Floreixen propostes per sortir de l’euro i fins i tot de la Unió Europea. Propostes i plataformes de lluita que abandonen els espais de la marginalitat i la foscor mediàtica, acadèmica i política. No només és la CUP, també altres organitzacions catalanes i d’altres països; aquest mes d’octubre va tenir lloc a Barcelona una trobada internacional, convocada per la Campanya Eurostop, que es plantejava, primer, aprofundir en l’anàlisi de la situació, circumstàncies i conseqüències de la implantació de l’euro per als països del sud d’Europa. Segon, entrar ja en el terreny de les propostes per sortir-ne d’aquest club, “millor fent pinya”, aconsellà el portuguès Antonio Avelãs, coordinant-se.
Van participar a prop de 200 persones, entre les quals delegades de moviments socials i polítics de França, Itàlia, Grècia, Portugal, regne d’Espanya i de Catalunya, al saló d’actes del centre cívic Cotxeres de Sants. D’acord amb les dades recollides a la web, a l’entorn de 15 mil persones haurien seguit les jornades per Facebook i per l’streming de You Tube.
Arcadi Oliveres intervenint en la trobada en favor de sortir de l’euro, el 10 octubre, a Sants. Foto: PV
Presentaren ponències les següents persones: Diosdado Toledano, Pedro Montes, Alejandro Andreassi, Arcadi Oliveres, Miguel Manzaneda, Albert Medina, Ramon Franquesa, Andrès Piqueras, Antonio Avelãs, Joan Tafalla, Jacques Nikonoff, Josep Bel, Josep Manel Busqueta, Mauro Casadio, Vincent Brousseau, Hèctor Illueca, Luciano Vasapollo, Antumi Pallas, Jorge Amar y Stuart Medina, David Fernàndez, Joel Perichaud, Marco dell Monache, Àlvaro Aguilera, Rosa Cañadell, José Luis Centella, Moreno Pasquinelli, Àngeles Maestro, Ricar Juan, Ginés Fernàndez, Annette Mateu Casado.
El conjunt dels texts (disponibles a la web) ofereix un bon nombre de motius i raons, d’anàlisis i de propostes, que van des d’allò més concret i detallat d’un eventual procés d’abandonament de l’euro i posada en funcionament d’una moneda alternativa, fins a propostes més abstractes i ideològiques defensant una Europa de pobles sobirans. Finalment, la trobada aprovà un manifest (llegir abaix) per donar continuïtat i impulsar el desenvolupament d’un ampli moviment en el conjunt dels països europeus, no només els del sud o els dit PIGS.
El proper mes de novembre, es reunirà a Roma una altra conferència internacional que donarà continuïtat als treballs de Barcelona, tot recollint la veu d’aquells moviments i organitzacions que criden: Pobles d’Europa, Aixequeu-vos!
Es veia venir…
Dir que la crisi de l’euro es veia venir des del principi pot semblar ara molt fàcil. Però moltes se’enrecordaran que en aquells anys de la implantació de la moneda comú molta gent humil i sense coneixements d’economia, tot i ser tant cool formar (en teoría) part dels socis de la unió monetària, de l’euro que suposadament hauria de treure-li l’hegemonia mundial al decadent dòlar, ja sospitava que allò no podia ser bon negoci. O dit en altres paraules, que ningú no dóna un duro per quatre pessetes, i menys encara un euro.
Però no eren només persones ignorants o poc europeistes. Economistes amb prou reconeixement, malgrat ser aquell corcó que no para, com ara en Pedro Montes o l’Arcadi Oliveres, ja advertien dels perills i avui ho poden recordar. Afirmà el primer que “la unió monetària està condemnada a desaparèixer”, tot criticant que la “immensa majoria de les forces de l’esquerra no van ser capaces d’entendre el significat de l’euro, el seu caràcter d’arma en mans de la burgesia, la conformació d’una Europa sotmesa als dogmes neoliberals”. Considera que va ser una “entrega ideològica indigna, i com s’ha vist molt perjudicial per als treballadors i les capes socials més desafavorides”.
De totes formes, sentencià, “és impossible que sobrevisqui la unió monetària”, perquè ho impedeixen “els tipus de canvi irreversible que es van determinar en implantar-se l’euro”, i “l’endeutament general que atrapa la zona”.
“És necessari sortir de l’euro”, defensà retrucà per la seva part l’Arcadi, tot considerant que “és complement absurd establir una moneda única en una zona que no disposava encara de cap harmonització fiscal, laboral ni ambiental”. En aquest context, els països perden qualsevol possibilitat de fer polítiques monetàries, el que comporta per als estats més febres de la zona “una obligada devaluació salarial”. Emfasitzà, alhora, que tot i les declaracions en sentit contrari, “la utilització de l’euro es troba a l’origen d’una inflació encoberta”, que colpeja sobretot les classes populars.
Text íntegre del Manifest de la trobada de la Campanya Eurostop:
Declaració de la Trobada Internacional BCN 10/11 OCTUBRE 2015
Més de 130 participants ompliren la sala del centre cívic Cotxeres de Sants. Foto PV
POBLES D’EUROPA, AIXEQUEU-VOS!
Campanya EUROSTOP
L’anomenat “Pla de Rescat”, imposat per l ‘Eurogrup a Grècia, ha posat al descobert davant les ciutadanies dels estats i pobles d’Europa la veritable naturalesa de la Unió Europea al servei dels bancs i sota l’hegemonia del govern de Alemanya. Aquest episodi de guerra econòmica, de conspiració per impedir la voluntat sobirana del poble grec, provocar la desestabilització del govern grec i aconseguir la seva rendició, ha estat pels seus mètodes i resultats un cop d’estat organitzat des del centre de poder de la UE.
El somni de la Unió Europea garant del benestar social i la democràcia, superadora dels conflictes entre els seus estats, solidària amb la ciutadania més vulnerable i amb les nacions menys desenvolupades s’ha esvaït davant la realitat dels fets ocorreguts a Grècia.
Certament, la lògica neoliberal a ultrança dels “memoràndums” imposats per la Troica no s’han limitat a Grècia, també Portugal, Itàlia, Espanya, Irlanda, França, etc., han patit la brutalitat de les polítiques d’ajust i austeritat que han provocat la regressió generalitzada de drets socials i laborals, l’augment de l’atur, la pobresa i la desigualtat, i una creixent deslegitimació de les institucions de govern i representació d’aquests països davant els seus ciutadanies i pobles, la desestabilització interna dels estats que componen la UE, l’aparició de noves tensions interestatals, i intensificat les agressions imperialistes en l’entorn pròxim.
L’arquitectura de la UE es va dissenyar per a servir els interessos de les elits i del capital transnacional, i en contra de les classes populars, sense una política de redistribució fiscal que evités els desequilibris econòmics potencials i les previsibles crisis de deute dels seus estats membres. Fins i tot alguns dels anomenats “pares” de la UE han reconegut el pecat original del Tractat de Maastricht i l’error fatal de l’euro. En efecte, la introducció de la moneda única va agreujar les desigualtats o asimetries econòmiques entre els estats reforçant l’hegemonia d’aquells que, com l’estat alemany, s’han beneficiat extraordinàriament amb la seva implantació.
En l’actualitat la UE es divideix entre estats vencedors i perdedors. Els pobles del Sud d’Europa se situen en el camp dels perdedors, condemnats a aplicar polítiques d’ajust i austeritat durant decennis per pagar el deute als creditors que en provocar una espiral de polítiques recessives es converteix en impagable. Els tractats de la UE, especialment el “Pacte per l’Euro Plus” i el “Tractat d’estabilitat, coordinació i Governança a la Unió Econòmica i Monetària”, s’han convertit en els instruments legals d’una relació de dominació semicolonial entre països creditors i deutors. La bàrbara dialèctica entre creditor i deutor transformats en amo i esclau, tal com hem vist al llarg de la història, reapareix amb tota la seva cruesa en el funcionament de la UE.
Aquesta dominació no només s’ha expressat en els “memoràndums” i “plans de rescat”, si no que ha produït la contrareforma antidemocràtica de l’article 135 de la Constitució espanyola, o ha propiciat la caiguda de presidents de govern per substituir-los pels servils de torn a gust del “palau” de la UE.
L’hegemonia de les potències vencedores en el si de la UE no hauria estat possible sense la ceguesa, irresponsabilitat, contuberni, o corrupció, de les elits econòmiques i polítiques en el si de la UE. Les oligarquies vencedores han construït la seva hegemonia no només a través d’aliances econòmiques o d’interès amb la banca i sectors exportadors del gran capital dels diferents països europeus, també per mitjans ideològics i per la imposició del mite de la UE com a gresol d’una nova potència -nació garant del progrés, la pau i la democràcia, fora de la qual s’està condemnat al subdesenvolupament i la dependència. En la construcció d’aquest mite l’euro és la clau de volta, sense el qual l’edifici d’interessos i dominacions de l’actual UE s’esfondraria, això explica l’agressivitat del discurs neoliberal pseudo-religiós imperant quan estableix que fora de l’euro no hi ha salvació .
Al llarg de la història, els pobles, les nacions, les ciutadanies, les classes treballadores, oprimides per les potències imperials, colonials, autoritàries, o per governs i classes explotadores han patit un discurs similar amb l’objectiu d’aconseguir la seva resignació i submissió, però no es van doblegar i es van organitzar per alliberar-se de l’esclavitud, la tirania o la dominació. Les revolucions democràtiques i populars dels últims segles han gravat a foc una veritat: Sense sobirania popular sobre els instruments i recursos de l’economia no hi ha democràcia.
La UE realment existent és la negació dels principis de la democràcia i la sobirania dels pobles. La UE de les oligarquies protegides pel nou imperi alemany no és reformable des del seu interior. No cediran els seus privilegis i avantatges acumulades des del Tractat de Maastricht i la implantació de l’euro. Ni tan sols escolten les advertències del seu “amic americà” i del seu instrument, l’FMI, temorosos que la persistència de les polítiques econòmiques consubstancials a la moneda única acabi per arruïnar la recuperació econòmica internacional i desencadeni o afavoreixi una nova crisi econòmica internacional.
Les nacions i pobles del Sud d’Europa, per la seva especial condició d’oprimits a causa del deute, estan cridats a encapçalar la rebel·lió contra la UE opressora, antidemocràtica i antisocial, i assenyalar el camí de la llibertat i la justícia social a la resta de nacions i pobles d’Europa, per construir noves relacions basades en el respecte mutu, el pacte entre iguals i la solidaritat.
L’emancipació de les nacions i pobles del Sud d’Europa exigeix com a condicions prèvies la sortida de l’euro i la independència real respecte de la UE realment existent, per recuperar la sobirania democràtica i popular, garantir el dret d’autodeterminació, i posar en marxa les polítiques econòmiques i socials que permetin superar l’espiral recessiva de les polítiques neoliberals d’ajust i austeritat, per avançar en la transformació de la societat.
Però tota estratègia d’emancipació exigeix d’instruments organitzatius que la facin realitat.
Les organitzacions polítiques, activistes socials i persones participants en la “Trobada Internacional per la sortida de l’euro”, reunits a la ciutat de Barcelona, hem acordat convocar el procés constituent per un front d’alliberament de les nacions i pobles del Sud d’Europa, amb voluntat d’actuar conjuntament amb moviments d’altres països de la UE amb objectius i valors similars, que faci possible la sortida de l’euro i l’emancipació de la UE, la desvinculació de l’OTAN, i construir un nou projecte de col·laboració i coordinació entre estats, nacions i pobles basats en el respecte mutu, el pacte entre iguals i la solidaritat efectiva.
A partir d’aquest moment desenvoluparem els treballs preparatoris per a avançar cap a una coordinadora permanent, amb la major voluntat integradora per organitzar la propera trobada on es donaran passos concrets per constituir el front d’alliberament de les nacions i pobles del Sud d’Europa.
Barcelona 11 octubre 2015
Deixa un comentari