Carrer Núria, barri de La Mauria, el 1959. Foto: Arxiu Tobella
Va arribar a Terrassa com milers d’immigrants en aquells temps. Fugint de la misèria i amagant la por rere el que, ara, es reconeix valentia però no deixava de ser gosadia. D’una mà, una maleta de cartró, de l’altra, una noieta de 16 anys. Van trobar un sostre al lloc on ara és La Maurina i el que llavors era el barri de “las latas”, en un assentament de barraques entre el que és ara el carrer Maria Auxiliadora i el carrer Calderón de la Barca. La Carmen i la Carmencita, van venir “recomanades” per servir (amb tota la contundència que implica la paraula). Ho van fer en unes quantes cases grans, en una xurreria prop de l’antic carrer dels bombers i en una fàbrica de mitges, entre d’altres. Dos anys després, la Carmen va anar a buscar l’altra filla, la petita, la Máxima, a qui havia deixat en un internat de l’Auxilio Social d’Almeria, i la va dur a Terrassa. Temps després, la Màxima també entraria a treballar en una fàbrica de caixes prop del carrer Col·legi; amb només 12 anys s’amagaria de tant en tant, com si d’un joc es tractés, amb tot el grup de menors que hi treballaven, lluny de les mirades inquisitives de les autoritats del moment quan de vegades s’atrevien a visitar la fàbrica.
Totes tres van construir-se un futur i, sense ni tan sols saber-ho, el present d’un relleu generacional del qual forma part el que ara us escriu. I van començar en una habitació amb un llit compartit per una mare i dues filles, una latrina exterior i una cuina que, no cal dir, no era el que ara entenem com a cuina. Molt després vindria el “contracte fix” de la Carmen a La Magdalena, la fàbrica de filatures a la qual va arribar a jubilar-se i que la va allunyar de les estretors més extremes, amb un humil sou com a senyora de la neteja.
Després de la borrasca Glòria, no puc deixar d’imaginar-me la meva àvia, la tarda prèvia al que després va ser la riuada. La veig després d’aconseguir aquella espècie d’hule amb què, quan començaren a caure les primeres gotes, va tapar els buits de la precària teulada. Al capdamunt d’una escala de fusta que va demanar als veïns, va anar col·locant el material entre els trossos de cartró cuir que protegien la seva barraca i que constituïen el sostre que s’aguantava amb unes pedres intentant reforçar la paupèrrima estructura per evitar, així, el vent. La imagino enllestint la feina, mirant-s’ho una vegada més i, per un instant, tranquil·litzant-se. Entrant a la barraca i encenent el quinqué de sobre la tauleta. Observant les filles dormint en aquell únic catre, improvisant una pregària i, com cada nit, rentant-se amb aigua i sabó utilitzant la palangana de sota el fràgil llit, posant-se la mantilla sobre les espatlles i ficant-se al llit entre les dues nenes, abraçant-les, tot escoltant la pluja que no va voler amainar.
Aquesta és una de les milers d’històries que la tan reivindicada memòria històrica o l’esforç per retrobar el passat, per tractar-lo amb un especial respecte, hauria de plantejar-se i reconèixer la Terrassa actual. Una Terrassa que es va transformar amb la tenacitat i contundència de què parlava abans, que portaren tots els que vingueren, sense cap mena de dubte, perquè els hi anava la subsistència, el present i el futur, la vida en definitiva.
Barcelona va dedicar una placa, el 2014, al Somorrostro, el barri de barraques ensorrat el 1966, el més gran i poblat del litoral barcelonès, amb un cens el 1954 de 2.406 barraques (entre 10.000 i 15.000 persones). Després de descobrir la placa, l’alcalde en aquell moment, en Xavier Trias, va declarar: “s’ha de fer justícia i recuperar la memòria de la gent que ho ha passat molt malament per aixecar aquesta ciutat”.
Per quan un reconeixement a tota aquella gent que va poblar, en condicions infrahumanes, l’antic “barrio de las latas”, les “islas perdidas” i el “femer d’en Fava”? Que tot i no existir ja, van ser l’inici del barri que ara és La Maurina i el Roc Blanc. Per quan una distinció, admiració, honor (sinònims d’un altre “Glòria”) públic, per als fonaments de la Terrassa d’avui? Per aquella gent que, potser tampoc ja gairebé no hi és, però que es va aixecar cada dia, ben d’hora, ben d’hora, per construir el que ara som. Si us plau, no triguem una altra generació, potser després… ningú se’n recordarà.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari