Prenem un refresc a l’ombra, encara amb ambient de festa major. Recordem l’escridassada a les regidores fatxes, el diumenge. Valent el jovent de l’agrupament escolta: no ballem amb Vox. «Em fa por el creixement del discurs d’odi», comparteix una companya, «estic sorpresa de la gent propera que es creu les mentides racistes i masclistes». Què hauríem de fer, demana, què podem fer?
«A nosaltres només ens queda l’autoorganització i l’autodefensa», respon el Marc, autoorganització. «I això no vol dir que podrem donar una resposta a l’alçada, o sigui capaç d’aturar aquesta aparent ofensiva».
Però, per què autoorganització? Que l’estat actual, les institucions, administracions i governs constituïts no ho haurien de fer, això de garantir els drets?
Doncs sí, però no ho fan. Aquesta és una creença errònia. S’ha dit prou, potser no suficient, allò que no hi ha drets garantits. Dit d’una altra manera, no hem gaudit mai d’un estat de dret ni de drets suficient. Només parcial, inestable, en el millor dels casos.
Dret al treball amb drets, a l’habitatge digne, a l’educació plena i de qualitat, a la sanitat… per citar alguns dels fonamentals, no han estat mai garantits ni realitzats. Alguns no han sortit encara del paper.
Només l’autoorganització social, sindical i política de les classes subalternes: partits i sindicats de classe, associacions veïnals, culturals, socials en tots els àmbits; les lluites portades endavant per tots aquests moviments van permetre assolir, crear, instituir… espais parcials de drets.
Després, s’ha abaixat la guàrdia, van desaparèixer les organitzacions o es van institucionalitzar. Suposadament, el sistema compta amb mecanisme i eines suficients per a la participació, la negociació. Suposadament… Ara es vota o es fa confiança als partits de la mateixa manera que es va a comprar al supermercat. Hom mira la marca, els colors i les fotos, que sigui eco, bio, de proximitat si possible, encara que, ja se sap, tot no pot ser…
Això, tanmateix, és un miratge. Si tu no fas la política, algú la farà per tu. També s’ha dit tantes vegades. La lluita de classes no ha parat, però una part va entregar les eines, les armes. La gran majoria votem cada quatre anys, però el els poderosos, el capital ho fan tots els dies: a la borsa, apujant els preus de l’habitatge i els aliments, cobrant les comissions pels comptes bancaris (són els mercats, diuen), imposant condicions de treball indignes i, de vegades, properes o homologables a l’esclavitud (de tant en tant es publiquen les notícies), fent treballar les migrades sense papers i sense contractes, desnonant i desallotjant… i així endavant.
Votar, clar, opcions progressistes. Però, sobretot, autoorganització: sindical, social, cultural, política. Com a classe, com a interessos organitzats. Qui ens ha de defensar? No ho farà el partit que renta més blanc ni el de les piles que mai s’esgoten. El canvi de política no és compra al super, no es pot comprar, s’ha de fer, com la defensa dels drets humans, s’ha de lluitar. Avui, com en Mandela per acabar amb l’apartheid a Sud-àfrica, com Luther King contra el racisme als EUA en els anys 1960; com a l’estat espanyol, no fa tant, les treballadores per drets laborals, sindicals i polítics contra el franquisme, el mateix franquisme al qual alguns partits ens volen portar de nou.
Lluís Costa
Deixa un comentari