La immersió lingüística a Catalunya ha donat uns resultats tan, tan indiscutiblement positius que, a les darreres proves de selectivitat, la mitjana d’alumnes catalans aprovats en llengua i literatura castellanes va ser del 83’30%, per damunt de la mitjana estatal, que va ser del 82’20%. Pel que fa a la nota mitjana, a Catalunya va ser un 6’41, una mica per sota de la mitjana estatal, que es va situar en el 6’45.
No cal ser mestre de professió, com és el meu cas, per adonar-se’n que aquestes són diferències insignificants. La immersió lingüística ha estat un gran èxit educatiu, social i cultural a Terrassa i arreu de Catalunya, fruit d’un consens absolutament majoritari que ha permès enfortir la situació de la llengua catalana sense afeblir la de la castellana. I tot això, sobre la base d’un respecte profund envers la llibertat de les persones i del reconeixement del català com a llengua pròpia de Catalunya, sense que això hagi significat mai tractar el castellà com una llengua estrangera. Terrassa és un dels exemples de les virtuts i els efectes positius d’un «pacte lingüístic» forjat fa més de trenta anys. Crec que, globalment, aquest pacte es mereix una nota molt alta.
Quin és el problema, doncs? No n’hi ha cap. Senzillament, no existeix. Tot sorgeix d’una estratègia partidista i demagògica que pretén utilitzar la llengua com un element de divisió social, que inventa greuges inexistents i difon tota mena de falsedats per intoxicar l’opinió pública a la resta d’Espanya.
On sí que hi ha un problema és al Govern de l’Estat, que no ha estat capaç de tractar amb igualtat, respecte i afecte les diverses llengües que constitueixen el nostre patrimoni cultural compartit. Que diferent seria tot si tota Espanya pogués sentir com a seus el català, el castellà, el basc, el gallec i les altres llengües de la península… Jo no em resigno a pensar que això és impossible, però reconec que ara per ara és dificilíssim i que estem travessant una situació perillosa, que pot implicar un retrocés històric molt preocupant.
No sóc ni seré independentista, ni tampoc anti-independentista, però sí catalanista, federalista i europeista. I d’esquerres. I vull dir que sento orgull, en especial, per la tasca feta pels socialistes terrassencs al llarg de tants anys a favor de la normalització del català i també de la riquesa i valor del castellà.
Des de l’Ajuntament hem treballat per impulsar la normalització lingüística, el català als mitjans de comunicació, la recuperació del nomenclàtor urbà i de la cultura popular i tradicional, el cinema en català, la cultura i les arts… I ho hem fet al costat de moltíssima gent, d’entitats, empreses, institucions… Sense generar tensions, amb diàleg i idees clares. I també, no cal dir-ho, sense menystenir mai el castellà ni oblidar-nos de llengües imprescindibles per a la projecció exterior, com l’anglès o el francès.
El model terrassenc és vertebrador, inclusiu i respectuós, en la mateixa línia de la immersió lingüística en el món educatiu: l’objectiu final és construir una única ciutat, molt diversa, però també molt unida i amb igualtat d’oportunitats per a tothom La meva intenció no és entrar en polèmiques estèrils, però tampoc no puc romandre en silenci. En la política no s’hi val tot i determinades qüestions no es poden tractar des del partidisme ni amb actituds sectàries. La serenitat, la prudència, el respecte, el diàleg, són les claus de la convivència i del progrés per a la nostra ciutat i per al país. Això és el que hem de preservar, per complexa que sigui la situació política: la nostra capacitat de sumar per anar endavant, d’entendre’ns, de respectar-nos, sense crear més problemes dels que ja tenim. Crec que a Terrassa ho hem fet i ho estem fent així i ens ha donat uns resultats molt, molt positius.
Alfredo Vega, Alcalde de Terrassa
Deixa un comentari