Romina Garcia i Ricard Bellera presenten l’estudi. Foto CCOO
En el 2016 augmenta en 39.000, fins a sumar 382.000. La precarietat, el treball a temps parcial i la reducció de les prestacions socials incrementa la xifra dels que tot i tenir feina no poden cobrir les seves necessitats amb el seu salari. Són conclusions d’un estudi de dades de l’INE realitzat per CCOO de Catalunya, fetes públiques aquest mes de juliol.
El problema de les estadístiques no és que siguin mentideres, sinó que, com la realitat, es poden llegir o mirar de moltes maneres. Així, un estudi del sindicat CCOO sobre dades de l’enquesta de condicions de vida de l’Institut Nacional d’Estadística (INE), mostra que, a Catalunya, l’any 2016 hi havia un total de 382.000 persones treballadores que tot i tenir feina es troben en risc de pobresa. Més dades: hi ha més de 95.000 llars sense ingressos laborals. Dit d’altra manera, el risc de pobresa i exclusió laboral arriba al 23,6% de la població.
El límit considerat per pertànyer a aquesta classe social és ingressar menys de 10.054 euros per llar, o sigui 837 euros mensuals.
L’estudi (Una aproximació a la pobresa en el treball) presentat per Romina Garcia, responsable de Mercat de treball i Polítiques d’ocupació de CCOO de Catalunya, i Ricard Bellera, secretari de Treball, Economia i Estudis del sindicat, analitza des de fa tres anys la pobresa de la gent que té feina, un que abans del 2008 era gairebé desconegut o en el qual no s’havia posat massa la vista, però que hores d’ara està instal·lat amb força a Catalunya.
Posa en evidència l’anàlisi de les dades que tot i els discursos sobre el creixement econòmic, les xifres de pobresa dintre del treball no paren de créixer. El 2013, en els moments més durs de la crisi, hi havia 335.000 treballadores per sota del llindar de la pobresa. La xifra absoluta va augmentar a 346.000 el 2014, va baixar lleugerament, menys de 3.000, i el 2016 remuntà en 39.000 persones, de manera que actualment hi ha un 12% de la població ocupada en risc de pobresa.
O sigui, clar i català, tot i la dita recuperació econòmica, cada cop hi ha més persones abocades a l’exclusió social, sense possibilitat de revertir la situació.
La taxa de temporalitat equival a gairebé 22 de cada 100 persones que treballen. El treball a temps parcial ha pujat fins al 14,2% mentre cau l’ocupació a temps complet. Dins del treball a temps parcial, un 56% és involuntari, el que vol dir que més de la meitat de les persones que treballen a temps parcial voldrien fer jornada completa, però no els deixen.
La citada xifra de 95.000 llars sense ingressos laborals, es tradueix en 195.000 persones vivint en llars sense ingressos laborals. Tot plegat, fa que la taxa de pobresa i exclusió social se situï a Catalunya en el 23,6%.
Altres dades significatives: 457.000 persones treballadores estan sobre qualificades per al lloc de treball que ocupen. Al costat de 556.000 aturades, segons dades de l’EPA (Enquesta de Població Activa), un 14,9% de desocupades.
En el capítol de motius, destaca l’estudi que la pobresa laboral es produeix com a conseqüència de diversos fenòmens, com són la destrucció d’ocupació, la precarietat de la nova feina que es crea a partir de la crisi, la caiguda dels salaris i la desprotecció social que es veu amb claredat quan, com a conseqüència de l’esgotament dels subsidis d’atur les persones passen a cobrar prestacions assistencials.
D’acord amb les conclusions de Garcia i Bellera, la baixada de les xifres de l’atur s’expliquen en bona part pel desànim de les persones que veuen com s’ha esgotat l’ajut econòmic i perden l’esperança de trobar una feina que els permeti reintegrar-se al món laboral.
Conclouen, al temps, que una de les «alternatives» a la situació do pobresa laboral seria un «augment de salaris», que podria tenir diversos efectes, com és la reanimació general de l’economia, efecte que avalaria sobradament un estudi del Consell Econòmic, Social i de Treball (CTESC), de la Generalitat, segons el qual el 80% de l’economia catalana depèn de la demanda interna.
Altra conseqüència de l’augment de salaris, segons els responsable de l’estudi de CCOO, seria reequilibrar els comptes públics i, així també, assegurar les prestacions socials.
Clar que, per això, afegeixen, caldria «revertir les dues reformes laborals; invertir en models econòmics de valor afegit i incrementar la protecció a les persones, amb actuacions com la Renda Garantida de Ciutadania. També seria imprescindible apujar el Salari Mínim Interprofessional (SMI)». O sigui, tot el que la patronal no vol. El que col·loca el problema en el terreny de la lluita sindical i social, sense la qual difícilment es poden produir avanços, ni tan sols per jocs de força en les meses de negociació.
En tot cas, l’estudi és molt definitiu quan assenyala que sense les intervencions esmentades el risc que no es pugui aprofitar de cap manera l’actual cicle expansiu. Encara i el fosc horitzó immediat, des de CCOO valoren positivament el que consideren «l’aposta per l’impuls de la indústria a Catalunya, un sector amb possibilitats de valor afegit i que crea ocupació estable i amb uns salaris més alts que la mitjana», o sigui el Pacte Nacional per a la Indústria.
Redacció/Agències
Deixa un comentari