“No permetien la democràcia, però nosaltres la fèiem”
Autogestió i protagonisme veïnal, claus per a la construcció d’una comunitat cohesionada
A les Arenes hi havia tres cases quan, amb 13 anys, s’instal·là en Pablo Gómez amb la seva família, procedent de Ciudad Real. Era el 1948. Decidiren venir a aquest barri perquè era més barat encara que Ca n’Anglada. El propietari acceptà com a traspàs una ràdio i una bicicleta, després van anar pagant una mensualitat, 15 pessetes al principi, creu recordar aquest veterà activista veïnal. La casa, on encara hi viu, la van començar a construir els caps de setmana amb les pròpies forces.
El pla parcial d’urbanització es va començar a treballar quan es va muntar l’organització veïnal després de la riuada, cap al 1962-63, quan ja n’hi havia uns 300 veïns, però només s’aprovà el 1988. Entremig, més de 20 anys de mobilitzacions i lluites, autoorganització i construcció d’un barri que tenia quelcom de zona alliberada. Com diu en Pablo: «Llavors no hi havia democràcia, però nosaltres aquí, en certa forma sí la teníem».
Pablo Gómez, a casa seva, records i memòria, durant l’entrevista. Foto PV
La Riuada va obligar el veïnatge a pensar el barri juntes. La riera no estava canalitzada, encara era quasi tot camp, i la gent del carrer decidí fer un mur, recorda en Pablo, de 150 metres de llargada, 50 metre d’ample i 4 de fondo, per defensar les cases, entre els actuals carrers Canigó i Puigmal.
Aquella experiència serví per «constatar que la gent estava unida i ens vam plantejar de fer l’associació». Aquest veïnat unit i participatiu va ser protagonista de la construcció i urbanització del barri. Forçant, per exemple, un acord entre propietaris i promotors dels terrenys, ajuntament, contractista i la gent del barri, per asfaltar els primers 9 carrers, el 1971, pagant els promotors i ajuntament la part més important, però també el barri una part.
El febrer de l’any 1964, una assemblea convocada per la parròquia donà inici al que seria el Centre Social de les Arenes, legalitzat com entitat depenent de Càritas, en la pràctica l’associació veïnal. Es va nomenar una primera junta, amb un delegat per cada carrer. «A les assemblees venia tot el barri», recorda en Pablo, «clar, era l’única novetat que teníem».
L’arribada del capellà Alejandro Duran de Lara (posteriorment, missioner a Mèxic i dit el Chinchachoma) és una fita al barri. Va impulsar, amb la gent i connexions socials i institucionals, moltes iniciatives, entre les quals la construcció de l’escola Joan XXIII. En un terreny i amb diners que, més o menys directament, també tenen a veure amb la mediació del capellà, el veïnat va construir el local social, «el nostre local», subratlla el veterà activista, «vam treballar unes 500 persones, homes i dones, els caps de setmana», amb assistència voluntària d’arquitectes i altres professionals.
Recorda en Pablo el nivell de politització dels anys 70, «hi havia militants comunistes, socialistes, trotskistes… totes les àrees polítiques; però a les reunions resolíem les qüestions del barri i, al carrer, cadascú discutia i defensava el que volia». En concret, això vol dir que es va fer pinya per defensar el Pla, les zones verdes i d’equipaments, «es va respectar escrupolosament». Aquesta unitat, garanteix, va ser la que convertí l’AV en «un poder real».
Amb el nou govern elegit per votació democràtica, encapçalat per Manel Royes, les condicions, objectivament, milloraven a l’hora d’aconseguir avançar el pla parcial d’urbanització del barri, assegura en Pablo. Però «els promotors també jugaven» i van fer servir el seu poder. Abans de limitar la zona, Les Arenes-La Grípia-Can Motllor, ja havien fet una reparcel·lació efectiva, «uns anys fent-ho, nosaltres recorríem, però no estava delimitat i perdíem. Quan el 1988 s’aprovà el pla parcial, ja havien venut el 50 o 60 % dels terrenys i no havien de pagar la despesa d’urbanització».
En aquesta línia d’autogestió, l’AV va crear també una mutualitat, «perquè venia la gent per queixar-se que les quotes d’enterrament anaven pujant», i el 1976 es va crear, amb forma de cooperativa. En Pablo Gómez ha estat president 25 anys. Avui té més de 2.000 persones sòcies. Altres entitats i iniciatives sorgides al barri són entitats com la d’Amics d’en Ferran, organitzadora del Festival Sam Sam, de cooperació amb el Senegal, i la ONG Àngel Blau, que manté lligam amb els projectes del citat pare Alejandro a Mèxic.
Clar que, lamenta el dirigent veïnal, «també el barri ha canviat molt, ha triplicat o més la població, ara és dormitori; abans si convocaves una assemblea venia tothom i ara molt pocs». Clar que, reconeix, «abans era un problema de viure».
La riera, encara el problema més important del barri
El currículum vitae no garanteix res. Com bona part de les associacions veïnal de la ciutat (segurament del país), la de Les Arenes-La Grípia-Can Motllor també ha viscut moments en què s’ha posat en qüestió tot. En Manuel Àvila, secretari de l’actual junta, és contundent en afirmar que amb l’anterior direcció «estava tot molt parat, només feien algun curset i poc més». Parlem ja d’uns cinc anys enrere.
Manuel Àvila davant el quadre de contribucions a la construcció del local social. Foto PV
El canvi va portar activitat i moviment de nou. Però, de totes formes, l’Àvila es plany de que manquen persones per treballar a la junta: «la gent no està per la feina, menys la gent jove, la mitjana d’edat se’n va cap als 60 anys». De fet, la renovació de la meitat de la junta prevista als estatuts no es pot realitzar, reconeix, i afirma que «no hi ha molta gent que hi vulgui ser-hi, la joventut s’ha fet a un costat». No és com «abans, que hi havia una persona adulta per carrer i una persona jove», recorda encara.
Tot i les dificultats assenyalades, que afecten la major part del moviment veïnal, l’associació d’aquest barri compta actualment amb quasi 900 persones sòcies, en una població d’uns 16.000 habitants. Mentre acaben de perfilar la creació d’una aula d’informàtica, especialment orientada per a joves, hi ha tota una programació d’activitats, com són: aprenentatge i ball de sevillanes, de hip-hop i balls de saló; cursos d’anglès i, en breu de francès també; grups de conversa en català «Xerrem»; un grup de punt i, finalment, una rondalla de músiques tradicionals i el grup rocieron Voces del Camino. Per festa major, carnaval i reis es creen les respectives comissions organitzadores, perquè el barri té les seves pròpies programacions en aquestes dates.
Tots els grups funcionen de forma autogestionada i amb voluntariat. La gent que hi participa aporta una quota bàsica de 10 euros per garantir manteniment. Pel local es mou diàriament una mitjana de 50 o 60 persones, la junta fa permanència dilluns i dijous per atenció al públic.
La veritat és que no hi ha espai per fer més curset ni grups d’activitat, afirma l’Àvila, veí del barri des dels anys 1950 i uns 40 anys d’activisme veïnal i social. Però, explica amb orgull, tot es fa al local de l’AV, que és un local propi, «el va fer amb l’esforç i les mans de la pròpia gent del barri». Reben alguna subvenció pública, però només per ajudar a realitzar algunes activitats.
A l’entorn i en el si de l’associació han nascut entitats que funcionen amb vida pròpia, com la mutualitat d’enterraments, l’esplai i la Ràdio Star (100.5FM). La ràdio emet 24 hores, tots els dies, i arriben a treballar unes 80 persones, explica l’Àvila, «va començar mig en broma mig seriosament, però ja és tota una institució». La Mutualitat té oficines al local antic i obre de dilluns a dijous, de 17h a 20h.
Actualment, declara el secretari de la junta, el problema més gran i preocupant que tenen és l’abandonament de la riera, amb motiu del qual es va crear una comissió específica. Després, alguns problemes menors, però que obliguen sempre a estar alerta. Parla, en concret, dels arbres que estan sense podar i de la plaça de Chinchachoma, on cada vegada que plou l’aigua se’n du tota la sorra cap a l’avinguda. A la plaça Garcia Lorca, la major del barri, han tingut problemes d’accessibilitat i altres que, considera l’Àvila: «es van solucionant, però no amb la velocitat necessària».
Pel que fa a la comissió Riera, va començar a funcionar fa més d’un any davant la preocupació per la manca de neteja, pel deteriorament de murs i per la manca, encara, d’infraestructura suficient. La mobilització, que s’ha fet gran sumant més de 10 barris afectats i la pròpia FAVT, ha aconseguit que l’Agència Catalana de l’Aigua i l’Ajuntament de Terrassa comencin a concretar solucions i pressupostos. Tenen clar, però, que no poden abaixar la guàrdia, la comissió del barri i la coordinació a nivell de ciutat estan alerta i en moviment.
Amb la perspectiva de més de 40 anys de militància, sempre animat i alerta, l’Àvila sent, però, que «no hi ha moviment, al menys jo no el veig molt». Clar que la situació en general i de les persones en particular ha canviat molt, reconeix, però també creu que «potser les que han vingut darrere s’han trobat les coses fetes, no s’han tingut que preocupar tant com nosaltres, que des del 14 anys estàvem aquí lluitant, treballant i estudiant».
«Encara costa entendre com els canvis socials han modificat les relacions comunitàries. Una gran experiència com la d’aquest barri, amb dècades de treball col·lectiu sembla siginificar molt poc per a la gent més jove»
Pep Valenzuela
Deixa un comentari