Arqueòleg i professor a la UAB, l‘Ermengol Gassiot tornà a Terrassa recentment, després d’uns anys a pagès, de forma una mica accidentada (als pocs dies li van cremar la furgoneta en circumstàncies encara no aclarides). Secretari general de la CGT Catalunya, des de l’abril de 2014, la seva «militància social» té origen en els moviments socials egarencs.
L’Ermengol fa una crítica forta de la situació i planteja alternatives pel sindicalisme que fugen del tancament en espais propis, tot considerant la necessitat vincular totes les lluites socials, de les quals el moviment obrer n’és una, la més important durant els dos segles passats.
«Sempre m’havia interessat el sindicalisme, però per la precarietat laboral, des de 1990 amb treballs amb contracte, sense contracte, beques, tornar a treballs sense contracte, durada limitada i així, m’havia costat molt trobar un encaix en el model sindical que ens arribava a la gent que no estàvem dins d’una organització».
El primer contacte amb la CGT es produí en l’assemblea d’okupes de Terrassa, al desallotjament del centre social de Vallparadís, l’any 1999. «Era una època de molta barreja de trajectòries, tradicions, i una d’elles va ser amb el món sindical». Va ser, per tant, un inici d’activitat sindical «poc tradicional, molt limitada, perquè seguia sent precari i militant al carrer més que en el centre de treball, amb molta gent de diversos moviments socials».
Aquesta és una experiència important perquè posa en evidència una certa separació entre sindicalisme i les altres lluites socials, «perquè després, quan arribem al món del treball ens tanquen en nosaltres mateixos i intentem sobreviure de manera individual», subratlla l’Ermengol.
Sempre dintre d’aquesta activitat sindical poc convencional o bastant diferent de la imatge clàssica, a la UAB, inicialment via assemblees de precàries, la CGT de l’Autònoma el proposà per anar a les llistes del comitè d’empresa, essent escollit, «aquí sí vam aprendre a fer el sindicalisme com és més habitual i va ser tot un procés d’aprenentatge».
Ermengo Gassiot durant l’entrevista. Foto PV
Quins són els problemes o característiques de les relacions laborals avui?
Diria que hi ha tres principals. Primer, el clàssic i fonamental, la relació de producció en el capitalisme, amb l’apropiació privada de la plusvàlua generada pel treball. Pot sonar dogmàtic, del segle XIX, però és això empitjorat, el cert és que les rendes del capital superen en els últims anys per primer cop a la història les rendes del treball, ho podem veure qualsevol estadística, fins i tot d’organismes internacionals, gens sospitosos de ser revolucionaris. Vol dir que la part de la producció que es queda algú en virtut de ser propietari dels mitjans de producció és molt superior a la que ens quedem els treballadors i treballadores que som els que fem la producció.
Altra cosa és com això es manifesta, i aquí hi ha hagut canvis. Un molt important, des de fa uns 30 anys, que estem en un procés de desregularització de les relacions. Després del període de guerres, el moviment obrer va tenir força, no de fer la revolució, però sí d’obligar el capital a signar pactes i acords favorables. Ara, però, el capitalisme se sent fort com per prescindir. I tenim els contractes laborals molt curts i situacions molt més variables per a les persones treballadores.
A més de la pèrdua de drets, les circumstàncies tant canviants dificulten cohesionar-nos. Costa molt també consolidar els espais de lluita i resistència.
Després, hi ha la derrota viscuda d’identitat de classe, un canvi en el reconeixement que tenim de nosaltres mateixes com a classe treballadora. Ara tenim més identitat com a veïnes d’un lloc o com altres formes de cohesió, i això fa que costi molt més participar en els conflictes laborals.
Finalment, hi ha consolidat un model sindical a imatge del de la política actual, basat en la delegació i que ha permès el sorgiment d’una elit o una professió gairebé sindical que s’encarrega de gestionar els problemes de la majoria en nom d’aquesta majoria.
Com expliques aquests canvis?
En última instància, crec que el corrent hegemònic del moviment obrer a nivell polític durant la segona meitat del segle XX renuncià a fer la revolució i es conformà amb un pacte i certs espais de participació. I això ha acabat provocant la desmobilització de la nostra força que és la força de les mans dels milers i milers de persones que som la classe treballadora a nivell mundial.
El món del capital se sent cada vegada més fort per fer la política que volen. Ho veiem a la producció, per exemple, a les gran factories es reorganitza el treball fonamentalment pensant en la productivitat i creixement de capital, no en les condicions físiques de les treballadores ni la conciliació familiar… Un exemple, l’últim acord interprofessional de Catalunya, signat pels sindicats majoritaris CCOO i UGT i les patronals, aposta per la flexibilitat de la jornada en funció només de causes econòmiques.
Així, creus que cal recuperar esperit de classe, perspectiva de conflicte?
Hi ha una classe treballadora, és innegable, com he dit, i també els canvis que han fet que estem en aquesta situació; i encara que la forma de producció ha canviat molt i ens ha dispersat. Cal, per tant, replantejar-nos què és la classe treballadora; hauríem de pensar, per exemple, que mai, ara tampoc, s’ha considerat el treball domèstic com a treball, quan és un element estructural del manteniment de la societat.
En tot cas, és evident que la majoria de la població depenem per viure de la venda del nostre treball. I sinó, en el millor dels casos, a demanar subsidi públic o algun sistema de caritat. En aquest punt és igual la classe treballadora d’ara i la del segle XIX. Ha canviat la manera com venem el nostre treball o el lloc on el venem.
Per exemple, han augmentat els falsos autònoms, algú pot pensar que ja no hi ha assalariades, però aquests falsos autònoms treballen per a grans empreses o també, i això és aberrant, per a l’administració pública. Quina relació hi ha en aquests casos? La mateixa: venda de treball. Ara, però, amb la forma d’un factura només pel servei, i qui contracta la feina s’estalvia tota responsabilitat. En molts casos, directament no hi ha ni contracte, però això no modifica la relació econòmica que hi ha, només el reconeixement polític d’aquesta relació econòmica.
És la precarietat, les treballadores venem treball que ens paguen amb contracte o en negre, un contracte que pot durar un dia, dos, deu… El problema és que no tenim la capacitat d’imposar el reconeixement d’aquesta relació que passaria per un contracte indefinit. El precarietat, que es diu, és un reflex de la nostra debilitat en la lluita de classes.
Creus que els nous moviments consideren important el conflicte del treball per entendre les relacions socials i plantejar alternatives?
El primer moviment social de la història contemporània i el més potent que hi ha hagut és el sindical, i no crec que sigui correcte separar-los, tot i les característiques específiques. Històricament hi ha transferència de militants i coincidència de lluites. Ara, els altres moviments socials han tingut una perspectiva més de classe mitjana, de voler garantir la fal·làcia que tothom pugui participar políticament del sistema, mentre el moviment obrer deia: ep! Aquest sistema es fonamenta en la desigualtat i l’exclusió, és impossible que tothom pugui participar en igualtat, perquè hi ha l’explotació, per més desig que en tinguem.
Aquesta transferència de militants entre espais, tot i ser molt diferents políticament, la veiem per exemple quan la II República, militàncies compartides a ERC i les organitzacions anarcosindicalistes.
Al 15M hi ha una mica també de barreja. Es van barrejar molts discursos, un netament anticapitalista amb una altre de ciutadania. Després, això ha anat quallant en diferents opcions. Però a les places vam conviure gent que compartíem el malestar amb la realitat i que teníem un discurs plural i divers i fins i tot contradictori.
Què destacaries de l’experiència, del moviment tot plegat?
Elements molt positius, la capacitat d’unió i de diàleg entre tradicions diverses, el fer del dia a dia el punt de trobada d’aquestes tradicions enlloc d’un debat entre cúpules i un pacte ideològic; i sobretot, l’acció directa.
De vegades es pensa que aquesta és cosa de contenidors cremats o vidres trencats, i jo no nego que això hi sigui o pugui ser, però l’acció directa és quan un col·lectiu, en aquest cas, de classe treballadora o d’algun sector social defineix un espai de participació política a partir del seus propis interessos i a partir de la seva pròpia realitat.
I en aquest sentit les places van ser un espai de fer política a partir de la realitat de la gent que hi havia a les places i negant o en oposició al sistema institucional que havia alienat aquesta possibilitat de fer política que tenim totes les persones, i segurament aquest va ser l’element més positiu i crec que va ser el que més va preocupar al sistema polític actual.
Crec, al temps, que hi ha en curs algunes formes polítiques d’intentar canalitzar el sentiment que hi va haver al 15M i les indignades, molt institucionals i que poden ser una resposta per intentar desactivar aquesta acció més directa.
Enmig d’això, la classe obrera i el sindicalisme continuen sent clau de volta. El lloc on més costa fer política és el del treball, les empreses. S’explica per vàries raons: allà on et guanyes les garrofes és molt difícil plantar cara perquè el risc és molt gran. No és el mateix discutir amb un antiavalot a una mani que amb el meu jefe que em pot fer fora perquè faig una reivindicació. En el treball, a més, compartim espai amb gent que no necessàriament pot tenir la nostra afinitat ideològica, allà l’afinitat que ha de tenir és a partir de les condicions de treball, del dia a dia, que no té perquè ser que em sento anarquista o okupa… i això sempre costa, sobretot quan la identitat la tenim definida en altres espai de fora del món del treball.
Però és cert, també, que la gent dels moviment socials de finals del 90 i primers 2000, que hem sigut filles de la precarietat i no hem tingut, en la mida en què hem anat voltant per molts llocs de treball, temps suficient per crear aquesta identitat classe, veiem una mica com ha anat canviant això, i a partir del 2007 gent militant de moviments socials alternatius en la mesura en què comencen a tenir feines una mica més estables progressivament anem obrint espais de militància sindical. És, al menys, l’experiència de la CGT-Catalunya, amb un secretariat permanent bastant jove per ser món sindical, que reorienta la pràctica sindical, obrint i actualitzant la lluita.
Els canvis s’han notat? Per què la CGT continua sent la tercera força sindical amb distància?
El problema principal és que hi ha molt poca gent que senti el sindicat com a una eina seva, en el pla quotidià, i que se senti que és part. En l’Estat espanyol i Països Catalans hi ha una taxa de d’afiliació molt baixa. D’altra banda, sovint la imatge de la delegada sindical està mal vista, es veu com un vividor que fa molt temps que no es presenta al lloc de treball, que passa més temps reunida amb els caps, els encarregats i administradors, i al final que no queda clar d’on surten els acords que condicionen la vida de les persones treballadores.
El model de la Transició és un model de delegació que crea una espècie de casta. Això s’ha de canviar. Perquè, a més, el descrèdit del sindicalisme, dels sindicats majoritaris, ens afecta a tothom, a tots el sindicats, per més que no són iguals. Alguns intentem no tenir alliberats, i per exemple en el secretariat permanent de la CGT qui no està aturat és un treballador en actiu i va al lloc de treball cada dia, independentment de la responsabilitat orgànica al sindicat.
També és cert, en tot cas, que les coses estan canviat. En els darrers anys els sindicats majoritaris han perdut delegades, més del 18%. Nosaltres hem tingut un augment modest, del 3%. Però si consideres que s’han destruït milions de llocs de treball i crescut molt l’atur, aquesta relació percentual de representació sindical es mostra més favorable encara al canvi. Clar que és un canvi molt més lent que no pas el dels parlaments o municipis, que és més ràpid. Però s’està donant un canvi i és sostingut, està canviant l’equilibri de forces en la representació.
Cal tenir en compte, a més, que la Ley Orgánica de Libertad Sindical, crea condicions favorables al domini dels dos grans, CCOO i UGT, dificultant molt el creixement d’altres.
D’altra banda, una cosa és tenir majoria de delegades i altres ser els sindicats més forts. Hem de pensar com mesurem la força. A data d’avui, tot i la poca conflictivitat, les lluites importants, com la vaga de Giró a Badalona, la vaga d’autobusos a Viladecans, la vaga dels socorristes de les platges de Barcelona, el conflicte a la UAB, el meu centre de treball, les empeny la CGT, sovint en solitari.
Aquest sindicalisme ens ha fet guanyat gairebé un 40% d’afiliació en els últims 5 anys, mentre els majoritaris n’estan perdent, però estem lluny encara. Clar que, també és cert, que nosaltres no oferim assegurances ni descomptes en agències de viatges o cursos de carnet de conduir, no som un sindicalisme de serveis, som de solidaritat i lluita.
Resumint, hauríem de dir que, amb capacitat limitada, qui té més capacitat d’obrir conflictes petits, però conflictes al capital, som nosaltres. Clar que això no és cap alegria, perquè el desitjable és que fossin els sindicats majoritaris.
Hi ha dispersió sindical creixent? Cal coordinació? Quin sindicalisme cal fer?
Una certa dispersió no té perquè ser negativa. El problema dels intents de coordinació és que sovint no ha quedat clar l’objectiu. Això entronca amb com pensem el sindicalisme. Primer, ha de ser una eina per a les treballadores que més estan patint l’explotació laboral, les precàries o sense contracte reconegut i la gent que treballa sense drets bàsics, com pot ser dones i la població migrant. I ens preocupa que aquesta gent no sigui la majoria de l’afiliació dels nostres sindicats sinó més aviat el contrari.
Tenim molt clar que cal definir espais propis d’acció sindical més enllà dels comitès d’empreses, sense negar la seva utilitat, però hem de fer que l’acció sindical no passi única i exclusivament per aquests. Això vol dir fer una acció sindical al marge de la legalitat, de la norma. O sigui, dos coses: mentalitzar-nos de que l’acció sindical no passa només pels mecanismes legals, sinó que, més important, per la pressió política que facin els treballadors i treballadores.
Això vol dir assumir que com a sindicalisme la nostra és una acció coercitiva o de pressió, de la mateixa manera que l’empresari ho fa en el conflicte laboral. Hem de tenir la capacitat de pensar que la nostra acció sindical ha de buscar ser forta a partir dels nostres mitjans, de l’acció directa i formes d’organització.
En el món de la precarietat, al temps, això ens obliga, a banda de l’organització sectorial, a definir formes d’organització territorialitzada, que en teoria la CGT ja les té, com les federacions locals i el sindicat d’activitats diverses, però s’haurà d’enfortir molt més això.
Haurem de trobar formes d’acció en els barris i això ens portarà a trobar-nos més amb els moviments socials, en assemblees de barri, grups de joves, etc. Aquesta acció sindical ha de buscar la força per pressionar als patrons a fer allò que considerem que s’ha de fer.
Hem de tenir de definir el nostre programa en relació amb una institució i lloc concrets, començant per allò més bàsic, definir col·lectivament, en espais assemblearis, horitzontals, en el lloc de treball o el lloc del territori concret de les afectades per aquella realitat. Perquè la realitat va més enllà de l’empresa on treballem, implica altres empreses i les veïnes del barri, les companyes del moviment, etc.
En la resolució dels conflictes no estem sols, cada petit conflicte és un conflicte de totes, i la victòria a l’empresa X és una victòria del conjunt de la classe. Hem de recuperar la solidaritat, una solidaritat que neguen la llei sindical i el decret de vagues de la Transició. Això comporta replantejar les regles del joc a partir d’aquests tres vectors: acció directa, participació horitzontal i per tant decisió horitzontal i suport mutu. I això no és res nou, són els principis bàsic del sindicalisme obrer de caire revolucionari que tan important ha sigut a Catalunya durant part del segle XX.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari