu propi relat segons els casos que visqui durant la seva vida o els referents en aquest sentit. No crec que hi hagi un punt en què podem dir “ara hi ha terror sexual”, jo crec que forma part del conjunt social d’una societat que se sustenta sobre la violència contra les dones.
Com es maquina tot això perquè arribem a assumir tots aquests conceptes dins de la nostra societat?
Crec que la paraula no és “maquinar”, sinó que tot això forma part del patriarcat. Vivim en una societat patriarcal i masclista. I el patriarcat el que fa és fer servir la violència contra nosaltres. Aleshores construeixen el relat des que som petites i construïm diversos cossos en funció de si som homes o dones. Això ja passa des del minut zero, des del moment en què una criatura neix i se la classifica com a dona o com a home. Ja estem imprimint un diagnòstic i construint una categoria corporal a l’ésser humà. Caldria, per exemple, començar des d’aquest mateix moment amb el transfeminisme. Per mi, evidentment, el feminisme és trans.
Hem de treballar aquests conceptes tant amb homes com amb dones.
El patriarcat i el masclisme són transversals en totes les persones que conformem la societat i els afecta als homes i a algunes dones que encara no s’han posat les ulleres del feminisme. Però, en qualsevol cas, a mi sempre m’agrada posar el focus sobre ells, perquè la societat ja ens enfoca suficientment a nosaltres.
Ja per acabar, com visualitzes el futur i com t’agradaria que fos?
El que veig és que ens queda molta feina per fer, molta lluita per fer, més que feina, perquè la feina les feministes ja la tenim feta. Ara el que cal és que la lluita del moviment feminista cali dins del conjunt social. Només hi ha una manera de canviar això i és amb el feminisme. I pel que fa a mi, el que m’agradaria és que deixéssim de viure en aquesta societat heteropatriarcal.
Mar Garcia Prat
Deixa un comentari