Els propietaris, matrimoni Miguel Àlvarez i Neus Nubiola, denunciaren en Francesc per usurpació després del fallit intent de desallotjament que pel seu compte, sense autorització ni dictamen i amb violència, van realitzar en el mes de gener de 2015, acció que les persones ocupants de Can Botí, en Argemí entre elles, van denunciar immediatament.
Amb data 18 juliol, la sentència signada per la magistrada jutge del Jutjat d’Instrucció n.4 de Terrassa, Laura Gómez Lavado, “recull molts dels arguments que nosaltres havíem denunciat quan vam entrar a ocupar la casa i durant el desallotjament i la campanya de denúncia”, afirmà en Francesc.
En Francesc Argemí i persones solidàries a les portes del jutjats el passat juliol. Foto PV
Destacà entre aquests el fet que els propietaris “no han utilitzat mai la casa per anar a viure, com declaraven originalment davant el jutge per defensar el desallotjament, sinó que han utilitzat les cases per especular i enriquir-se”. La sentència diu: “ni tampoco ha quedado suficientemente acreditado que la querellante pretendiera utilizar dicha vivienda como primera vivienda o de que pretendiera efectivamente ostentar una posesión de la misma en sentido material y efectiva”.
La magistrada, a més, cita el preu de les cases i les places de pàrquing associades, que era irrisori: “Que en fecha de 27-1-2015 se otorgó escritura pública por parte de MIGUEL ÁLVAREZ ROMANO en representación de su mujer NEUS NUBIOLA, y por otro lado MIGUEL ÁNGEL SALAZAR GARCÍA Y SANTIAGO CARRERA GARCIA por el que se enajenaba las fincas con acceso por el nº 94 y 100 por un precio de 175.100 euros.”
Tot plegat, i com queda demostrat, les cases que van comprar les van vendre de seguida. “Actualment, les cases estan abandonades”, informa en Francesc, “tant la casa de la qual em van desallotjar a mi com dos baixos més que hi havia, amb alguna tàpia i tot, ple de pols, i és una vergonya que tingui així les cases abandonades, amb nosaltres estaven molt més alegres i es veia vida”.
Un altre argument interessant de la sentència és el que planteja que la via millor per solucionar el conflicte hauria estat la civil (“entendiendo esta juzgadora que dadas las circunstancias del caso y en atención al principio de intervención mínima del derecho penal quizás el procedimiento civil hubiera sido más adecuado atendiendo a la naturaleza de los hechos.”, argumenta la magistrada). Queda clar, considera en Argemí, que “els especuladors han abusat una mica del dret penal per intentar penalitzar les persones que ocupaven la casa, per intentar infligir un càstig més gran a les persones que hi vivíem”.
Recorda la persona absolta que, sobre la qüestió concreta de la usurpació, la magistrada diu que aquestes persones mai es van presentar allà amb títol de la casa i que les maneres que van utilitzar van ser, si més no, una mica irregulars: “el día que pretendieron cambiar las cerraduras de facto no aportaron documentación alguna que les acreditara como propietarios ni tampoco la exhibieron en ese momento a la policía local, que tampoco se acredita que recibiera el denunciado burofax evidenciando su voluntad de usar la vivienda como nuevos propietarios y su voluntad obstativa a que siguiera el denunciado en la vivienda; tampoco se ha acreditado suficientemente que quisieran utilizar la vivienda como propia o para terceros (pues de hecho se procedió a la venta de 4 pisos sólo 4 días después de la adquisición) con lo que la denunciante no ha llegado a ejercitar de forma clara, externa, directa y social su posesión al margen del procedimiento judicial iniciado por querella”.
O sigui, afirma en Francesc: “quan es va ocupar aquella casa ells no eren els propietaris, sinó que era d’un banc, de manera que l’ocupació era totalment legítima, una casa abandonada sense ús i que la tenen els bancs que els han “salvat” i se n’han emportat i embutxacat la pasta de tots nosaltres, aquestes cases són nostres i nosaltres l’únic que vam fer va ser retornar-les al poble, a persones que no tenien sostre”.
Després de tot això, declara en Francesc Argemí, “podem estar contents”. Clar que, matisa, “no podem dir que s’ha fet justícia, perquè això hauria passat perquè l’ocupació no hagués estat delicte i no haguéssim tingut que anar a un altre judici polític a Terrassa”. La sentència, tot i els arguments positius, defensa la propietat i “per això va ordenar el desallotjament cautelar ara fa un any i els hi va retornar la propietat als especuladors”. Ara, puntualitza encara, “també és cert que no ha volgut penalitzar més l’ocupació d’aquesta casa entenent que no hi havia elements per castigar aquesta ocupació”.
L’Argemí, conegut com a Franki, afirma que el judici ha estat, en realitat, no només contra ell sinó “en contra de totes les persones que reivindiquem l’habitatge digne, i alhora aquesta absolució no és només a mi, sinó a totes les persones que estan lluitant en la defensa del dret a un habitatge digne”. En Franki agraeix totes les mostres de suport, de les persones que van anar al judici, les que ens van ajudar al trasllat, el suport ha estat de moltes persones de Terrassa, gent del Kasalet, de SAT, CUP, de la XSP, “sense elles no hauríem pogut anar endavant ni aconseguit aquesta absolució”.
Pep Valenzuela
Deixa un comentari