Lourdes Bru (Foto: PV)
L’any 2014 serà molt recordat en aquesta cocapital del Vallès. La Mútua de Terrassa, particularment, tindrà segur més motius per fer-ho, i no bons per aquesta empresa privada amb pell d’entitat sense ànim de lucre. El món donarà moltes voltes encara, de moment però (amb totes les cauteles), sense la somiada passarel·la que hauria unit la famosa torre de l’hospital amb les instal·lacions que aquest centre d’atenció sanitària tindrà a l’estació dels Ferrocarrils que s’ha d’estrenar encara a l’altra costat del pont.
Per acabar d’adobar-ho, poc abans d’acabar l’any, Mútua es va haver d’empassar una ferma i contundent denúncia del comitè de treballadores i treballadors de l’empresa, segons la qual el servei d’urgències estaria en situació d’alarma per manca personal i de recursos.
Treballant des del 1976 a la Mútua de Terrassa, la Lourdes Bru ha tingut oportunitat de conèixer molt bé aquesta empresa. Infermera des del 1979, ha treballat en quasi a tots els serveis, especialitzant-se en cirurgia. Ara fa més de 10 anys que el seu lloc és una unitat de crítics, la UVI, per a malaltes amb patologies greus i estat de salut bastant inestable amb necessitats especials.
Membre del comitè d’empresa i afiliada de la CGT, ha fet per aquest periòdic una mica de balanç tot mirant amb la perspectiva i profunditat de camp que la seva experiència li permet.
Junt amb altres companyes de treball defensaven un sindicalisme combatiu, “que no fos subvencionat i que es mantingués ferm en la defensa de salaris i condicions de treball”; va participar en la constitució, cap al 2004, d’una llista de CGT que portés endavant aquesta lluita i que es va presentar a les eleccions al comitè, traient 4 membres d’un total de 23. “Per nosaltres va ser un gran èxit”, recorda la Lourdes.
A les següents eleccions (hom parla sempre del comitè d’empresa de l’Hospital, la Torre, que no inclou CAPs ni altres centres de Mútua), van passat a ser la segona força sindical més votada, després de l’Associació Professionals Facultatius, entitat gremial, de metges només.
La Lourdes, que insisteix molt que ella no és cap dirigent sindical ni, menys, política, no fa discursos ideològics sobre el perquè de l’èxit de la central anarcosindicalista en aquest centre, senzillament explica la seva experiència i opinió personal: “quan una persona reivindica i ho fa sola, davant d’una gran potència econòmica privada com la Mútua, ha de buscar aliats per aquesta lluita”, i això és que hi havia a l’abast.
Protesta moviments socials a l’edifici principal de Mútua (Foto: PV)
“Estàvem en un servei amb molta càrrega assistencial i de feina en general, on hi havia un gran grup de gent que reivindicava millores i no érem escoltades”; en el millor dels casos aquella lletania del: es fa el que es pot, les condicions…, l’equilibri de forces… Els sindicats majoritaris, considera la Lourdes, “no anaven per on nosaltres volíem, necessitàvem un sindicat que ens recolzés però no amb una estructura piramidal, sinó horitzontal”.
Degradació de les condicions de treball i drets laborals i salarials
Doncs bé, la veritat és que “les condicions laborals han entrat en un procés de degradació, molt clarament amb l’inici d’aquesta dita crisi i pitjor després amb la instauració per llei de l’austeritat i les retallades”. Amb això, les treballadores sanitàries estan patint molt.
Clar que a la Sanitat, en general, hi ha dos temps. D’una banda, el funcionariat amb unes condicions salarials i de drets laborals particulars; després, les persones amb contractes laborals, amb altres condicions. Ha estat una reivindicació històrica aquesta: a mateix treball tenir les mateixes condicions i prestacions: “Però crec que mai s’assolirà, o hauran de canviar molt les coses, o no sé, jo ja no ho veuré…”, va dient escèptica.
La Sanitat catalana té això, hi ha una estructura una mica complicada. O sigui, entitats completament públiques, com era l’ICS, que gestiona directament la Generalitat, després els consorcis, amb gestió a vàries bandes i, encara, els de gestió privada.
Conveni sectorial a la baixa
Tot i així, hi havia un conveni sectorial que establia els mínims comuns per aquests centres, el de la Xarxa Hospitalària d’Utilització Pública (XHUP), Però es va acabar el juliol de l’any 2013 quan van caducar la majoria de convenis dels centres que formaven part de la Xarxa, com a efecte de la fi de la ultraactivitat aprovada pel govern del PP amb suport de CiU en el paquet de la Reforma Laboral, que permet que en acabar-se la vigència d’un conveni, si no hi hagués acord, l’empresa pugui passar a aplicar les condicions mínimes establertes a l’Estatut dels Treballadors.
Ara fa poc, els tribunals han sentenciat que això no és obligatori, però ja arriba tard, com a mínim s’han perdut 2 anys. Pel que fa al cas en qüestió, es van acabar les taules de negociació i a cada lloc es va fer el propi conveni, sota amenaça de que la ultractivitat ja no servia.
“Es va negociar un conveni a la baixa”: van perdre part de la paga d’objectius; es va parar la carrera professional, o sigui els ascensos per mèrits o antiguitat que repercutien salarialment ara ja no són retribuïts; l’antiguitat tampoc progressa; i van augmentar en 30 hores el temps de treball, o sigui 4 dies més a l’any per a gent que ja treballa de més i abaratint l’hora de treball. Ara, s’han tornat a constituir les taules de negociació. Està tot per veure. La Lourdes, però, no confia massa, tot i que es viu un aparent creixement de la conflictivitat.
Més que un conveni
L’agressió que ha patit la sanitat pública en aquest pocs anys ha sigut duríssima i va més enllà d’allò que pugui estipular qualsevol conveni sectorial. A la Lourdes li costa dir l’angoixa de les treballadores: “Vull aclarir que com a professional quan tu vas al teu lloc de treball, si t’agrada la teva professió, que és l’atenció a les persones, la qualitat, la professionalitat i l’eficàcia… et sents desbordat, perquè hi ha puntes de treball o perquè hi ha situacions com ara que es pot passar de la ràtio habitual a portar el doble de pacients. Hi ha situacions que són prioritàries, com codis d’infart, traumàtics i altres, el professional atén la prioritat i, per tant, tota una sèrie d’altres coses queden aturades”.
Això, quan s’han tancat llits, una planta d’hospitalització; es tanquen els CAPs durant franges horàries, es tanquen llits de l’hospital de dia d’urgències, es tanquen consultes externes. Es van tancar també els quiròfans de tarda de l’atenció pública.
Va ser tot això el que va empènyer el Comitè d’Empresa a fer el comunicat sobre el problema de les urgències. Perquè l’any passat hi va haver un brot de grip molt severa i es van col·lapsar totalment les urgències, no hi havia més lliteres ni com encabir els malalts, les ambulàncies no podien entrar a urgències amb els malalts…
Urgències, lamenta aquesta sindicalista, habitualment ja pateix, perquè és un espai on normalment els malalts estan amb lliteres al passadís, amb els familiars als espais, on s’interroga i es fan coses amb el malalt a una llitera, i per tant no es respecta la privacitat, han de fer les necessitats en espais i llocs pocs adients; on un malalt que no té llit es pot passar a urgències 3 dies a l’hospital de dia o en una llitera, moltes coses.
Llavors, emfasitza (“en veure’s desbordats, qui ja ha patit aquella situació, professionals que volen atendre en les millors condicions possibles i no li és factible) el Comitè va convocar l’empresa i se li va dir que havia de posar remei a tot això”.
En fi, “Mútua considera que el col·lapse va ser puntual i posen mesures puntuals. I els professionals consideren que hi ha dies, caps de setmana i hores en que la situació a urgències és caòtica”.
El comunicat va tenir repercussions, considera la membre del Comitè, perquè Mútua és un hospital que no li agrada ser exposat a l’opinió pública, perquè està prestant un servei públic i rep diners públics per gestionar-lo. A més, hi ha lo de la passarel·la, “que s’ha parat perquè hi va haver mobilització durant molt temps per part de la ciutadania, a les portes tots els dilluns micròfon en mà dient-li a la població que està perdent la sanitat pública”.
De totes formes, considera, això és molt poc al costat del que ve pel davant. El professional de la Mútua ha perdut entre un 25% o un 30% del seu poder adquisitiu en aquest període de retallades, assegura, i les càrregues assistencials i de feina en general són molt grans, perquè s’han retallat els recursos de tota mena. Però també perquè els processos de salut són de vegades més complicats, perquè la població viu més, és més gran, el malalt és més complex.
D’altra banda, la Sanitat, no es cansa de repetir de repetir la Lourdes, no és només cosa dels treballadors, tant o més ho és de les persones usuàries. Res de nou amb això. Com ha posat en evidència la lluita contra la passarel·la de Mútua, les lluites es poden guanyar, es pot fer que les grans empreses i institucions respectin els drets socials; però, normalment, només l’acció conjunta de les organitzacions: veïnals, sindicals, socials i polítiques en general pot garantir-ho.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari