Aquest més d’agost ens hem assabentat que el deute públic espanyol ha superat el 100% del PIB. Al marge de recordar la més que probable il·legitimitat de bona part del deute —per exemple, la corresponent al rescat bancari—, pot ser un bon moment per fer algun comentari sobre el propi significat del concepte de deute públic i el sistema monetari en el qual es produeix.
El primer que convé ressaltar és que el deute és el resultat de l’acumulació del dèficit públic, és a dir la diferència entre la despesa pública i els ingressos de l’Estat any rere any. (El dèficit és al voltant d’un 5% del PIB amb una recaptació fiscal uns 7 punts inferior a la mitjana europea.)
En un estat sobirà, però, no cal que tot el dèficit es converteixi en deute. El dèficit pot cobrir-se també amb l’emissió de moneda per part del mateix Banc Central estatal. Aquesta facultat d’emetre moneda però, va ser descartada per l’Estat espanyol al prescindir de la moneda pròpia, la pesseta, per substituir-la per l’euro. Convé recordar també que aquesta decisió no va ser consultada ni prou explicada a la ciutadania.
Amb aquesta decisió, l’única manera en què es posen diners en circulació és a través de la banca. Contràriament a com ens han explicat sempre, en l’actual sistema, conegut com de reserva fraccionària, el principal mecanisme de funcionament de la banca no és el de la recollida de l’estalvi per poder atorgar el crèdit, actuant com una mena de magatzem o dipòsit dels diners. Més aviat la banca fabrica els diners en el moment d’atorgar el crèdit, multiplicant l’estalvi recollit.
Després de la posada en marxa de l’euro, la banca és el fabricant de diners en exclusiva. Fins el punt en que els Estats, tot i ser els garants de la moneda i els avaladors imprescindibles del negoci bancari, han de demanar prestat a la banca la moneda amb la que finançar el dèficit públic i pagar els interessos corresponents. Amb això, l’Estat ja proporciona a la banca tot el que necessita per poder repartir grans beneficis als seus accionistes i sous astronòmics als seus directius: la moneda legal en exclusiva, la confiança dels clients a través de la garantia dels dipòsits i els ingressos garantits dels interessos del deute, a més d’un gran negoci addicional en la gestió dels fons d’inversió que inverteixen en el deute.
Però això no és tot. Per poder finançar el deute públic, l’Estat necessita ara de l’aprovació dels seus creditors. Això converteix, de fet, el deute en un arma política de primer ordre, impedint a la pràctica les polítiques —i els governs— que no garanteixin els interessos dels actors financers. Només deixant de comprar, o de recomanar el deute, reduint la qualificació, causen l’augment de la prima de risc i el cost de l’endeutament. A través d’aquest mecanisme, la banca internacional —els mercats, en diuen—, aconsegueix condicionar les polítiques estatals.
A la nostra ciutat també hi ha una manca de decisió política, tant al govern com a l’oposició, que manté el pressupost municipal en una situació de baixos ingressos fiscals —un 20% inferior a la mitjana dels municipis comparables— i un elevat endeutament.
Un aspecte encara menys conegut és que el dèficit públic és sempre equivalent a un estalvi privat. En altres paraules, tot aquells diners que l’Estat gasta de més per sobre dels seus ingressos són sempre acumulats en els comptes dels estalviadors, de manera que la seva riquesa depèn en grau molt alt dels endeutaments públics. Així, als principals actors financers internacionals no els preocupa tant la despesa pública, de fet, imprescindible per fer créixer les seves fortunes. Però això no impedeix que els estats endeutats quedin a les seves mans i sotmesos a les seves interpretacions sobre el que és o no és una política econòmica correcta, amb l’inestimable ajut dels mitjans de comunicació afins.
Tractant d’acostar aquesta penosa, però relativament llunyana situació, a allò que ens afecta de manera més propera, voldria destacar que aquesta dependència entre deute públic i estalvi privat és una qüestió fonamental per tractar de canviar les nostres creences i actituds respecte a la recaptació de les administracions públiques.
Les administracions redirigeixen els recursos monetaris a través de la recaptació i la despesa. Així els diners circulen per determinats circuits, permetent, si aquesta és la voluntat política, satisfer determinades necessitats essencials de la població. Però tots aquests recursos, al ser gastats per l’administració, tornen sempre a mans privades i continuen circulant reiteradament com a contrapartida de bens i serveis, satisfent necessitats més o menys importants mentre són consumits.
Això vol dir, per exemple, que molts d’aquells que critiquen un excés de despesa pública o un elevat nivell impositiu, són, moltes vegades sense saber-ho, dependents d’aquesta activitat pública. Només a tall d’exemple, tot funcionari consumeix el seu sou en bens i serveis adquirits en comerços i empreses privades que es beneficien de la moneda originada en un pressupost públic.
“En l’actual sistema, conegut com de reserva fraccionària, el principal mecanisme de funcionament de la banca no és el de la recollida de l’estalvi per poder atorgar el crèdit. Més aviat la banca fabrica els diners en el moment d’atorgar el crèdit, multiplicant l’estalvi recollit.”
Per tant, la qüestió no és tant sobre quin és el volum de recursos que decidim que les nostres administracions canalitzen —i que els països nòrdics han demostrat que poden ser molt més elevats, amb els beneficis socials corresponents—, sinó quins són els camins triats i si aquests compleixen adequadament els objectius desitjats en la redistribució de renda o la satisfacció de necessitats. En el context del nostre exemple, com és de important per la comunitat la feina d’aquell funcionari que rep els diners públics en primera instància, i com són de redistributius els impostos amb els que es recullen els ingressos.
Per últim, voldria recordar que hi ha una certa relació entre la situació fiscal de l’Estat i la fiscalitat municipal a Terrassa. A la nostra ciutat també hi ha una manca de decisió política, tant al govern com a l’oposició, que manté el pressupost municipal en una situació de baixos ingressos fiscals —un 20% inferior a la mitjana dels municipis comparables— i un elevat endeutament. Aquesta situació compromet greument les actuacions del govern municipal en el futur.
No ens hauria de fer por l’augment dels recursos públics, sinó exclusivament la manca d’eficàcia o d’eficiència amb la que són gestionats, de la qual el conjunt de la ciutadania en som, per activa o per passiva, coresponsables.
Xavier López Relat
Deixa un comentari