Gènere: Documental
Producció: Catalana
Dirigida per: Isona Passola
El documental de ficció com a gènere cinematogràfic, no podem negar, pot ser un artefacte de propaganda, com és el cas de la pel·lícula que ara comentem. En la seva planificació i construcció, aquest documental té el caràcter i la voluntat de convèncer als ja convençuts, ja que el seu missatge és clar; en el seu contingut polític per part de tots els intervinents en el documental – personatges tots ells de reconegut prestigi en els seus diferents àmbits, tant de la política com de les ciències i de les arts -, tothom expressa en una sola direcció els seus arguments a favor del procés sobiranista que s’està vivint al país, i que d’una forma didàctica i aclaridora pretén donar resposta a les preguntes i dubtes que la majoria de la ciutadania ens fem sobre l’endemà d’una probable Catalunya independent.
Modestament, alguns trobem a faltar en aquest film documental, per fer-lo més obert, veus crítiques i també veus contraries a aquest Procés engegat. Sobre aquesta pregunta i frase, “L’Endemà”, que expressa futur, la productora i realitzadora Isona Passola ens ofereix aquest documental com a eina de suport a tot el procés d’autodeterminació que avui s’està vivint a Catalunya.
Un cop donada aquesta opinió, volem parlar de les probables virtuts del muntatge cinematogràfic, ja que creiem que més enllà de la seva finalitat, com hem expressat anteriorment, sens dubte les té. Per exemple, la construcció en un plató d’una bastida metàl·lica, que expressa i simbolitza el procés que entre tots intentem construir. Les insercions ficcionals de caràcter didàctic amb una posada en escena d’actrius i actors que escenifiquen un breu i sui generis recorregut històric per les trompades sofertes i les agressions al territori que s’han produït i que han afectat històricament a la cultura, la llengua, l’economia i a la identitat pròpia de la nació catalana, per donar suport al camí emprès (intervenen persones compromeses socialment en la cultura popular dels seus territoris respectius), així com la metàfora anecdòtica de la situació d’uns joves que escenifiquen situacions com el divorci d’una parella mixta (espanyol i catalana), amb moments de certa intensitat dramàtica de baralla i discrepància dialogada, no violenta i amb final feliç i desenllaç resolt satisfactòriament per a tots dos.
Si es pot parlar de crítica, aquesta s’obre a dos aspectes, moltes vegades contradictoris (el contingut polític-ideològic i la seva posada formal en escena), només caldria pensar en els grans documentalistes històrics en el món del cinema, Dziga Vertov o Leni Riefenstahl, el quals també van posar el seu coneixement i el seu art al servei de causes i de règims que han esdevingut reprovables, que crec que no és el cas d’aquest documental que avui estem comentant, ni en el seu contingut ni en la seva finalitat.
Emili Díaz
Comentarista de cine i col·laborador
Deixa un comentari