Judit Font Redolad

A Catalunya la situació de cronificació de la pobresa està al voltant del 25% des de fa almenys 10 anys, afectant 2 milions de persones. Cap de les mesures de lluita contra la pobresa no ha aconseguit revertir mínimament la situació.

El passat 10 de març, al Parlament de Catalunya es va aprovar deixar fora la partida de 40 milions del pressupost que s’havia de destinar a fer un Pla Pilot per la Renda Bàsica Universal amb els vots de PSC, Junts, Ciutadans, PP i Vox. Aquesta prova pilot innovadora, validada científicament i reconeguda a nivell europeu (i més), amb impactes possibles més enllà de qüestions materials, ha estat descartada. Mentre que les propostes de lluita contra la pobresa segueixen sent les mateixes de fa 30 anys i es demostren ineficaces.

A Catalunya la situació de cronificació de la pobresa està al voltant del 25%, des de fa almenys 10 anys, afectant 2 milions de persones. Cap de les mesures de lluita contra la pobresa no ha aconseguit revertir mínimament la situació, a més dels condicionants estructurals i d’increment de la desigualtat actual derivada del mercat habitatge, racisme, precarietat laboral… o una pandèmia.

Les polítiques de garantia de rendes tradicionals han tingut “la finalitat d’assegurar els mínims d’una vida digna a les persones i unitats familiars que es troben en situació de pobresa, per tal de promoure la seva autonomia i parti­cipació activa en la societat.” Un fet que posa a debat el concepte de vida digna.

A Catalunya es van iniciar amb la PIRMI el 1992. En el context post crisi del 2009, un moviment ciutadà va impulsar una ILP per la Renda Garantida Ciutadana amb el lema “rescateu les persones” i 121.191 signatures. La Llei 14/2017, de 20 de juliol, de la Renda Garantida de Ciutadania, va consolidar la seva implementació el mateix 2017, malgrat reproduir alguns dels elements crítics de l’anterior PIRMI. Des d’aleshores, s’arriba només a 166.410 persones percebent aquesta renda amb dades de novembre de 2022.

El maig de 2020 en plena pandèmia, s’aprova l’Ingrés Mínim Vital com a política estatal i s’implementa el 2021. A Catalunya, d’aquest ajut s’han iniciat en tot el període 52.707 expedients, que beneficien unes 158.422 persones. Actualment, una nova proposta de Llei vol revisar els impactes i plantejament de la política vigent de RGC i alhora vol harmonitzar les dues prestacions.

En aquest sentit, la Renda Garantida de Ciutadania de Catalunya (RGC), es pot prestar com una prestació bàsica (no condicionada) o amb la prestació complementària d’activació i inserció (PCAI) condicionada a la realització d’un pla d’inserció laboral o inclusió social (que són el 92% de les prestacions). Per a sol·licitar o percebre la RGC s’utilitza com a barem el IRSC, l’indicador de renda de suficiència de Catalunya. Per a l’exercici del 2023, la Llei de pressupostos de la Generalitat de Catalunya fixa el valor de l’indicador de renda de suficiència de Catalunya (IRSC) en 614,65 euros mensuals i 8.605,15 euros anuals. Estableixen el llindar (ingressos inferiors) i alhora les quanties a percebre: 664 euros.

Segons l’IDESCAT, l’any 2021 el llindar de la pobresa se situa en els 941,42 euros mensuals, i la pobresa severa en els 593,00 euros mensuals. Les quanties de la RGC no només estan per sota del que es considera llindar de la pobresa sinó que amb prou feines incideixen en la pobresa severa. Per a sol·licitar-la, computen els ingressos per unitat familiar, el destinatari és el titular i el beneficiari és el conjunt de membres, tot i que si un membre de la unitat incrementa ingressos o accedeix a una feina, el perceptor principal perd la RGC. També queden descobertes les llars amb més d’una unitat familiar. Per accedir-hi cal estar empadronat en un municipi de Catalunya i haver-hi residit legalment 2 anys abans i tenir més de 23 anys (amb alguna excepció), excloent capes de població immigrada i joves.

Entre altres característiques, la RGC és incompatible amb el treball a temps complet, (i es redueix si és parcial) de manera que quan apareixen opcions de feina temporal, eventual, moltes persones beneficiàries prefereixen no accedir a la feina per no perdre la prestació. A banda que la inserció laboral no sempre és en condicions de qualitat salarial. És la trampa de la pobresa.

Aquestes són algunes de les incompatibilitats, falles i exclusions. Les dades mostren un progrés en les prestacions de garantia d’ingressos, però tenen importants febleses i insuficiències, tant en la gestió com en el grau de cobertura. De fet, el col·lapse administratiu fa que la resposta no sigui prou àgil precisament en situacions crítiques; manquen mecanismes de coordinació per assegurar una atenció adequada i la quantia és molt limitada en relació al cost actual de bens de primera necessitat, com l’habitatge o els subministraments bàsics.

Segons un informe d’Ivalua de 2021, analitzant l’impacte de la RGC, un 2,8% de les llars a Catalunya són beneficiàries de la RGC. Això representa un 37,2% del total de llars en risc de pobresa severa (població diana) i un 81,2% de la població elegible per percebre-la. La cobertura de la Renda Garantida de Ciutadania està per sota del 10% de la població en situació de pobresa, segons l’informe INSOCAT 13 de desembre de 2021. Òbviament, a més, la quantitat de renda transferida és insuficient i per sota del llindar de la pobresa. I pel que fa a la inserció laboral en tot l’any 2022, segons dades de la mateixa Generalitat, només 3.369 famílies, han sortit del programa per motius d’inserció laboral.

Fins aquí s’han explicat algunes característiques de les polítiques de garantia de rendes a Catalunya i s’han aportat dades de l’actualitat però diferents reflexions teòriques ja fa més de trenta anys que assenyalen les mancances i ineficàcia d’aquest tipus de polítiques. Alguns dels elements crítics són:

• La hipòtesi fallida del treball assalariat com a via de subsistència material i d’inserció econòmica. Avui en dia és erroni preveure la sortida de la pobresa a través del treball precaritzat.
• L’abordatge d’una situació estructural a partir de mesures individuals. A partir del paradigma de ”l’activació” es culpabilitza a la persona de la pròpia situació i se’n fa única responsable de la sortida.
• La visió moralitzant que es desprèn del fet de condicionar les prestacions i les baixes quanties, per no “malgastar”, “a canvi de res”, no fomentar el “parasitisme”. Una visió que estigmatitza i afavoreix i alimenta discursos de criminalització de la pobresa.
• Es tracta de polítiques públiques que requereixen desplegar serveis avaluadors i acreditadors de les situacions de pobresa. Fet que redunda en el control social, la burocratització, i a crear un sistema d’ajudes, ajudetes i tràmits que fan perdre el sentit de l’acció i els serveis socials.
• Es produeix una normalització i institucionalització de la pobresa, que esdevé una trampa amb topalls d’ingressos que són inferiors al llindar de la pobresa.

Ara, la nova proposta de llei que hi ha per a reformar la Renda Garantida Ciutadana, si bé reconeix la ineficàcia de la mesura en l’exposició de motius i destaca l’increment de situacions de pobresa, inclou algunes millores; proposa harmonitzar amb l’IMV i redestinar els recursos a ampliar les cobertures, permet la compatibilitat amb el treball però no elimina la condicionalitat, incorpora un ajut al pagament del lloguer, ofereix més cobertura per famílies nombroses i canvia alguns requisits d’accés. No obstant, no transforma de fons cap dels elements crítics de les prestacions de garantia de rendes, i manté elements bàsics de concepció de la política pública que no suposaran cap canvi substancial:

• Segueix la discordança entre la naturalesa del fenomen i l’abordatge de la pobresa. És una realitat estructural i cronificada que s’aborda des de la lògica conjuntural i de l’emergència temporal. De fet un 50% de les beneficiàries de la RGC ja de les anteriors PIRMI.
• Només es proposen mesures de contenció sense treballar profundament les causes de la pobresa i la desigualtat des d’una perspectiva interseccional. L’acció contra la pobresa implica accions dirigides als mecanismes que produeixen desigualtat i la generen, i potser és precisament per aquest motiu pel qual l’erradicació d’aquest fenomen ha estat impossible només des de la política social, ja que voldria dir política d’habitatge, abolir la llei d’estrangeria, regulació laboral …
• Segueix la hipòtesi del retorn al treball assalariat sense modificar-ne les condicions. No s’aborda la crisi del no-retorn al treball assalariat. El mercat de treball ja no es una via d’inserció, ni vida digna, per quantitat i per qualitat.
• Segueix l’abordatge individual i culpabilitzador, estigmatitzador. No generem subjectes de dret sinó subsidiaris. Es perpetua la saturació de serveis, amb serveis socials a punt de petar, on s’hi arriben a realitzar fins a 60 tràmits. Més estructura de gestió i administració.
• Es consolida la trampa dels ajuts al pagament de l’habitatge. Res canvia en termes de dret i accés a l’habitatge i es reforcen abusos immobiliaris. El preu de l’habitatge és un eix d’empobriment i no es toca, al contrari, es garanteixen les rendes per els propietaris, es manté el domini del mercat.
• Se segueix utilitzant l’IRSC com a indicador, incrementa lleument la quantia a percebre (100€), sense tenir en compte la variabilitat territorial del cost de la vida. Es transmet el missatge institucionalitzat que la cobertura social és viure amb 670€. I quan no protegeix l’Estat, ja ho farà el mercat encara que sigui amb economia submergida, explotació laboral…

Un informe de març de 2023 indicava que el sou mínim per arribar a final de mes a l’àrea metropolitana de Barcelona són 1.447 euros.

Son rendes que fan de topall per dalt, no per sota: s’han de tenir menors ingressos per obtenir-les i no cobrar més per mantenir-les. Posen al centre del debat les condicions materials de l’existència i generen seriosos dubtes sobre la voluntat de les institucions de garantir la “vida digna”.

Suposa sostenir i perpetuar el que no funciona en temes de concepció de polítiques públiques, tant en el disseny com en objectius. Fa 30 anys que no funcionen, basat en evidències.

El Pla Pilot de la Renda Bàsica Universal volia aportar noves evidències, per a noves polítiques. No s’entén que es retiri la destinació pressupostària de Pla Pilot per la RBU. Una proposta que sí que presenta una alternativa: Tan en la concepció del ciutadà, de la llibertat, de vida digna, com un projecte fort de redistribució, que gravaria la riquesa, des de la universalitat, la no condicionalitat, amb quanties més elevades, eliminaria la necessitat de serveis prestadors, controladors, acabaria amb la multiplicitats de subsidis ajudes i ajudetes, genera dret, … és conquesta. Amb les seves possibles limitacions també donem l’opció estudiar-ho.

El que no funciona ja ho coneixem i es perpetua.

https://catalunyaplural.cat/ca/politiques-per-a-pobres-el-que-no-funciona-es-perpetua/