Una familia de Tokio
Director: Yôji Yamada
Japò – 2013
Durada: 146 minuts
Comentari:
Acometre un remake de la gran obra de Yasujirô Ozu, “Contes de Tokio” (1953), podria considerar-se com una gosadia cinematogràfica insuperable, un projecte destinat al fracàs.
El veterà realitzador Yôji Yamada, conegut essencialment por les seves comèdies sentimentals, i en temps recents, per la seva trilogia sobre samurais, s’ha atrevit a revisar el film del mestre “Ozu” en “Una família de Tokio”, amb un resultat digne i no tant sorprenent com podria semblar, doncs la petjada d’Ozu està present en els treballs més destacats de Yamada, com ara “My Sons (1992), que podria entendre’s com un primer remake de “Contes de Tokio”.
Sinopsi
La història no és cap secret. Una parella d’avis es desplaça fins la capital des de la seva illa natal per conèixer de primera mà la situació dels seus fills: un metge casat i amb descendència; una perruquera que ha engegat el seu propi negoci i, com a principal novetat respecte el film original, un jove busca vides que acaba de trobar l’amor.
La simbiosis de Yamada amb el cinema clàssic nipó en termes de posada en escena arriba a commoure en alguns passatges, també igual que la seva habilitat per fer fluir de forma harmònica aquest relat coral.
Per contra, el tractament de les relacions i la seva contextualització en el Japó actual potser és menys satisfactori. Si el cinema d’Ozu és caracteritza per un magistral desplegament d’emocions, totes sòbries, i sempre incisives, el de Yamada sucumbeix massa sovint al sentimentalisme.
Que aquest film transiti pels mateixos temes que la seva predecessora (conflictes generacionals, deshumanització, la família com a organisme permeable) és perfectament comprensible, però que reprodueixi com una còpia les mateixes conclusions sembla la conseqüència d’una mirada massa nostàlgica i conservadora.
Aquesta pel·lícula és una agradable experiència de déjà vu que es veu incomodada per una pregunta que es pot fer l’espectador: de veritat les societats del Japó de postguerra i del segle XXI són tant semblants?
Emili Díaz
Deixa un comentari