El Miquel va mirar el rellotge i es va adonar que era més tard del que pensava. Bé, serà que m’ho he passat guai, es digué a sí mateix. De fet, al començar la nit, Miquel s’havia posat guapo. Encara més: se sentia guapo. Feia temps que no sortia de mambo amb els seus amics i volia oblidar-se de la setmana.
Va tornar a mirar el rellotge i se sorprengué que ja fossin les 3 de la matinada. Apa, doncs: cap a casa. I quina mandra! Des de la Rasa, fins a les Arenes… Mitja hora no li llevava ningú. Així que acostumava a treure el mòbil i xafardejava el Twitter. Una mica per avorriment, una mica per sentir-se acompanyat. Altres vegades el que feia era trucar al Carles, que total, sempre se n’anava a la mateixa hora. Era com caminar amb algú.
Però avui el Miquel s’ha pirat abans que tothom. I dins Fackto ningú no sentirà el telèfon… Ep, doncs miraré el watsap tota l’estona… El feia sentir més segur, com quan es posava la caputxa o quan agafava les claus entre els dits amb força, dins la butxaca, com una arma, no fos cas que es topés amb una borratxussa.
A la UAB sempre havia d’escoltar aquelles noies de la darrera filera, quan vestia els texans bastant ajustats que tant li agradaven. “Si és que vas provocant, culet…”, sentia, i ell com si res, com si no se n’hagués adonat que no li treuen els ulls del paquet. Millor així, no els hi diguis res Miquelet, no pagava la pena barallar-se amb ells.
Just teclejava un watsap quan, de sobte, va començar a sentir passes darrere seu. Bé -es diu a sí mateix-, estem a un carrer, Miqui, controla’t, és normal. Així que continua avançant, carrer avall i enfila cap a casa. Però darrere seu sent les passes fermes de tacó, pam, pam, de dona dura, catxes, s’imagina Miquel, pam, pam, pam, i la sang li bombeja a cada segon amb més força, òstia, si fins i tot em sembla que estic sentint el tentineig dels seus llargs arets de plata… I accelera el pas, camina més de pressa però s’entrebanca vorera avall… Que fa aquesta dona, m’ha de seguir tota la puta estona darrera o què coi passa…
Les cames li fan figa. Tremola. Però l’Eulàlia, a la fi, se n’adona que està espantant el Miqui… L’està violentant –malgrat que sigui sense voler-, al caminar en la foscor darrera seu. Ja siguin 3 metres o 13… A la fi se n’adona i accelera el pas. El vol sobrepassar ràpidament i que s’acabi ja la tensió que –intueix ella- deu estar passant el Miquel. La (auto) percepció del risc.
I quan ja ha sobrepassat al Miqui, cinc metres amunt, li llança una mirada còmplice. La mirada diu: Perdona, noi, és que caminàvem al mateix ritme, però no et volia molestar, home, que sóc una dona simpàtica, si jo també torno de Fakto…
Però realment els ulls d’Eulàlia no li diuen res. I no pas perquè això sigui un relat fictici (que ho és), sinó perquè mai un home ha sentit la mateixa angoixa que les dones pateixen quan tornen a casa. I si ets un home que encara creu que nois i noies pateixen indistintament, intenta recordar si has sentit mai la por del Miquel. O si has fet por a una dona pel carrer, encara que sigui sense voler. Així que si una parada ‘extra’ de bus ajuda, benvinguda sigui.
Ander Zurimendi, militant de la CUP
Deixa un comentari