No sé jo si calen 100 dies de govern per comprovar la ineficàcia d’un consistori. Manifesten els socialistes de Terrassa que l’alcalde no ha impulsat les mesures a què es va comprometre d’executar en els primers tres mesos de mandat. Parlen de temes pendents com la millora de l’espai públic, un pla per millorar la neteja, l’enllumenat i reforçar la seguretat de l’espai públic o mesures per agilitzar els tràmits i facilitar les gestions, o la revisió de la fiscalitat o l’aprovació del programa de govern, el full de ruta de l’executiu. No sé, tampoc, si els socialistes tenen indicadors que puguin ratificar objectius tan ambiciosos en tan pocs dies o si aquests són la rèmora de sempre de l’actual consistori.
Publica monterrassa que la criminalitat creix a Terrassa el primer trimestre del 2023 respecte al mateix període de l’any anterior, augmentant el nombre de delictes un 4,3% segons dades del balanç de criminalitat del ministeri de l’Interior amb informació dels Mossos d’esquadra i de la resta de policies que recull l’agència ACN. Un no sap mai com interpretar aquestes dades, ni si el nombre de delictes és o no “normal” respecte als d’altres poblacions; però resulta que el diari també assenyala que a Sabadell, per posar un exemple proper, comparable, la criminalitat no creix sinó que disminueix, concretament un 5,7%.
I no sé jo si serveix de molt per pal·liar aquest augment d’incertesa, la pàtina de jovial sociabilitat, la que està per sobre del que es pugui o no fer en l’àmbit polític, que sembla impregnar la imatge messiànica del nostre alcalde Jordi Ballart. Em refereixo a tot allò de què “és molt proper”, que “li escrius i et contesta”, “va anar al funeral del meu tiet”, “me’l vaig trobar i em va saludar” o “està a tot arreu”, que sembla ha calat tant.
Sempre que escolto aquests comentaris m’agrada preguntar què és el que ha canviat en les vides d’aquells que en fan bandera, pel fet que sigui alcalde qui ho és. Coneixen potser a algú que hagi accedit a un habitatge social darrerament? Tenen la sort de trobar el contenidor de plàstic buit per abocar-hi dins -i no al costat- les seves deixalles? Els han fet una rebaixa en algun impost municipal? Troben que la ciutat està més neta? Que no hi ha gent ja dormint al carrer a Terrassa?
Perquè, crec, un no és el color que diu ser o, si més no, representar, ni el perfum que es posa, sinó el rastre que hi deixa. I, el rastre, per mi, és tot allò que es construeix i que perdura, en la millora de les condicions de vida dels ciutadans.
Una d’aquestes millores, podria ser, per exemple, la del servei de càtering dels menjadors escolars. Llegeixo que l’Ajuntament avisa l’adjudicatària del servei que obrirà expedient en cas que no s’esmenin els incompliments que, per aquells que no estiguin al cas o no hagin vist les fotografies a les xarxes, entre altres, parlen de racions escasses, de manca d’ingredients bàsics, oferint imatges d’aliments poc suggerents de despertar gaire interès entre els consumidors.
Ara, l’Ajuntament parla de prudència, d’expedient, de possible extinció de contracte a un mes d’inici del servei. A l’agost, l’alcalde parlava de prioritat del govern municipal, la de la gestió dels menjadors escolars i al setembre dinava en un d’ells per fer-ne seguiment.
Jo no sé si ho acabo d’entendre, perquè en un procés de licitació s’han d’establir uns criteris d’adjudicació, uns elements clau, uns paràmetres que assoleixin els objectius econòmics i qualitatius adients. El concurs obre el ventall de possibilitats dels futurs contractats per l’administració municipal i, d’acord amb elles, es puntua i s’escull l’opció més conforme.
No sé si ho entenc, dic, perquè tampoc no sé si en la concessió de la licitació de l’actual adjudicatària ha primat més el criteri econòmic que no pas el qualitatiu. I tampoc no sé, si el dinar de l’alcalde en un menjador escolar, si no s’hauria d’haver fet abans de començar el curs o, fins i tot, abans d’aprovar uns criteris que han omplert els fulls d’una memòria, però pel que sembla i denuncien els pares, no estan omplint prou l’estómac dels escolars terrassencs que en fan ús.
La Pepeta, la plataforma d’AFAs de l’escola pública de Terrassa fa cinc anys que hi treballa demanant un canvi de model de gestió, alertant en diferents ocasions de les millores necessàries. Feina admirablement compromesa i invisible, ben segur -un també va estar a la trinxera de l’escola pública dels seus fills-. Un esment necessari: increïble que en l’acte d’inici de curs en què l’alcalde Jordi Ballart s’acompanyava de tota la comunitat educativa de la ciutat, no se la convidés i no hi fos present.
Tampoc no sé si fan falta cinc anys de mancances en un servei tan essencial com l’alimentació dels infants per prendre alguna determinació absoluta; o que hagi de ser el descontentament dels pares i dels alumnes dels centres els qui hagin de reclamar el caràcter polític absent, exigint la revisió d’uns criteris que, sobre el paper, van convèncer un consistori i que, sobre la taula, no convencen a ningú.
I quan resulta que un troba, sense gaire esforç, notícies parlant de l’actual empresa adjudicatària, com la del març d’aquest mateix any a La Voz d’Almería en la que es feia ressò de les protestes per la qualitat del menú escolar en tota la província, o la del Diario de Navarra de febrer del 2015 parlant d’una multa de 6.000 € per l’incompliment del servei de menjars en el Complejo Hospitalario de Navarra, un arriba a la conclusió que algú no ha fet bé la seva feina i que no ha estat només l’empresa a qui se li va encomanar el servei.
No sé jo.
Toni Marcilla, Treballador Social
Deixa un comentari