Les perifèries del sindicalisme

La Fundació Alternativa publicava fa pocs dies Les perifèries del sindicalisme un article de Pedro Luna on s’analitzava com l’última reforma laboral del PP havia transformat el món del treball fragmentant no només la classe treballadora sinó els mateixos processos productius i com,  a conseqüència d’aquesta degradació de l’entorn laboral,  han aparegut també noves lluites sindicals i socials que operen des de la precarietat i des del context de l’exclusió i/ o invisibilització. bA l’article es citen tres casos concrets: Les Kellys, col·lectiu de netejadores d’hotel, el Sindicat Popular de Venedors Ambulants, també conegut com a Sindicat Manter i el cas de les Putes Indignades.

Les perifèries del sindicalisme

A Sesi.

És el 21 de desembre de 2016 i en vigílies de les festes de Nadal els grans hotels de Barcelona comencen a omplir-se de turistes d’un alt poder adquisitiu. A l’hotel Hilton de la ciutat, propietat d’una multinacional hotelera amb uns ingressos anuals de 7.000 milions d’euros, el director fa d’amfitrió en un sopar nadalenc amb els seus més estrets col·laboradors. En el decurs de la celebració s’acosten unes empleades de l’hotel i li lliuren una postal nadalenca al director exigint que se les tracti amb dignitat: són Les Kellys, un col·lectiu de netejadores que mesos enrere van denunciar a la direcció de l’hotel per contractacions en frau de llei, cessió il·legal de treballadores i per les miserables condicions laborals a què estan subjectes.

Des que l’última reforma laboral del PP prioritza els convenis d’empresa sobre els sectorials, no han estat poques les empreses que han aprofitat per externalitzar serveis per via de la subcontractació per no pagar els salaris fixats en el conveni sectorial, provocant en el sector hoteler una desregulació absoluta de les relacions laborals. El resultat és el de cambreres de pis en hotels de luxe cobrant 2’15 euros per netejar una habitació, de manera que necessiten netejar unes 400 habitacions al mes per garantir-se un salari que amb prou feines arriba als 900 euros, quan el mínim acordat en el conveni sectorial de Catalunya és de 1.251 euros mensuals. Tenint en compte que la neteja d’una habitació oscil·la entre 25 i 45 minuts, i una hora si hi ha canvi de client, ens podem imaginar les jornades maratonianes que cada dia realitzen les netejadores per aconseguir un salari mínim que d’altra banda no és el que els correspon per conveni.

Les Kellys són la punta de llança d’un nou sindicalisme amb rostre de dona que sorgeix des de la precarietat laboral i des de les noves formes d’explotació originades després d’anys de reformes laborals, de decret i retallades socials que han suposat una nova volta de rosca en les relacions laborals, amb un evident component de gènere en la normalització de les desigualtats salarials i de drets cap a les dones. En paral·lel, el procés de fragmentació de la classe treballadora iniciat des de fa dècades s’ha accentuat en els últims anys. Avui coexisteixen el treballador clàssic d’origen fordista, el tècnic i qualificat, i el de l’administració pública, amb anys d’antiguitat, afiliació als sindicats majoritaris, amb drets i bones condicions laborals, davant de la treballadora precària, majoritàriament dones, joves, immigrants, parades estructurals, sense drets socials i sindicals, abocades a un mercat de treball temporal i desregularitzat.

Val a dir que les organitzacions sindicals clàssiques no han sabut advertir ni adaptar-se al sorgiment del precariat atès que les seves estructures sindicals responen més a les necessitats d’aquest primer grup de treballadors amb drets i afiliació sindical. Això unit al fet que la precarietat laboral s’ha estès especialment entre la petita i mitjana empresa, gairebé sense presència d’uns sindicats orientats gairebé en exclusivitat a les grans empreses i al sector públic, ha situat la treballadora precària en un context de desprotecció social, sindical i legal. Una de les conseqüències és la coacció permanent i personal contra les treballadores que decideixen organitzar-se sindicalment o només pel simple fet de secundar una vaga legalment convocada. Sobre elles pesa diàriament l’amenaça de l’acomiadament. Malgrat això, enfront de les amenaces i la falta de drets, ha emergit un nou sindicalisme des de la precarietat que ha demostrat que és possible organitzar-se i situar en primer pla les desigualtats que pateixen milions de treballadores precàries.

Les transformacions en el món del treball han fragmentat no només la classe treballadora sinó els mateixos processos productius en un entramat de subcontractació, proveïdores, empreses de treball temporal i externalitzacions, en ocasions en un mateix centre de treball, creant així desigualtats salarials i de drets entre treballadores que treballen braç a braç, la qual cosa ha potenciat la competitivitat entre les pròpies treballadores i la individualització de les relacions laborals. En el sector de les teleoperadores i del Contact Center la cadena de muntatge de la indústria ha estat substituïda per centenars de treballadores en un mateix espai físic separades per diminuts habitacles, sotmeses a la pressió constant dels seus supervisors i a unes llargues jornades de treball gairebé sense dies de descans. Les recents mobilitzacions en el sector han posat de manifest l’agressivitat de les direccions empresarials i el seu intent per atomitzar als treballadors entre empreses multiserveis, contractes temporals i a temps parcial, i sota sous que en alguns casos no superen els sis euros per hora. A diferència de les Kellys, les treballadores del Contact Center compten amb comitès d’empresa i organitzacions sindicals en el seu centre de treball. No obstant això, es tracta d’una presència sindical encara per consolidar en un sector que respon a una nova filosofia d’organització del treball i empresarial, sense el menor interès per la negociació col·lectiva amb les treballadores. I aquí, la situació de les teleoperadores si s’assembla a la de Les Kellys, pel que fa al menyspreu pels drets laborals de les empreses que les contracten.

Les perifèries del treball

Molt es parla i escriu sobre les perifèries urbanes i els barris de classe obrera, tan allunyats en infraestructures i nivells de renda del centre de les ciutats i dels barris de classe mitjana-alta. Però molt poc es parla de les perifèries del món laboral: treballs no només precaritzats i de subsistència sinó al marge de la legalitat i amb freqüència perseguits i demonitzats tant a nivell policial com per les institucions públiques. I és al centre d’una ciutat com Barcelona on conviuen aquestes perifèries. Aquesta és la paradoxa dels processos de gentrificació i elitització de les ciutats, la dels comerços ambulants d’immigrants sense papers, molts d’ells procedents de les perifèries de l’àrea metropolitana de Barcelona, en alguns casos ocults dins de les marees de turistes i de persecució policial però en altres casos ben visibles. Un context que sorgeix de la invisibilització de la pobresa com una de les constants en la transformació dels centres urbans en un parc temàtic per a turistes i visitants. En aquest sentit, la creació a Barcelona del Sindicat Popular de Venedors Ambulants, conegut com a Sindicat Manter, respon a les reivindicacions i necessitats d’un col·lectiu que malviu en uns carrers que al mateix temps són el seu centre de treball.

Des del Sindicat Manter s’ha reclamat regularitzar l’activitat dels venedors i disposar d’un espai a la ciutat on poder treballar, subjectes a uns horaris laborals i pagant els permisos que corresponguin. És a dir, es demana que es reconegui com a treball la venda ambulant i com a treballadors als manters. Perquè aquí rau l’arrel del conflicte: la del reconeixement d’una activitat laboral, que no només és precària dins dels marges del mercat de treball sinó fora del mateix. En canvi, l’obstinació de les institucions a situar la venda ambulant com a problema en si mateix i no com a solució fa que ens enfrontem a un altre debat: quins són els treballs socialment acceptats i a qui reconeixem com a treballadors. Un debat que s’escuda en la legalitat però que mostra les seves pròpies mancances quan permet el frau i un tracte fiscal favorable cap a les grans fortunes i multinacionals mentre persegueix amb lupa qualsevol indici d’il·legalitat dels que treballen per sobreviure.

Si bé la lluita dels manters és una lluita per la defensa dels seus llocs de treball, és també una lluita per la dignitat d’un dels col·lectius més febles de la població i de la classe treballadora. Podríem dir que és el sindicalisme dels exclosos. I és en els marges de la societat on sorgeixen aquests nous conflictes socials i de classe. Al barri del Raval de Barcelona, a pocs metres del centre de la ciutat, ens trobem amb un barri que d’una banda, es troba en un procés de gentrificació i encariment de l’habitatge, i de l’altra, és lloc de treball de la prostitució al carrer sense drets laborals ni d’associació. Són diversos els estigmes als quals s’enfronta l’exercici de la prostitució: estigmes morals, però també estigmes de caràcter laboral, social, i com en el cas dels manters, d’invisibilització i de no reconeixement d’una activitat que s’ha de recloure sota unes condicions de profunda precarietat i suportant fins i tot agressions verbals i físiques. No hi ha només un tipus d’explotació cap a les prostitutes de carrer del Raval: a l’explotació laboral clàssica cal afegir l’explotació i la violència de gènere, per ser dones immigrants i prostitutes.

Col·lectius de defensa dels drets de les prostitutes estan emergint com un nou activisme sindical. És el cas de l’associació Putes indignades en el mateix cor del Raval, que des de fa uns anys desenvolupen una lluita nascuda en paral·lel al 15M i a l’activisme de les classes populars. Prostitutes que parlen de la necessitat de dotar de drets i reconeixement al seu treball, de perseguir la tracta i les màfies de la prostitució forçada, de enfrontar-se al model d’explotació neoliberal i patriarcal, d’oposar-se a la persecució policial cap a les prostitutes que exerceixen la seva tasca en els carrers arran de les ordenances de civisme, i de empoderar i erigir-se en una nova veu dins del moviment feminista. És un activisme laboral que sens dubte trenca els esquemes. Perquè no s’atura a reclamar millors condicions de vida així com drets socials i laborals sinó que denuncien el paternalisme dels que parlen i debaten sobre la situació de les prostitutes sense comptar amb elles i la doble moral d’un sistema que d’una banda persegueix i criminalitza la prostitució voluntària de carrer abocant a la clandestinitat i de l’altra regularitza i beneficia els empresaris de la indústria del sexe amb l’obertura de nous locals de contactes que es nodreixen de la tracta. Elles i els manters representen el despertar crític de les perifèries del treball enfront d’una cada vegada menys dissimulada ofensiva classista contra les pobres i les més excloses de la societat.

Apareixen noves lluites sindicals i socials des de la precarietat laboral i des d’un context d’exclusió i invisibilització dels sectors més desprotegits. La pauperització de les condicions de vida de la població i els canvis en l’estructura productiva i laboral han afectat l’estructura de la classe treballadora i propiciat el sorgiment d’uns nous models organitzatius de les classes populars que s’entenen en l’actual conjuntura de retrocés en matèria de drets socials i laborals. Uns fenòmens, d’altra banda, poc estudiats no només pels teòrics del món del treball sinó des d’una esquerra que encara pensa en clau d’un extint Estat del benestar, i que amb prou feines analitza la realitat més enllà de la precarització de les classes mitjanes i dels conflictes laborals clàssics de la indústria. És per això que lluny de ser mers observadors, no podem sinó ser solidàries amb les lluites de les més precàries i excloses. Amb les lluites, en definitiva, de la nostra gent.

Pedro Luna. Col·lectiu Akelharre.