Manifestació, d’Antonio Berni
Un dels eixos de les formacions polítiques que protagonitzen des de fa temps els processos de dretanització política és prendre la iniciativa en la qüestió laboral. Per paradoxal que pugui semblar, aquestes formacions ―se les descrigui com a neo o postfeixisme, dreta radical, nacional-populisme, neoliberalisme autoritari, social-identitarisme, etc.― són unes de les que porten de tornada a l’actualitat la qüestió del treball. I per això són insistents en què elles li parlen a la “nació que treballa” (als treballadors de mans encallides, a l’Espanya que “tira el resto”, a la Catalunya que matina…). Adopten una vestidura obrerista que, de moment, és més retòrica que activa, però el discurs moralista i desclassat sobre el treball que enclouen pot arribar a ser eficient i ubic, i pot mostrar una capacitat important de construcció cultural i de socialització política.
Aquest obrerisme tort d’ultradreta, amb certs trets de rebuig a “l’establert”, no és cap novetat, el trobem també en altres etapes del nostre passat. Així, per exemple, en la dreta feixistitzada que representava Ramiro Ledesma Ramos, fundador de les JONS i que va teoritzar el nacional-sindicalisme, aquest element havia de servir per a la mobilització de les masses obreres i per a la construcció d’un Estat sindical. Ara bé, crec que en l’actualitat el seus components “impugnadors” han adoptat noves vies i arguments.
Quant al que aquí volem plantejar, com manifesten la seva concepció del treball i de les relacions sociolaborals aquestes formacions polítiques? Podríem dir que indirectament. Crec que ho fan d’una manera subtil invocant el “problema de la immigració” i el “conflicte del gènere”. I per això mateix, quan plantegen insistentment tant un com l’altre “problema”, hem de sospitar que s’estan incubant assumptes d’abast molt més gran.
La dreta radical (i la més “tèbia”) carrega, efectivament, contra la immigració, i ho fa de forma obsessiva, però cal suposar que en realitat està enunciant, i ocultant a un temps, el veritable rerefons, que és la qüestió del treball, i la seva estricta (i sinistra) intenció d’apropiar-se, primer discursivament, de l’espai del treball per, així, intervenir de manera més efectiva en l’estructuració del món laboral. Es tracta d’aconseguir cert control sobre el mercat laboral i sobre les formes de protecció social associades al treball, contribuint a la imposició de relacions socials i laborals regressives i autoritàries.
I quan l’emprèn contra el que anomena la “ideologia de gènere” està expressant una determinada concepció de la divisió sexual del treball i la seva forma d’entendre el treball de reproducció social. Observem, a més, que aquests dos tòpics del seu interès ―immigració i gènere― s’enllacen amb un altre dels malsons “culturals” i polítics amb que tracten d’alarmar, em refereixo al que qualifiquen com el “suïcidi demogràfic”,”el gran reemplaçament” o els “nous colons”.
Vull insistir que aquest intent d’ocupació de l’espai del treball forma part del projecte d’apoderar-se de la bandera de la “protecció social” i d’una determinada forma de solidaritat endògena, concebuda estretament com una solidaritat nacional subordinada a certs valors (moralitzants) del treball. I l’element obrerista ha de contribuir a aquest propòsit creant la il·lusió d’un model polític que “neix de baix a dalt”.
D’altra banda, la recerca d’un activisme distintiu té el seu complement, i el seu repte potser més immediat en el cas espanyol i català, en la construcció d’un municipalisme propi, com a forma d’arrelar socialment a través del mitjà local, i per a aquest propòsit intenta instrumentalitzar tota conflictivitat “particularista” veïnal, sobretot si guarda alguna connexió amb la realitat migratòria.
Per guanyar terreny, aquest activisme (antisindical i que salta sobre el factor classe), que diu “baixar al carrer” o “estar a prop de la gent”, pretén investir de contingut social el seu ideari. Necessita transmetre la idea que ells estan en condicions d’oferir un espai d’estructuració social per als treballadors, en particular per als més amenaçats o empobrits, en tant que “víctimes” de les asprors de la desnacionalització dels fluxos econòmics. Fan així una curiosa crida a la revolta dels “perdedors”, una altra de les seves expressions fetitxes, als quals aquestes dretes volen fer creure que amb el seu suport tindran “reconeixement”. Ara bé, crec que caldria introduir aquí un matis important, i és que potser no es dirigeixen tant als anomenats perdedors sinó als que es perceben com els següents perdedors o els que tenen quelcom a perdre.
Aquesta construcció discursiva dels “perdedors” té també el seu correlat en termes de gènere: la dels “homes” amenaçats amb ser desplaçats al territori de l’alteritat. S’al·ludeix, així, amb formes més o menys velades o directes al sentiment del mal causat per la virilitat contínuament sacrificada, fins i tot patologitzada per la “ideologia de gènere” que ells denuncien. És, com hem esmentat anteriorment, una altra de les cares de la seva resistència a tota alteració del treball generitzat de producció i reproducció social tal com està establert. Si tal “ideologia” menyscaba la sobirania dels “homes”, ells, en canvi, volen rescatar la identificació (idealitzada) de certa cultura del treball assalariat amb la masculinitat i el “respecte” social.
No és impensada la invocació als “perdedors”. Cal adonar-se que la por de perdre pot ser més mobilitzadora que l’anhel de guanyar. Allò per guanyar no té en els temps que corren el mateix poder de ressonància en aquells que en altres moments podien desafiar col·lectivament allò que està establert, en particular, el mandat i l’ordre del treball tal com estan configurats.
La intranquil·litat per l’amenaça de perdre quelcom (i aquest “quelcom” concebut com una “fita individual”) està en l’origen de molts processos polítics reactius. La “rebel·lió dels inclosos” que es fonamenta en la ansietat davant l’eventualitat de la caiguda o el desclassament és bàsicament una ratificació dels valors socials dominants, i per això susceptible de cooptació per tals forces polítiques. I clar, com era d’esperar, aquest esquema interpretatiu conté implícitament el missatge que no és el moment de “demanar més”, per contra ara el que toca és “voler menys” (és a dir, “treballar més i més dur”).
En definitiva, amb una mescladissa de components etnificats i generitzats enllaçats als de classe, la seva retòrica contra la desnacionalització econòmica en realitat serveix per sostenir sobretot un nacionalisme demogràfic i laboral i pugnar per un cert control sobre l’accés al mercat de treball, recreant autoritàriament les seves segmentacions i jerarquies. I insisteixo, un cop més: les seves arengues i proclames semblaran un pur placebo, però com a tal poden arribar a ser poderosament efectives com a instrument de dominació de classe i gènere en temps de desarticulació social i d’atròfia política.
Juan de la Haba Morales, Professor de sociologia a la UB
Deixa un comentari