Estem tant avesades a tenir un dia per a cada cosa, que sembla que allò que es reivindica quedi en un segon pla, com si atribuint un dia a la causa aquesta ja quedi resolta. Des dels feminismes sabem prou bé que no és així, però també som coneixedores de la importància de la visibilitat. Si bé és cert que tenim la sensació general de major conscienciació en la lluita per la igualtat de gènere, entenem que no estem en el punt on caldria. La igualtat d’oportunitats segueix sent un discurs, una recepta de bones intencions i de normes de convivència social que haurien d’estar garantides, i que en canvi continuen encara sent qüestionades. Però malauradament sabem que ser dona et situa en un pla secundari -en el millor dels casos!- i molt més precari.
La lluita feminista no és un fenomen nou. Cal no oblidar la genealogia de dones que ens precedeixen i de tots aquells cims conquerits amb l’incansable convenciment que els drets no reconeguts de la meitat de la població són una causa necessària per construir un món realment igualitari i molt millor. Activistes, sufragistes, sindicalistes, les dones de la Segona República, les que van combatre els colonialismes i les que van lluitar contra els imperialismes… Totes i cadascuna d’elles estan darrera del nostre clam actual. Perquè nosaltres també som diverses i plurals, i és precisament aquesta transversalitat la força que ens permet sumar en la lluita contra el patriarcat.
Alguna cosa devem estar fent malament quan la majoria de persones combreguem amb el discurs per la igualtat i en la idea que és urgent combatre les violències masclistes i no ens en sortim. Potser en allò que no tothom se sent còmode és en el convenciment que és necessària l’eliminació dels privilegis que atorga el sistema patriarcal, classista i convencional.
Perquè seguim sent les dones les que ens ocupem de les cures, les responsables del benestar i la perpetuïtat de l’espècie?. Sobre la nostra esquena de dones blanques, morenes, amples, velles o empobrides hi segueix pesant la tasca de vetllar pel benestar comú. El treball domèstic tan poc valorat segueix essent la bretxa que ens situa en un segon pla i, a la vegada, aquest silenciós treball esdevé la garantia perquè uns altres segueixin ocupant l’espai, el seu i el nostre.
Construir una societat feminista requereix autocrítica i, a vegades, capacitat de renúncia a aquest confort d’alguns (on algunes també s’hi senten còmodes) i mirar-nos amb les ulleres liles i creure’ns realment que les nostres diferències no han de ser desigualtats. Perquè només d’aquesta manera podem ser persones, només persones capaces de fer un projecte de vida propi, lliure i independent. Sense que el nostre nom faci la cosa o ens limiti les oportunitats. Si creiem en tot això és que pensem en el feminisme com a única opció possible. I llavors…?? El dia no fa la cosa, però potser ajuda a parar i reflexionar. El pas següent ja és actuar per transformar.
Deixa un comentari