Sobre el paper, la llei garanteix la igualtat i la no discriminació de les persones i col·lectius, però la realitat és ben altra. Ho saben molt bé les persones amb diversitat funcional, que no poden passejar tranquil·lament per la ciutat ni accedir a molts locals públics. Prou Barreres mobilitza per drets iguals per a tothom.
La Montse i en Joan esperen en un bar a prop de la plaça Lluís Companys, un dels pocs a la ciutat amb accés lliure per a persones amb discapacitat o diversitat funcional. Són membres de l’associació Prou Barreres (PB), una entitat egarenca que organitza aquest col·lectiu en la lluita pels seus dret, «que són drets humans», alerten.
«Quan vaig començar a superar la meva part personal, que em va costar una mica», relata la Montse Hernández, que va patir una pòlio abans de fer el primer any de vida i molt més temps després, arrel d’un accident, la síndrome post-pòlio que l’obligà a utilitzar una cadira de rodes, «vaig començar a pensar com podia lluitar per superar dificultats i barreres». Va conèixer llavors el Joan Vila, actiu en una entitat que es deia Dismifisics.
“La llei garanteix la no discriminació en l’accés a tos els col·lectius; però en qüestions de discapacitat encara no obliga a fer les obres necessàries i per tant continua discriminant.”
De seguida li van canviar el nom per l’actual de PB. «Perquè no som disminuïts ni res d’això», informa el Joan, que amb 60 anys té discapacitat visual i motora, «aquest nom no anava amb nosaltres, i va sorgir Prou Barreres, perquè ja està bé!», i sentencia: «És la societat la que et marca la discapacitat, no ets tu. Si et posen les condicions ets capaç de fer qualsevol professió i anar endavant. Però clar, si et posen totes les barreres i no et donen els suports suficients, llavors et condemnem i et diuen: ets discapacitat!».
En el llenguatge hom percep molt clarament la discriminació. No només mostra el que la gent pensa, també conforma el pensament i la realitat. Per això «nosaltres diem capacitats diverses, discapacitats o diversitat funcional, més correcte», matisa la Montse, «perquè no és ser o tenir menys, sinó una diversitat en la manera de moure’ns, de veure o escoltar».
Organitzades a l’entitat, fan «activisme per generar transformacions per a que totes les persones poguem gaudir dels drets humans», per a que les persones amb diversitat funcional no quedin «excloses de la societat».
Consideren que, actualment, hom viu un procés cap a una societat inclusiva. L’any 2017 de fet està marcat com a data clau en aquest camí, car entra en vigor la Llei d’Accessibilitat Universal, a tots els espais públics, i es podrà denunciar legalment tota barrera discriminatòria, sigui quina sigui la raó.
De fet, afegeix en Joan, la llei «garanteix la no discriminació en l’accés a tos els col·lectius; però en qüestions de discapacitat encara no obliga a fer les obres necessàries i per tant continua discriminant. Per què? Perquè hi ha d’altres interessos, econòmics sobretot, que no volen fer aquella accessibilitat».
Es pot dir que estem encara en temps d’adaptació. El límit per poder denunciar discriminació perquè no es pot entrar en algun lloc és el 2017. Avui, matisa en Joan, «la llei hi és, però sense garanties de compliment».
“Quan vagis a algun lloc, pregunta’t si jo hi podria ser”
Prou Barreres treballa en diversos fronts. El primer, el de la informació a la gent amb discapacitats, sobre legislació, drets, ajudes legals, suports, «et posem al dia del que pots exigir, informació per empoderar-se». D’altra banda, fan mediació, principalment a partir d’un conveni de col·laboració amb l’Ajuntament, i «podem negociar, per exemple per un accés d’una comunitat veïnal, donant suport a les persones amb discapacitat».
Pas de vianants d’accés a la Funerària denunciat per Prou Barreres. Foto: CEDIDA
Altra tasca molt important és la del Grup d’Ajuda Mútua (GAM), organitzat dintre de PB. Fan activitats, tallers de manualitats, d’exercicis físics, respiració, ioga; xerrades, pintura i altres, tot a diferents centres de la ciutat. Tot gratis. El grup és de suport emocional, per “recuperar i enfortir l’autoestima, la capacitat d’ajudar, d’animar-se”. Miren de tenir el màxim contacte i fer moltes activitats. Les persones que fan els tallers, el monitoratge, xerrades, també amb diversitat funcional, ho fan voluntàriament.
D’altra banda, la representació del col·lectiu és una feina fonamental. Organitzar la participació de les entitats a la taula municipal de la discapacitat, al Consell de Mobilitat, a la Comissió 8 de Març i altres. «Això», assegura la Montse, «ens permet mantenir vigilància i alerta i fer visible el col·lectiu i les reivindicacions».
Fruit de tot això, PB signa una sèrie de convenis, per exemple amb l’Ajuntament, i la Síndica de Greuges des de fa quatre anys. Amb la Síndica quasi cada dos mesos es reuneixen per fer repàs de la situació i organitzar actuacions. Aquesta forma de relació entitat-sindicatura, explica en Joan, ha servit de model pel Síndic de Catalunya i també la Síndica de Barcelona. «Hem après a fer aquesta xarxa de col·laboració i cooperació: un fa un document de formulació de drets, altre ho presenta al Parlament i com que allà es quedarà en declaració de bones intencions, llavors ells fan la reclamació…»
A Terrassa, es va aconseguir comprometre l’ajuntament i crear la Taula de la Discapacitat; i amb això un pacte de ciutat per l’accessibilitat, que es va signar el 2012. Es creà una Oficina d’Accessibilitat, amb una professional tècnica. Hi ha la Comissió d’Accessibilitat i una àrea municipal de Capacitats Diverses.
Finalment, com a tasca transversal, PB treballa la sensibilització i conscienciació. «Cal fer veure les injustícies, participant amb altres col·lectius també», diu la Montse, «perquè la manca de drets o discriminacions que pateixen col·lectius i la majoria de persones, nosaltres les vivim agreujades». En violència de gènere, per exemple, «estem veient moltes dones amb discapacitat que la pateixen, però clar com denunciar que el teu cuidador és el teu agressor… és complicat». Participen, per tant, en la Comissió 8 de Març, de dones, i altres.
«La visualització», emfasitza la Montse, «és fonamental, és la manera que la gent ho tingui en compte». Cal posar-se en el lloc de les altres persones. «O sigui, quan vagis en algun lloc, preguntat si jo hi podria ser. Cal posar-s’hi a la pell». Perquè fins i tot de vegades que hi ha infraestructura, «es fa sense pensar en les persones concretes, i cal fer-ho bé». Parlen, per exemple, de rampes massa inclinades, o de les «impossibles i torturants» primeres fileres d’algun cinema. «Als cinemes del parc Vallès no puc anar, i això fa anys que ho tractem».
L’organització interna, afirmen, «fem el que podem, amb molt pocs recursos». A partir d’algunes indicacions bàsiques, com per exemple «no callar mai, cal empoderar-se i no esperar, denunciar i reclamar in situ davant de tota injustícia i discriminació».
Joan Vila, José Luís i Montse Hernández, de Prou Barreres. Foto: PV
PB funciona entorn a un nucli d’unes 18 persones que estan en contacte «quasi permanent» i molt actius en el dia a dia. Després, unes 60 o 70 persones, que participen de manera més esporàdica, i la llista de correu electrònic, a prop de 140 contactes. D’altra banda, compten sempre amb la col·laboració d’altres entitats, especialment associacions veïnals. Treballen molt via internet, xarxes per facebok o missatges, per les convocatòries i reunions, compartir informació, demanar suport. «O sigui, que d’una manera o altre, estem connectades i poden actuar i empoderar-nos en qualsevol moment, exigir al carrer, en un local, on sigui».
És important la participació de les famílies, que «moltes vegades són les que viuen la discapacitat i les que més lluiten, ens ajuden i de fet són activistes, perquè realment s’impliquen per fer la ciutat diferent.»
2017 any zero?
Com s’ha dit, el 2017 és cridat a marcar un punt d’inflexió en la lluita contra la discriminació. «Ara», alerta en Joan, «l’experiència ens mostra que la màquina administrativa no és la solució, o no ho és sola, cal creure més en el nostre activisme». Cal ser crítics, «perquè ningú ens ha regalat res». Tenen, assegura, «molts fronts oberts», amb el comerç, transport públic, locals d’oci, teatres i cinemes.
El transport local a Terrassa, reconeixen i confirmen, «està molt bé». Ara, «els transports perifèrics fatal, la Renfe, directament, és un desastre, hi ha estacions que són un horror per a nosaltres i fins i tot per a tothom», com efectivament mostren moltes denúncies.
En definitiva, conclou la Montse, «que això de que la ciutat està feta per a tothom és molt maco dir-ho, però la realitat està molt lluny d’aquesta imatge». Sí que hi ha ciutats «molt posades», reconeixen «lleis ben fetes, però que no es compleixen».
S’ha de dir, en tot cas, que a Terrassa hi ha un Pla Estratègic que elabora la Taula de la Discapacitat, i que quan estigui, declara en Joan orgullós, «serà el pla estratègic més participatiu de la ciutat, demostrant que des dels col·lectius amb necessitat de la ciutat es poden construir i dir quines acciones necessitem per transformar aquesta realitat, sí que ho hem fet».
Pep Valenzuela
Deixa un comentari