La natura ens va avisant des de fa anys, però les persones no volem atendre a res. Des de la posada en marxa de la Revolució Industrial amb el capitalisme com a model dominant, hem trencat tots els equilibris entre la natura i les persones. Hem fonamentat un model depredador, amb un enriquiment fàcil d’una minoria i que no té cap ètica, ni escrúpol per a carregar-se el planeta.
Tot i els advertiments dels científics, dels col·lectius, dels informes de la ONU, de la ciutadania més sensibilitzada, som incapaços d’afrontar les solucions, i anem allargant els problemes, fent fòrums i trobades, però no avancem. I els sectors econòmics dominants marquen la pauta, tot pensant a curt termini per a no perdre els privilegis que tenen. El planeta i les generacions futures els importa tres cogombres, i el que és pitjor han generat una societat individualista, egoista que no vol renunciar a res.
El model econòmic ens ha venut que la tecnologia ho resoldrà tot, no cal que ens preocupem, vivim còmodament, sobretot, la part més petita del planeta, amb un fals model de desenvolupament, d’anar reduint recursos naturals limitats, acompanyat d’un fals discurs de llibertat.
Però la natura és tossuda, i ens va demostrant la fragilitat del model de desenvolupament creat. Només un terç de la població mundial viu amb certes condicions de dignitat i una part de les necessitats cobertes, la resta viu en condicions de pobresa i misèria.
El canvi climàtic, la sequera, la manca d’aigua potable, la contaminació, la manca de recursos, la manca d’aliments, la generació de residus, i així una llarga llista de problemes mediambientals generats per les persones i les seves activitats, ja estan demostrant les nostres febleses. El discurs que els problemes mediambientals no afectaran les nostres vides acomodades, i ho podrem solucionar, ja és una farsa i una mentida. I les solucions a aplicar afectaran plenament el nostre model de desenvolupament, per molt que els responsables polítics i econòmics ho amaguin.
I anem a Terrassa, que no som una excepció, tenim problemes de contaminació, de gestió de residus i prevenció, de mobilitat, d’aigua i sequera i així una llarga llista. I el més greu, tenim un problema per afrontar aquesta situació. Encara vivim d’aquell objectiu plantejat en el Pla d’Ordenació Urbanístic de 2003, fonamentat en un absurd i fora de qualsevol referència als criteris de sostenibilitat ambiental, el creixement. Els responsables polítics parlaven ben cofois d’arribar a 250.000 habitants, com si això fos un benefici, havíem de ser la segona ciutat de Catalunya i la millor del món mundial. Encara avui ho escoltem dels responsables polítics actuals, que és una aberració mediambiental.
Però bé, ja estem acostumats als discursos contradictoris, i un exemple és l’anomenada Revolució Verda que al final no vol dir res. La veritable revolució és que d’una vegada deixem de parlar de creixement, i posem les bases per a fomentar de veritat els criteris de sostenibilitat ambiental per a fer una política de Medi Ambient que afronti els problemes.
Anar fomentant habitatge privat amb tot un seguit de promocions com el projecte de Palau Nord, tots els projectes al barri Segle XX, i els del nord de la ciutat, quan hi ha un excés d’habitatges privats, és una contradicció evident. El que manca és habitatge de promoció pública per a afrontar els greus problemes d’habitatge. Per tant, més que anar garantint el negoci privat dels promotors, cal demanar un esforç a aquest sector, perquè d’una vegada es posi al servei de la ciutat i de l’esforç col·lectiu. I els polítics municipals i dels diferents partits, d’una vegada apostin pels criteris de sostenibilitat ambiental.
Més habitatges privats i més població, vol dir garantir l’aigua i l’energia, la gestió dels residus, la mobilitat i reduir la contaminació, entre altres. Podem promocionar nous espais degradats com el Palau Nord, però amb serveis i espais per a gaudir, no calen noves promocions d’habitatge privat. No podem seguir apostant per un creixement descontrolat, perquè no disposarem dels recursos necessaris, som una ciutat depenen, sobretot, de l’aigua.
Davant d’una sequera que ens comportarà haver de prendre mesures dures, ja que aquelles que es demanen a la ciutadania a les seves llars només seran una anècdota, ja que la sequera s’allargarà i les previsions de pluja són minses, ens obligarà a ser molt curosos en promoure creixements de població de forma irresponsable, ja que els que ja hi som, patirem de la incomoditat de no tenir aigua corrent de forma continua.
I això ens obliga a replantejar moltes coses, com el Quart Cinturó, el camp de Golf que ha estat un veritable fracàs, la mala gestió en temes de prevenció i gestió de residus que no hem aplicat solucions adients, la contaminació de l’aire i la mobilitat que genera incomprensió de la ciutadania, i la gestió de l’aigua com a bé escàs i necessari, això ens obligarà a mesures dràstiques en el seu consum, la promoció de piscines particulars i altres comoditats, hauran de renunciar-hi. Haurem dentendre com a ciutadania que la nostra falsa comoditat i societat benestant, s’ha acabat. I els nostres polítics hauran de deixar de viure del discurs del creixement i el cofoisme absurd, per a fer molta pedagogia, i d’una vegada aplicar criteris de responsabilitat i compromís mediambiental fora dels discursos de paper. La natura, al final, ens ho imposarà, ens agradi o no, i la realitat simposarà.
Per sort, a Terrassa hem municipalitzat l’aigua, per tant, podem controlar el procés, a diferència de l’Àrea Metropolitana on el Psc-PsoE sempre ha estat al servei dels grans interessos econòmics, i AGBAR podrà continuar amb el negoci, que ja veurem com aplica les mesures de sequera, i com renuncia als beneficis.
O ens creiem que els problemes mediambientals ja fa temps que els tenim, i prioritzem les solucions, o cada vegada seran més greus i ja no hi podrem fer res. I al final haurem de renunciar a un benestar que és una ficció.
Salvador Pérez Riera
Deixa un comentari