Deliberacions i reflexions al voltant del que jo entenc que és la revolució conservadora de l’actual model capitalista de tall profundament liberal, inspirat en un convenciment quasi com un mantra o “Deus ex machina” post-modernitzat segons l’estètica més utilitària dels ideòlegs d’aquest pensament que ens està guanyant la batalla de les idees.
En l’àmbit del joc intelectualitzat de les paraules proposat i introduït per aquesta nova revolució capitalista que ens envaeix, cal advertir i arribar a la següent conclusió: “embogits, tal vegada, des de la sensació que tenen aquests nous apòstols neoliberals que ja no tenen rivals ni adversaris antagònics, els responsables d’aquesta nova fase del desenvolupament capitalista que es diu globalització, necessiten tenir advocats del diable, informadors crítics i, anònims o no de la situació econòmica present i futura, per no equivocar-se i així accelerar la conquesta dels últims objectius”.
Desitgen i tenen pressa en conèixer les baules febles i els obstacles de tota mena que pugui tenir la realització hegemònica i incontestable del nou model i per aconseguir tal objectiu, utilitzen a experts, mal anomenats -“Front científic i cultural” en les àrees següents: macroeconomia, desenvolupament de noves formes de treball, i també en ecologia, informació, avenços científics i tècnics, i en demografia, perquè aquests recodifiquin els èxits i objectius des de la seva disposició de còmplices i policies de l’esperit i el pensament.
Sota aquest prisma, i a partir d’aquesta ofensiva, sembla que s’ofereix i s’albira un dels diagnòstics més reveladors de les condicions objectives i subjectives de la situació del capitalisme i de les seves perspectives de futur.
Per comprendre aquesta hegemonia del capitalisme en la seva forma actual, cal recordar que els ideòlegs tracten del que ells denominen economia de mercat, que volen que sigui la forma assimilada per part de tothom, i així treure-li al sistema tota connotació pejorativa, dipositària del llenguatge de la lluita de classes dels segles XIX i XX.
Hem d’entendre que no hi ha denominació innocent i l’expressió “economia de mercat”, converteix al mercat en el subjecte de l’economia i en conseqüència de la política, de la cultura i de la societat. El recurs al collage eclèctic és el vehicle i el camí que fa que es redueixi la responsabilitat de les denominacions.
El nou capitalisme ni tan sols vol dir-se així i escull presentar-se com a economia de mercat, dintre d’una operació de des-dramatització lingüística que ja ens ha afectat de forma transversal a quasi tot el llenguatge crític convencional al llarg del segle XX. com son: burgesia, proletariat, capitalisme, imperialisme, classes socials, lluita de classes, que són paraules carregades de gravetat i memòria històrica i per tant sonen a sorolls dintre del canal de comunicació dominant, conceptes aquests que per la majoria de les noves generacions avui ja sonen a paraules de la prehistòria –o ja per a molts, ja ni sonen- .
El deu mercat, ja definitivament ha conquerit hi ha colonitzat el pensament majoritari de la societat. No hi ha sistema de dominació totalitari, que utilitzi el partit únic o utilitzi la dictadura del mercat, que no mixtifiqui els patrimonis fonamentals com són: la memòria, el llenguatge, i l‘esperança en el sentit de virtut laica no religiosa.
Si el marxisme i altres consciències de l’esquerra varen elaborar una imatge crítica del mercat, la situació actual marcada per una dictadura economicista vol alliberar a la paraula de tota significació negativa. Ans al contrari, la revolució conservadora presenta al “mercat” com el gran legitimador de tota classe de conductes: des de la conducta economicista fins a l’ordre sagrat de no contravenir les lleis que unes elits ens han legislat i aprovat per a tots nosaltres.
Emili Díaz
Deixa un comentari