Entrevista amb Tulio Callorda, Cap de Psiquiatria al CSMA (Centre de Salut Mental Adults Terrassa)
Sovint es parla molt de malalties mentals i és bo que se’n parli per aconseguir desestigmatitzar les persones que les pateixen i fer possible una veritable integració en la comunitat on viuen. Per aclarir certs conceptes, hem adreçat unes preguntes al cap de Psiquiatria del CSMA, per tal de promoure el coneixement i minimitzar les confusions. A més, li demanem per l’actualitat de les llistes d’espera i els recursos econòmics que s’hi dediquen.
Tulio Callorda Boniatti, a la seva oficina com a Cap de Psiquiatria del CSMA. Foto MG
Sònia Giménez Guzmán
Doctor, quan una persona pot pensar que està sortint dels marges de la “normalitat”? Aquests marges serien els mateixos a totes les cultures?
No hi ha marges establerts, però és evident que hi ha un factor de culturalitat que ens fa mirar de forma diferent les conductes en funció del lloc on estem. Per exemple al Japó seria considerat de molt mala educació que un estrany s’apropés a fer festetes a un nen i en canvi aquí és d’allò més habitual.
No disposem d’un manual d’instruccions que ens digui què és o no normal. Sí que tenim el DSM -Manual de Diagnosi Psiquiàtric- resultat d’un esforç estadístic i de consens, i que respon a la necessitat que tenien els diferents corrents, entre ells el freudià, fa uns 30-40 anys, de poder posar nom i diagnosticar les diferents malalties mentals malgrat les diferents explicacions que cadascun en donava. El DSM, però, és un manual imperfecte; no defineix que és la normalitat i què no. De fet els criteris de diagnòstic emprats són prou amples i necessiten de la interpretació d’especialistes formats. La Salut Mental és una disciplina jove i poder anar consensuant categories psiquiàtriques per la diversitat de simptomatologia existent permet progressar en diferents línies de recerca.
Així, com podem distingir entre allò que és sa d’allò patològic? Què s’entén per patologia mental?
Interessant pregunta. Tothom pot patir successos vitals que li creen malestar com pot ser una ruptura de parella, la pèrdua d’una feina, la mort d’algú proper, etc., que el poden dur a moments d’estrès, depressió o angoixa, que no hauríem de considerar patològics. En un terreny on hi hagi addicció a drogues o alcohol, hi podria resultar una possible reacció patològica on la persona no pogués sortir-se’n sola. La frontera seria quan la persona no pot traspassar la situació pels seus propis medis.
A on s’ha d’adreçar una persona que sent que està perdent l’equilibri o pateix un gran malestar emocional?
Hem de saber distingir els símptomes de risc. Davant pensaments suïcides hauríem d’anar a Urgències o al CAP. És molt important no menystenir cap crida d’atenció: si algú fa un intent, fem-ne cas. Després deixem els professionals fer la seva feina. Altres situacions de risc serien aquelles persones que comencen a desenvolupar senyals de malalties greus com esquizofrènia o psicosi. Si s’aïllen de cop, tenen canvis de comportament radicals, manifesten pors injustificades o senten veus, també aniríem a Urgències o al CAP.
Per sort, això no és el més habitual. El cas d’algú que s’adona que està perdent l’homeòstasi, l’equilibri, sense la gravetat que parlàvem abans, la millor via d’entrada és l’assistència primària, amb la qual ja hi estem col·laborant i defenso la necessitat de ressituar-la.
El psiquiatra Tulio Callorda entrevistat per Sònia Giménez Guzmán. Foto MG
Què diferència un servei de psiquiatria i un de psicologia? Sempre es necessiten fàrmacs?
La diferència entre un servei de psicologia i un de psiquiatria són les teràpies que apliquem. Un psiquiatra és un metge que estudia una especialitat MIR en psiquiatria i utilitza la farmacologia. Un psicòleg estudia psicologia i es pot especialitzar fent el PIR, tres anys on estudien diverses psicoteràpies. Una bona praxi demana la mínima medicalització possible. La vida comporta molts moments que provoquen dolor i malestar emocional que es poden tractar des de la psicoteràpia. Si el problema persisteix en el temps potser es pot avaluar la necessitat de fàrmacs. En canvi hi ha trastorns greus com la esquizofrènia, el trastorn bipolar o la depressió major, també coneguda com melancòlica o endògena, que demanen des d’un inici la medicació i potser més endavant la psicoteràpia.
“Tenim una realitat laboral, i és que tenim recursos però manquen professionals”
Com podem superar l’estigma que suposa patir o haver patit una malaltia mental?
L’estigma és un paràmetre cultural i l’arrel són els prejudicis. Ho podem constatar mirant les qüestions de gènere en les quals ara hi ha molta més integració. Als col·legis ja és normal trobar famílies amb dues mares o dos pares. Jo he notat un canvi cap a millor en el tema de salut mental, gràcies a que se’n parla més als mitjans i que certs personatges públics s’han atrevit a explicar els seus casos públicament. El gran salt que ara cal és la integració.
Formem part de la Taula de Salut Mental, on hi ha la Comissió Antiestigma que acosta persones a través de l’esport i les arts fomentant la convivència, el respecte i la integració.
Els temps líquids que vivim, la incertesa causada pel canvi climàtic, la situació econòmica, poden desencadenar alguna malaltia mental?
Tot allò que vivim impacta en les capacitats que hom té. Sempre hem viscut amb incertesa i potser ara és dels moments més segurs, almenys en el mal anomenat primer món. La societat que vivim és molt complexa, genera moltes desigualtats i expectatives frustrades. Entre totes hem construït una societat no sana, que descuida el benestar i la salut mental. Per exemple les condicions laborals podrien haver evolucionat de manera diferent, permetent un millor repartiment però no ho hem fet i això acaba repercutint en la salut mental de la gent. Si els salaris són precaris, la qualitat de les vides se’n ressent i ara ho estem notant molt amb una major pressió assistencial i el creixement de les llistes d’espera.
Tenim suficients recursos per satisfer aquestes necessitats tan dramàtiques?
Existeixen uns estàndards sobre quants professionals s’ha de tenir per cada 100.000 habitants i sempre hi hem estat lluny. Paradoxalment, des de fa 4 o 5 anys el Departament de Salut de la Generalitat ha creat nous circuits i ha dotat de més recursos la Salut Mental. S’han creat nous dispositius però tenim una realitat laboral, contràriament al que ens trobàvem fa 10 anys, i és que tenim recursos però manquen professionals. Al CSMA tenim més recursos per centre de dia i per a més llits però ens falten espais físics, vora les comunitats. Estem en converses amb l’Ajuntament perquè precisament amb la creació del CAP Can Roca a nosaltres ens arribaran més pacients i hem de resoldre el tema d’espais.
“les condicions laborals podrien haver evolucionat de manera diferent, amb un millor repartiment, però no ho hem fet i això acaba repercutint en la salut mental de la gent”
Quant al tema de la manca de professionals hi ha hagut una manca de previsió. La demanda al sistema ha crescut exponencialment, i els professionals s’han de dedicar a tasques assistencials, sense tenir el temps necessari per a formar residents als hospitals en les especialitats de psicologia, medicina i infermeria. Estem en un moment de gran demanda i és quan menys podem dedicar a formació in situ.
Pel que fa a les llargues llistes d’espera, què pots dir?
Tenim uns paràmetres d’accessibilitat que mesuren quant espera una persona a partir que ens la deriven des de l’atenció primària. Els casos preferents, que són un 10%, han de ser atesos en un màxim de 30 dies i en aquest cas estem acomplint amb els terminis. Els cassos ordinaris haurien de ser atesos abans de 90 dies però he de dir que triguem molt més amb el patiment que això genera en la gent.
Què s’entén per una bona gestió emocional? Sabem gestionar les emocions?
Tenim un model que premia els resultats i no es pensa com s’assoleixen les fites i el grau de patiment que hi ha al darrere. Hauríem de valorar més coses en la persona. La societat occidental té moltes carències emocionals. Només hem de mirar el tabú amb la mort i la dificultat per a gestionar el dol. O la ira, que és una gran llum d’alarma. Quan una persona sol respondre amb ira a diferents estímuls vol dir que alguna cosa no funciona bé.
Per sort cada cop se’n parla més d’emocions i som capaces de mirar no només a allò que fem sinó a com ho fem i la utilitat més enllà de l’econòmic, si patim o ens realitzem. Sóc optimista en aquest sentit. Si parlem més d’emocions potser evitarem arribar a límits de desequilibri crític que ens facin necessitar ajuda externa.
Per acabar, parlem de la privatització de la sanitat en el nostre país.
El model català és un model molt complexe on coexisteixen totes les fórmules possibles. Personalment estic alineat amb els valors de la Sanitat Pública, que ha de ser un dels pilars de l’Estat, no un privilegi de ningú, per evitar precisament discriminacions. Faria que els càrrecs públics haguessin de fer un ús de la Sanitat i l’Educació públiques per llei perquè així estarien més compromesos a treballar pel Bé Comú i fer-ho bé.
Deixa un comentari