[Cartes Impertinents, Jaume Valls] Gianni Rodari 100+1 (1920-1980), l’instigador de les paraules!

“Senyor Mestre, això no ens fa el pes.

Aquest problema no es pot resoldre,

No s’entén res:

Calculeu el perímetre de l’alegria,

La superfície de la llibertat,

El volum de la felicitat…

I aquest altre què?

Si no el traurien ni els de sisè:

Quant pesa una corredissa camp a través?

Què vol, suspendre’ns tots?.

Però el Mestre, tip de sanglots:

Només són problemes de temporada.

Les vacances us donaran

la solució, i regalada.”

(Tirallongues del cel i la terra)

Gianni Rodari amb joves estudiants

N’he triat aquest petit poema per indicar uns trets que ens l’identifiquen ideològicament i mostra la seva relació amb l’escola, els nois i noies, els mestres. Precisament fent-ne de ben jove -de mestre-, reflexionant sobre com havia de ser el seu paper per ajudar a fer créixer la canalla hi va dedicar tots els seus esforços al llarg dels seus seixanta anys. Com a periodista a la premsa i a la ràdio, escriptor,conferenciant, mantenint un contacte constant amb els vailets en el diàleg directe -els incitava a parlar alhora que intentava respondre a les seves preguntes honradament- i per altra cantó reflexionava amb els mateixos educadors i obria nous horitzons. Anava d’un cantó a l’altre. Pel que fa a nosaltres – a l’Escola d’Estiu de Bellaterra per a mestres de 1977 s’encarregà d’un curs tenint el plaer d’assistir-hi ; col·laborà en revistes especialitzades (Perspectiva Escolar de Rosa Sensat, Cuadernos de Pedagogía) que he seguit amb deler. Va bregar de valent per a fer les seves propostes vives, pretenent el desenvolupament de la canalla a través de la parla. L’escola encarcarada, autoritària, trista va rebre l’alenada fresca del nostre Rodari i hi va fer forat, perquè es va omplir de paraules i de rialles escoltant les seves històries. Tota vegada que els impel·lia a empescar-se’n de noves.

És per això que l’any passat complint-se el centenari del seu naixement al nord d’Itàlia hi va haver moguda als centres escolars de la ciutat. Tot i que l’arribada del virus en va esmorteir o fins i tot avortar la celebració. He consultat tres centres educatius coneguts perquè me’n parlessin.

L’escola La Roda. La seva bibliotecària Gemma, me’n parla: Juntament amb la comissió de biblioteca teníem previstes dues accions, la compra de llibres seus i muntar una exposició al vestíbul d’entrada.

La compra va ser d’onze exemplars però l’exposició va quedar avortada pel confinament. HI hauríem posat una imatge ben gran de l’autor acompanyada d’una breu biografia (també impresa en gran perquè es pogués llegir fàcilment) i amb una taula on hauríem posat totes les seves obres. Damunt aquesta mateixa taula hi volíem posar un telèfon antic d’on sortiria una bafarada amb un dels seus contes de Contes per telèfon.

Des de les aules s’estava començant a explicar narracions seves.

Però va quedar aturat tot plegat i la canalla es van quedar a casa encara que es van enviar vídeos a les famílies on jo els llegia en veu alta i proposava jocs amb les paraules i de creació literària i poètica extrets de la seva Gramàtica de la fantasia, un text ben interessant que hi reflexiona i fa propostes fruit de les seves experiències amb els vailets i els mestres amb qui compartia moltes estones sovint

L’escola Pau Vila, celebració del centenari del naixement de Gianni Rodari.

La mestra Dolors amatent m’ha fet arribar el que havien preparat i es va veure suspès pel virus.

Partint de Contes per telèfon, una de les seves obres més famoses i difoses, es proposa a cada grup classe que en triï un o dos contes. Després en una plantilla en forma de telèfon caldrà escriure-hi el seu títol i una il·lustració adient.

Coneguem ITÀLIA! Una macedònia de gastronomia, noms de geografia física i política, personatges importants de la seva història, monuments rellevants.

L’invent i la història del telèfon

A més a més va completar la col·laboració enviant-me un reportatge gràfic dels murals que lluïen a les parets del centre.

A la biblioteca s’hi preparà una exposició completa dels seus llibres.

Vaig intentar que la Lara de l’Escola Cesc Aldea em donés notícia del que s’hi va projectar. I mira que en tenia de ganes de saber-ho perquè la literatura hi té un paper rellevant en el seu centre de can Parellada. Quan hi vaig ser fa deu anys dinamitzant la seva aula, precisament amb les propostes rodarianes, me’n vaig adonar. HI havia als passadissos portades de llibres reproduïdes, comentaris literaris de la canalla. Me’n vaig admirar, val a dir-ho. Una autèntica llàstima de no tenir-ne notícia. És que van tan sobrecarregades les nostres mestres!

El nostre grup ‘Vet aquí que’ entestat a fomentar la narració oral havia preparat als Amics ds les Arts una conferència teatral per a narrar-hi històries del nostre autor i també escoltar la Roser Ros, mestra de mestres, que hi tenia preparada una intervenció. Però se’n va anar tot en orris. Inicialment projectada per a l’octubre va passar al dinou de novembre següent, al gener següent…fins que es va posposar sine die per mor de la pandèmia. I a hores d’ara no se sap encara…I pensar que estava projectada fil per randa, la conferència, pas a pas. És clar duta a terme ara seria Gianni Rodari 100+1 i penso que valdria la pena de no deixar-la córrer aquesta iniciativa. I tant! Aquest autor va fer feina bona, ens va ajudar a emparaular-nos, a omplir-nos de paraules. I els mots ens fan viure, ens donen dignitat.

Anys enrere a l’Escola Joan XXIII on treballava fèiem tertúlia amb els pares de la junta abans de començar una reunió. Un d’ells amb molta franquesa es queixava del seu parlar que si era molt pobre, que usava girs fora de les “normes” que gira i que tomba. No vaig poder estar-me de dir-li que no es tirés terra a sobre, que no es rebaixés avergonyint-se de la seva parla. L’important era que s’expressés i que es tragués del damunt els complexes d’inferioritat davant nosaltres, els mestres. Rodari té un paràgraf que em va xocar de seguida en una primera lectura feta fa una pila d’anys. Reclama un ensinistrament, una pràctica, una fluïdesa en la llengua per a tots els parlants. Ell no pretén que se sigui un orador brillant, ni un escriptor consagrat,no. Ell demana un domini lingüístic perquè se sigui capaç d’anar pel món sabent parlar, sabent argumentar, segur de si mateix. Així ningú serà esclau d’un altre. D’home a home no hi ha d’haver superioritat ni inferioritat. Només faltaria!

“Jo espero que aquest llibret pugui ser útil igualment a qui creu en la necessitat que la imaginació tingui el seu lloc dins de l’educació; a qui te fe en la creativitat infantil; a qui sap el valor alliberador de la paraula. “Tots els usos de la paraula per a tothom” em sembla una bona divisa, d’un to democràtic bonic. No pas perquè tots siguin artistes, sinó perquè ningú no sigui esclau”. (Prefaci de Gramàtica de la fantasia)

Jaume Valls Droguet, Terrassa, 20 de juliol de 2021